Autor: Rafa Cortés, soci d’Esplais Catalans.

El moviment educatiu del lleure ha estat, tradicionalment, un moviment molt vinculat a la muntanya. Els grups d’esplais i caus acostumen a marxar de colònies, campaments i/o rutes quan arriben les vacances escolars amb els seus grups d’infants i adolescents, sobretot a la primavera i a l’estiu. El contacte amb la natura ha estat i segueix sent un del trets distintius d’aquest moviment educatiu i cal seguir potenciant-la i cuidant-la. Sí, cuidant-la.

La natura ofereix riquíssims estímuls per a tots i totes, petites, petits, grans i monitores i monitors. El contactes amb l’aire net i perfumat, amb el sol –quan el dia surt assolellat-, amb la pluja –quan els núvols regalen la seva aigua-, amb els rius o pantans, amb l’esforç de pujar i baixar corriols durant les rutes, amb els sorolls de la nit i la seva foscor, amb la solemnitat dels boscos… Totes i tots els que hem viscut experiències a la natura segur que en guardem, en la majoria dels casos, bons records. La natura és l medi idoni per trobar-nos amb nosaltres i reconèixer-nos com a espècie animal racional i sentimental.

Però, malauradament, sovint ens oblidem de la natura, malgrat la seva generositat per oferir-nos estímuls saludables, i portem equips de so potents per posar música durant el dia, omplim de brutícia les àrees d’acampada, xerrem sense parar mentre caminem per un bosc, omplim de crits els pobles… Sense voler, ens estem convertint en colonitzadors urbanites que portem la nostra vida de ciutat, carregada de sorolls de tot tipus, a la vida serena del camp.

Tot això ho comento perquè aquesta realitat me l’he trobat en repetides ocasions quan he visitat campaments o colònies o mentre gaudia d’uns dies de vacances a la muntanya i em trobava amb grups d’esplai o cau. Abans d’arribar al terreny d’acampada o a la casa de colònies ja podia sentir el soroll dels altaveus que estaven posant música perquè era l’hora del bany, o perquè s’estava fent algun joc o perquè els intendents estaven cuinant i volien entretenir-se una estona mentre feien el menjar. O també, recordo una vegada, a un poble de muntanya de l’Alt Empordà, estar prenent un refresc a una terrassa i sentir crits i veure aparèixer un grup d’adolescents amb comportaments més propis d’hordes bàrbares que no pas d’un grup d’un moviment educatiu.

Evidentment, la canalla i el jovent amb el que treballem te un ritme de vida i estan en un moment vital sovint molt exagerat des del punt de vista emocional i físic. Els nois i noies, en la natura, s’esplaien i es deixen emportar per la sensació de llibertat que aquesta els brinda. Però no trobo que això justifiqui que els i les monitores es deixin emportar també pel frenesí de la vida salvatge i no aprofitin el medi natural per cultivar valors com l’escolta, la serenitat, la contemplació de la bellesa i, al final, cultivar un temps en un espai que és realment transformador i que representa una vida diferent a la vida urbana, hiperproductiva, bruta i estrident. Crec, honestament, que ens hem oblidat del que simbolitza la natura i que no estem aprofitant-la per treure-li tota la seva capacitat i força transformadora. El retorn a la natura, juntament amb el cultiu de l’amistat, dos elements característics de l’educació en el lleure, són dos dels puntals per fer front al moment històric destructiu en el que vivim.

Tampoc cal anar a la muntanya com a monjos i monges penitents que guarden silenci tot el dia i passen absolutament desapercebuts dins les seves pràctiques ascètiques. Treballem amb infants i adolescents i aquests i aquestes, com ja he dit, porten dins seu unes dinàmiques sovint mogudes, i és el que necessiten. Però crec que hem de ser transgressors i una manera de ser-ho és cultivant la lentitud i la serenitat, la vida tranquil·la i en harmonia amb l’entorn, i això ho podem i ho hem de fer perquè sinó la transformació social queda només com un concepte molt atractiu, però res més.

Hem d’ensenyar als infants i adolescents –que per alguna cosa som un moviment educatiu-, el valor del silenci, de l’escolta dels sons del bosc, de la vida emocional relaxada, sense hiperemotivitat, de les converses discretes rodejades de milers d’altres éssers vius que conviuen amb nosaltres a la muntanya. Hem d’ensenyar a viure la nit, a deixar-nos atrapar per ella, contemplant-la i recordant que el firmament que hi ha per sobre continua sent un misteri.

Continuant amb el món màgic amb el que treballem al lleure, hem d’aprendre a respectar a les fades, els esperits dels rius, els gnòmos, i tota la quantitat d’éssers imaginaris que durant segles han nodrit la nostra cultura tradicional. I els antics, independentment de si els havien vist o no, creien en aquests éssers per un motiu molt simple: perquè estaven connectats amb la natura i sabien que aquesta és un immens oceà de vida ple de misteris i, per respecte a aquests misteris, creaven aquests figures com a metàfora per reconèixer i acceptar la vida del bosc i la muntanya.

Aturem-nos, reflexionem sobre com anem a la muntanya i fem l’esforç de deixar de ser una bola de soroll acústic, lumínic, material i de qualsevol tipus, i passar a ser bons veïns i veïnes de les plantes i dels animals, a la vegada que impulsem realment models de transformació social i personal.