27-setembre-2017

Autor: Víctor Albert Blanco, politòleg i doctorand en sociologia

Arran dels atemptats del mes d’agost a Barcelona i Cambrils, el terme islamofòbia ha emergit amb força en el discurs públic. Responsables polítics, mitjans de comunicació i dirigents associatius insisteixen en la necessitat de prevenir els discursos i els actes contra la comunitat musulmana que, malauradament, se succeeixen arreu. En aquest sentit, la paraula islamofòbia també va protagonitzar la manifestació institucional del dissabte 26 d’agost, en la qual molts assistents van exhibir cartells amb el lema “No a la islamofòbia”.

Què és exactament la islamofòbia? A què ens referim amb aquest terme?

Des de fa uns anys, la noció ha proliferat en l’àmbit social, polític i acadèmic amb l’objectiu de descriure els actes i els discursos hostils envers el col·lectiu musulmà que es produeixen, principalment, als països occidentals. D’aquesta manera, tant des de centres d’investigació universitaris com des del moviment associatiu i, en certa manera, des d’algunes institucions, s’ha fomentat l’estudi i la denúncia d’aquest fenomen.

A tall d’exemple, convé assenyalar que entre el 2012 i el 2016 un equip de la Universitat de Berkeley, als Estats Units, va publicar una revista científica multidisciplinària sota el títol Islamophobia Studies Journal. A Europa, l’European Monitoring Center on Racism and Xenophobia (EUMC) , depenent de les institucions de la UE i predecessor de la Fundamental Rights Agency, va publicar diversos informes sobre la situació de la islamofòbia al continent. D’altra banda, Amnistia Internacional va presentar el 2012 un extens document en què reportava situacions de discriminació sofertes per les persones musulmanes a diferents països europeus.

A causa del nombre i de la varietat de contribucions sobre el concepte, es fa difícil oferir una definició precisa de la islamofòbia. És per això que resulta interessant abordar-la com un fenomen social d’alterització de les persones musulmanes pel simple fet de ser-ho, o de semblar-ho. En aquest sentit, cal remarcar que en les darreres setmanes el focus s’ha centrat en alguns actes discriminatoris, com agressions físiques i verbals o missatges ofensius en centres de culte. No obstant això, cal entendre que la islamofòbia va molt més enllà d’aquestes accions.

Evidentment, aquestes agressions són segurament la cara més visible del fenomen i, sobretot, l’element que més pateixen les persones musulmanes. Només el 2016, la Plataforma Ciutadana contra la Islamofòbia va recollir en el seu informe anual un total de 573 incidents. Cal assenyalar, a més, que la majoria d’aquests actes dirigits contra persones físiques afecten dones, fet que s’ha definit com a islamofòbia de gènere.

Però aquests actes se sustenten en una sèrie de discursos contra l’islam i els musulmans que troben importants altaveus mediàtics. Els més cridaners són, sens dubte, els anomenats discursos d’odi, que atien precisament un rebuig obert i desacomplexat en contra dels musulmans. Alguns d’aquests estan sent recollits i denunciats per l’Observatori de la Islamofòbia als Mitjans. Malgrat això, podem observar igualment altres formes discursives que, sense abominar l’islam i els musulmans, en reprodueixen una sèrie d’imatges negatives i estereotipades.

Aquests discursos, molt ancorats en la nostra societat, se sustenten en un seguit de representacions històriques. En el cas català i espanyol, amb la popularització del patrònim moro en la seva accepció pejorativa. Una dimensió que es va veure amplificada amb l’experiència colonial del segle XIX i primera meitat del XX, on el conflicte violent amb la població del nord del Marroc va atiar un seguit d’imatges que es corresponien, a més, amb els discursos orientalistes en boga a tot Europa. Els moros estaven presentats com intrínsecament violents, endarrerits misògins i salvatges. Idees que, encara avui, ressonen en l’opinió pública, avivades, segurament, per una actualitat internacional que presenta gairebé sempre la relació entre Europa i els països dits musulmans d’una manera conflictiva.

Convé precisar, en aquest punt, que algunes persones rebutgen l’ús del terme islamofòbia. Creuen que la denúncia d’aquesta forma de racisme es podria confondre amb la crítica legítima a l’islam. És una remarca pertinent i un risc real. Però la profunditat del fenomen i la cruesa amb què es manifesta requereix un nom específic que vagi més enllà del terme xenofòbia. Més encara, quan hi intervé un factor que no es manifesta en altres formes de racisme, com és l’afiliació religiosa. Anomenar una realitat social permet reconèixer i combatre-la, no fer-ho suposa, al contrari, ocultar-la socialment i política.

De la reflexió a l’acció?

Més enllà de les reflexions i les definicions que aquí es poden plantejar, convé preguntar-nos què pot fer el moviment associatiu juvenil en la lluita contra la islamofòbia. En primer lloc, cal reivindicar les entitats com a espais de socialització i politització des de la diferència i la diversitat.

La implicació de milers de joves i adolescents en aquestes organitzacions afavoreix que aquestes esdevinguin plataformes a través de les quals desmuntar tòpics i estereotips. Existeixen, en aquest sentit, multitud de recursos per treballar des d’aquesta perspectiva. Els materials elaborats per les xarxes anti-rumors vinculades als ajuntaments o les guies sobre diversitat religiosa publicades per la Generalitat en són només alguns exemples.

Per concloure, el treball en xarxa també esdevé clau. En l’àmbit nacional, diverses iniciatives intenten federar i coordinar el treball de diferents entitats i moviments en contra del racisme i les discriminacions. A escala local, això també resulta important. En aquest sentit, és interessant mencionar l’exemple del districte barceloní de Nou Barris, on els casals de joves s’han implicat de manera activa en una mobilització per la convivència amb l’objectiu de defensar el dret d’una comunitat musulmana a obrir el seu centre de culte. Un dret que, malgrat que reconegut per la legislació vigent, alguns veïns intenten qüestionar amb el suport entusiasta de l’extrema dreta.