Autor: Albert Claret, President del Consell de la Joventut de Barcelona (@Albert_Claret)

Quan fa tot just un any em vaig decidir a escriure Tot el poder als joves, el que després es convertiria en un llibre publicat i disponible a les principals llibreries, el que tenia en ment era, sobretot, reivindicar l’apoderament juvenil com a un element central de la cohesió social i la democràcia participativa, imprescindible per a pensar un nou marc de relacions socials amb sistemes de govern i estructures polítiques més obertes a la ciutadania. Per tant, volia posar de manifest la gran contribució que ha realitzat i continua realitzant el moviment associatiu juvenil en tant que instrument transformador, d’aprofundiment democràtic i escola de valors i participació. No es tracta d’un discurs nou, ja que hi ha incomptables aportacions prèvies que posen l’accent en aquesta qualitat del jovent organitzat –reflectides a l’extensa bibliografia final–, però la intenció era oferir un recurs didàctic, de lectura amena i amb vocació assagística, un text militant però rigorós que pogués superar els estrets circuits habituals de les publicacions pròpies de l’associacionisme juvenil.

Aquesta reflexió, a més a més, no arribava en un moment qualsevol, sinó enmig de la crisi econòmica i social més salvatge que ha viscut el món en dècades. És evident que el conjunt de les societats catalana i espanyola estan patint els efectes d’aquesta crisi, però si ens fixem en la joventut actual la diagnosi és devastadora: taxes d’atur desorbitades, dificultats permanents d’accés a l’habitatge, un creixent fenomen d’exili laboral a l’estranger, nombrosos casos de repressió davant de les mobilitzacions protagonitzades per joves, i un llarg etcètera de dificultats i obstacles per a la plena realització juvenil. Cal cridar l’atenció sobre el fet que bona part d’això no és nou, sinó que –tal com provo de demostrar al llibre– hem viscut un procés d’exclusió social programada de la joventut, en el qual aquesta ha jugat el paper de camp de proves per a la desregulació i l’aplicació d’elements de precarietat en les relacions laborals.

Les xifres d’avui no són fruit de la casualitat, sinó conseqüència directa d’unes polítiques concretes que s’han vingut aplicant ininterrompudament des de fa almenys trenta anys, amb les successives aprovacions de les reformes laborals dels diversos governs de l’Estat que sempre han aprofundit el camí de la precarització i flexibilització dels mecanismes d’incorporació al mercat de treball, que afecten majoritàriament la gent jove. Val a dir que un punt especialment notori va ser la promulgació, l’any 1994, de la reforma laboral impulsada pel PSOE que introduïa i legalitzava les Empreses de Treball Temporal (ETT), però no és l’únic. En el passat recent s’ha assajat deliberadament amb les condicions de vida de la gent jove per erosionar les antigues clàusules de protecció i d’estabilitat social, pròpies dels sistemes de l’Estat del benestar europeus, donant lloc a la primera generació precària, que no ha conegut una altra manera d’organitzar el mercat de treball i que si res no canvia està abocada a romandre permanentment en un context d’incertesa contínua.

Davant d’aquestes tendències de fons, unes polítiques de joventut sempre escasses de mitjans i recursos no han pogut fer gaire per contrarestar els efectes nocius de la dinàmica socioeconòmica del nou capitalisme neoliberal. És indubtable que han obtingut alguns resultats interessants en el món de l’oferta cultural i d’oci, la promoció de l’associacionisme, el suport al lleure educatiu i la prevenció en l’àmbit de la salut, entre d’altres. Però no han pogut revertir els aclaparadors indicadors negatius en els camps de l’ocupació i l’habitatge, que són l’autèntic moll de l’os per a l’emancipació juvenil i la condició indispensable per a la realització d’un projecte de vida autònom que permeti assolir als i les joves una ciutadania plena.

És en aquest escenari, certament desolador i dolorós en molts aspectes, que l’evidència d’un moviment juvenil potent i reivindicatiu, arrelat al territori i articulat a nivell nacional, pot aportar una dosi de renovat optimisme i esperança. La conjuntura històrica actual ens obliga a repensar el model de societat de cap a peus: noves formes de governança ciutadana, el nivell de desigualtat econòmica que estem disposades a suportar, el rol que es reserva a la joventut, i un llarg etcètera de qüestions que afecten el nostre present i futur. El jovent organitzat pot i ha de ser un actor protagonista d’aquest procés, aportant el seu gran bagatge i participant activament de la construcció de noves possibilitats de democràcia més directa, participativa i comunitària. Per tot això, cal que els projectes d’autoorganització juvenil (associacions, col·lectius, assemblees, esplais i caus) i els seus espais de coordinació (federacions, plataformes i consells locals, CNJC) gaudeixin d’un reconeixement clar per part de l’Administració i els poders públics, comptin amb els recursos necessaris per realitzar la seva tasca amb eficiència, i sobretot que internament treballin amb els principis de pluralisme i representativitat per tal de fer el més àmplia i legítima possible el seu missatge i la seva tasca.

En definitiva, cal apoderar la joventut i els seus espais d’organització, per tal de no estendre la lògica d’exclusió juvenil també a l’esfera pública i la política institucional. Això no vol dir que aquests hagin de passar a formar part de l’Administració o dels organismes públics, ben al contrari: és des de l’autonomia i la independència que el moviment juvenil pot desenvolupar lliurement el seu paper de col·laboració, fiscalització i crítica de l’acció governamental. Tampoc no significa que reconeixent les entitats i els consells de joventut es resolguin les discriminacions relacionades amb la condició juvenil, ni molt menys. Continuarà existint una problemàtica estructural en els àmbits de l’ocupació i l’habitatge, i encara trigarem molt de temps a eliminar el prejudici adult sobre el passotisme de la gent jove. Aquestes qüestions cal abordar-les immediatament i amb urgència, en paral·lel a una acció decidida per tal d’incorporar nous espais de participació ciutadana en el funcionament democràtic de la nostra societat, entre els quals no hi pot faltar la contribució voluntària, constructiva i crítica del moviment associatiu juvenil.

L’horitzó està ben definit però és lluny. Vivim una època apassionant de canvis vertiginosos, però la transformació social no s’esdevindrà per si sola. Encara haurem de reivindicar que el nostre paper no és tan sols per al futur, sinó també per al present que ens colpeja i estigmatitza. Caldrà fer-nos veure i mobilitzar-nos, i seguir enarborant la consigna de Tot el poder als joves!.