Autor: Miquel Martorell Faus

A qui li agrada ser titllat de “racista”? Per què aquest terme tan comú s’ha convertit, de sobte, en una acusació controvertida i problemàtica? En altres paraules, com és que catalogar certs prejudicis com a “racistes” genera tant de rebombori? Reprenent les meves reflexions de fa uns mesos, recollides a l’article Per una educació en el lleure lliure de racisme (propòsits pel 2015), en aquest altre text prlo d’etiquetes, de racismes (sí, en plural) i d’eines pedagògiques per a reflexionar-hi.

En primer lloc, és important tenir present que el rebuig al racisme biològic, la condemna de l’Holocaust i de les atrocitats del colonialisme, i en definitiva, les crítiques a la suposada superioritat de certs individus sobre d’altres han generat un seguit de conseqüències inesperades. Una de les més sorprenents és que, avui en dia, aquells a qui s’acusa de “racista” sovint es molesten i s’ofenen; adopten el rol de víctimes i inverteixen subtilment les posicions de dominació inherents als processos de discriminació. Ningú reconeix ser racista però paradoxalment els discursos xenòfobs estan a l’ordre del dia. I si no, pensem en el clàssic “jo no sóc racista però…”, una fórmula que en sí mateixa ja amaga l’ombra del rebuig a la diferència. El que suposadament havia de ser un fet positiu –fer servir un únic terme per englobar diversos tipus de discriminació- ha comportat que l’etiqueta “racista” hagi adquirit una càrrega simbòlica tan gran que, fins a cert punt, sembli haver esdevingut un tabú.

Ara em cal aclarir una mica les coses: amb el meu argument no pretenc sostenir que el racisme ja no existeixi com a tal, ni tampoc que calgui abandonar aquests termes donada la polèmica que aixequen. Més aviat intento demostrar com la diversitat en les formes de discriminació provoca que l’etiqueta “racista” no sempre s’adeqüi a les situacions que intenta designar. De la mateixa manera que el comentari de la fornera no és comparable a l’apartheid sud-africà, tampoc no són iguals les opinions sobre la immigració de la meva àvia i les proclames d’un grup obertament feixista. Per tal de ser més precisos i precises, no hauríem de parlar només de “racisme” en general, sinó també de xenofòbia, de fonamentalismes cultural i religiós, d’estereotips, i de prejudicis sovint sostinguts més per desinformació que per mala fe. El fet que, per comoditat i eficàcia discursiva, col·loquem totes aquestes modalitats discriminatòries sota el paraigües del “racisme” no exclou la seva particularitat i diferència. Vet aquí el meu racismes en plural.

Si bé per una banda pretenc destacar l’heterogeneïtat del racisme i reclamar que intentem anomenar les coses pel seu nom, per l’altra també m’agradaria posar de manifest l’arrel comuna de tots aquests processos. El fet que el color de pell –però també les creences, el lloc d’origen o la llengua- es converteixin en eixos vertebradors de discursos i pràctiques excloents respon a un únic patró: tots aquests elements són utilitzats com a components de versions essencialistes –això és, reduïdes als trets més bàsics- de la identitat de les persones discriminades. Posteriorment, aquests elements són legitimats com a marcadors de la diferència que estructura les relacions de dominació en la nostra societat. En resum, facin o no referència a idees de “raça”, tots aquests processos comparteixen una mateixa lògica simplificadora, jerarquitzant i excloent.

M’agradaria fer tres propostes complementàries per treballar aquesta problemàtica en entorns educatius com ara l’esplai:

1. Prendre consciència que tots i totes tenim prejudicis que, abans de res, hem de detectar per a poder-los treballar en profunditat. És interessant organitzar activitats i dinàmiques que posin de manifest com d’arrelades tenim tota mena d’idees preconcebudes. També resulta molt efectiu que el monitor/a mostri que ell/a tampoc està lliure de prejudicis i que, per tant, aquest problema afecta a tothom per igual.
2. Perdre la por a parlar de “racisme” a l’engròs, en la versió de concepte-paraigües que m’he entretingut de criticar. No, no m’estic contradient (i si no, llegiu fins al final): la idea és evitar que el racisme esdevingui un tema tabú, una paraula que la gent empri amb incomoditat, i que en definitiva, s’acabin silenciant les pràctiques discriminatòries que també m’he encarregat de detallar. Els debats a partir de casos reals o ficticis –hi ha centenars de pel·lícules sobre racismes!- són formats que acostumen a aportar reflexions interessants.
3. Alhora, però, cal fer palès com aquestes situacions que etiquetem com a “racistes” molt sovint no contenen referències als elements biològics que històricament han definit les “races humanes”. Així doncs, hauríem de ser capaces d’explicar per què és enganyós titllar de “racista” per defecte qualsevol mostra de discriminació que detectem al nostre entorn. Un cop hem entès com diversos elements relatius a la biologia, la religió, o la nacionalitat, entre d’altres, són mobilitzats de forma diferent en cada cas, també hauríem de ser capaços de tenir una mirada envers les discriminacions més precisa i atenta als detalls.

Pot molt ben ser que el comentari d’un infant, el discurs d’una mare o la broma d’un monitor segueixin sent per a nosaltres mostres reprovables de “racisme”. Ara, però, com a mínim sabrem copsar la seva complexitat, evitant així de caure en les etiquetes i les explicacions simplificadores, jerarquitzants i, per què no, excloents dels racismes.