Autora: Irene Torrecilla (@irenetorrecilla)

Al final d’un camí, envoltada de prats verds i arbres molt alts es troba una casa de totxanes vermelles i teulades gegants. Li diuen Summerhill i és el lloc on la pedagogia tradicional no té sentit.

Alexander Sutherland Neill (1883-1973), fundador d’aquesta escola anglesa, va ser un pedagog escocès que, després de treballar en l’educació pública de Gran Bretanya i observar com es comportaven els infants, decidí fer una escola a mida de la seva teoria: l’infant no és feliç quan no té llibertat. El 1921 aquesta escola-internat obria les seves portes, però l’auge d’aquest model educatiu no va arribar fins els anys 60 i 70. Ara, tot i no estar tant de moda, segueix funcionant com el primer dia.

“Crec que la instrucció moral (dels pares, de l’escola i de l’església) és allò que fa que l’infant sigui dolent. M’adono que, quan estripo la instrucció moral que ha rebut, l’infant es torna bo”, explica Neill al seu llibre Summerhill. El llibre barreja el recull d’experiències i anècdotes que Neill ha anat experimentant amb els infants de l’escola amb la seva teoria educativa. L’autor les relata i n’extreu conclusions. Tot i que pugui semblar un llibre farragós, Neill escriu amb frases curtes i entenedores que agilitzen la lectura i les historietes que explica no deixen indiferent al lector.

Tota la seva teoria estava basada en la felicitat dels infants i, per aconseguir-ho, s’havia de deixar que els infants triessin què volien fer. Al llibre diu: “Si se’l deixa tranquil, l’infant assenyalarà el seu propi horari. Això vol dir que un nadó té capacitat d’autorregulació, no solament quan s’alimenta amb llet, sinó també més tard quan ja pren aliments sòlids”.

Aquesta autorregulació no només s’estén al menjar, els alumnes de Summerhill trien quines assignatures els motiven més i què volen aprendre. En tot moment decideixen per ells mateixos què volen fer i mai hi ha càstigs imposats pels mestres i altres adults de l’entitat.

Els dissabtes, infants i professors, amb vots equivalents, es troben per celebrar les assemblees i decidir coses sobre l’escola i la convivència. “Summerhill és una escola d’autogovern, de fórmula democràtica. Cada individu del personal docent i cada infant tenen un vot, independentment de l’edat”, explica Neill, que afegeix que “una escola sense autogovern no es pot considerar progressista”. La manera de viure aquestes assemblees se’m fa més pròpia d’un esplai que d’una escola. Les reaccions dels infants descrites al llibre són similars a les que tenen els nens i nenes als esplais quan entre tots resolen un conflicte.

També m’hi recorda la relació entre infants i adults. Nens, nenes i joves s’adrecen als mestres amb total confiança i sense la distància que hi pot haver amb la figura d’un professor d’una escola qualsevol. Fan un paper més d’acompanyament i guia que no pas de figura “superior” que té la veritat, amb la qual cosa, la relació que s’estableix entre infants i adults és molt semblant a la que hi ha amb els monitors d’un esplai.

La clau de la teoria de Neill i del funcionament de Summerhill és la creença en la bondat de nens, nenes i joves: “Quan veiem un infant, sabem que al darrere d’ell no hi ha maldat, com tampoc n’hi ha en una col o en un cadell de tigre”, assegura el pedagog. El problema ve donat de fora de la infantesa, els adults, per por o per ignorància “creuen que cal millorar la naturalesa de l’infant. A conseqüència d’això, els pares comencen per ensenyar al seu fill com ha de viure, dient: Això és dolent, això és caca i allò de més enllà és egoista”. Neill, però va aconseguir fer una escola que curés la infelicitat d’aquells infants.