Un mes al nord (5 diferències entre Barcelona i Hèlsinki)

13.02.2019 | comunicacio

13-febrer-2019

Autor: Aleksi Paakkinen, SVE finlandès a Barcelona i monitor de l’Esplai Sarau.

---

Com molts i moltes ja sabeu, he vingut a Catalunya des de Finlàndia. Podríem dir que aquests dos països són completament oposats. A Finlàndia pots tenir realment un hivern amb dures condicions mentre a Catalunya pots veure el sol quasi cada dia. Després d’estar dos mesos a la part solejada d’Europa, vaig haver de tornar al meu país congelat per la meva graduació del que seria aquí el Batxillerat.

En teoria, havia de gaudir durant 5 dies d’un hivern fantàstic però malauradament, les coses no van anar com havien sigut planejades. Situacions inesperades van fer que acabés passant un mes sencer a Finlàndia. La graduació va estar molt bé i va ser realment positiu celebrar els passats 3 anys de feina feta. Està clar que va estar molt bé veure els meus amics i amigues de nou i veure la meva família. Quan has estat temps sense veure algú (sigui amics o família) aprens a valorar molt més les coses simples com per exemple passar un dia sencer junts i juntes. Va ser realment una sorpresa el que va suposar per mi veure els amics i les amigues altre cop; tot i que només feia un més que no ens veiem.

Després del Desembre, tenint en compte que em quedaven encara 9 mesos aquí, pensava: com puc afrontar-ho? La resposta és obvia: començava a trobar a faltar Barcelona. Va estar molt bé retrobar-me amb la meva família i amics i amigues però és “preocupant” com tot continua “normal”. Tot estava com si mai hagués marxat. Vaig tenir aquesta sensació durant una setmana. Després d’un mes experimentant coses noves quasi cada dia, de sobte em trobava en una ciutat en la qual ja ho coneixia tot. Hi havia molt poc a descobrir, poques coses noves a fer. Els dies restants a Hèlsinki no van estar malament, vaig aprofitar al màxim la família i els amics, però, honestament, no podia esperar més per tornar.

Quan vaig marxar de Finlàndia a l’octubre, òbviament pensava: “Què passarà si començo a trobar a faltar la meva família? Què passarà si vull tornar? Bé, ara he tornat i estic més segur que mai que no tornaré abans del que em toca a Finlàndia. Aquest mes a casa m’ha donat la perspectiva de què és estar a casa durant un llarg període. Estic segur que estaré content de tornar a Finlàndia però, actualment, sento que Barcelona és casa meva.

Durant aquest mes a Finlàndia, m’he adonat de grans diferències entre les dues ciutats i aquí apunto les 5 principals:

1. Anem a la més òbvia: El temps. Durant el primer realment vàrem tenir una neu bonica i la temperatura estava sempre al voltant dels – 10 graus. No només era la neu i la temperatura el que era diferent, era el sol. Realment ho dic de veritat quan dic que vaig veure el sol UNA VEGADA, el dia de Nadal, durant QUINZE minuts. Quan vaig tornar, durant el dimarts i el dimecres nit, vaig veure el sol l’endemà al matí quan vaig anar a comprar.

2. En segon lloc (potser m’estic basant en estereotips) però realment hi ha una part de raó. Els finesos són realment tranquils. Aquí contínuament estic lidiant amb les “petites xerrades” que la gent té al carrer. No ho dic en el mal sentit, però és alguna cosa nova. Després de dos mesos acostumat a aquestes xerrades, això era bastant natural per a mi. Així que un dia quan esperava l’autobús a Hèlsinki, un home es dirigia cap a la parada d’autobús. El meu instint va ser saludar-lo i seguidament li vaig dir: ” Wow quin bon temps estem tenint ”. L’home va dir: “No, no el tenim”, i va fer cinc passos més enllà. Una altra cosa que correspon a aquesta categoria és el contacte físic. A Finlàndia, mai ens saludem fent petons a la galta. Hi ha un contacte físic molt menor, de fet, gairebé no existeix.

3. El tercer és una mica trist, i després de viure dos mesos a Barcelona tot això sembla encara més boig: la tutela constant del govern finlandès. Tot això té molt a veure amb l’alcohol, però és massa divertit per no incloure-ho aquesta llista. En primer lloc, només el comerciant controlat del govern finlandès anomenat Alko pot vendre begudes alcohòliques que tenen més del 5,5% d’alcohol. Sí, no podeu comprar res que tingui un percentatge més alt del 5,5% d’alcohol als supermercats. També tenim una cosa anomenada impost sobre el sucre, però la gent estava tan indignada que van revocar l’impost. Simplement s’afegeix un impost addicional als productes basats en el volum de sucre.

4. Aquesta és una cosa que realment m’havia oblidat i em va impactar: els preus. Finlàndia és un lloc extremadament car per viure, i literalment tot és més car allà. En comparar els preus entre Barcelona i Hèlsinki, no vaig poder trobar un producte que hagués estat més barat a Hèlsinki que a Barcelona. El nostre impost pels productes alimentaris és del 24%. Així que un ¼ del preu del producte és només impost.

5. Aquest últim és probablement una mica una barreja dels 4 anteriors, però la vibració general de les dues ciutats és completament diferent. Em va desconcertar la primera vegada que vaig entrar a una botiga a Barcelona i em vaig adonar que no podia pagar amb una targeta. Això mai ho veuràs a Hèlsinki. Hèlsinki també és (òbviament) més petita i té menys persones. Tothom està ocupant només amb el seu negoci i la “petita xerrada” no existeix. En realitat, seria una destinació de vacances per a algú que viu a Barcelona perquè, si més no, seria diferent.

Primers passos a Barcelona

05.11.2018 | comunicacio

05-novembre-2018

Autor: Aleksi Paakkinen, SVE finlandès a Barcelona i monitor de l’Esplai Sarau.

---

La primera cosa i la més difícil quan marxes fora del teu país és que, inevitablement, estàs sol. No mentiré, és com et sents quan arribes i ningú pot fer res, ho has d’acceptar de la millor manera.
 Ara, un mes més tard, honestament puc dir que em sento com a casa. He conegut als altres monitors del meu grup (Tagues) i a les persones d’Esplac. Hem tingut vàries activitats amb el grup i algunes reunions amb els i les monitores, a més a més d’estar dos vegades a l’oficina d’Esplac. És realment increïble tot el que pot passar en 30 dies o menys.

Òbviament la cosa més difícil (i la més important) és aprendre la llengua. Actualment tinc un nivell bàsic: puc presentar-me en català. Estic agraït i content que hi hagi tant suport per aprendre una nova llengua. Això realment em té motivat.

En general, cada dia em sento més segur i cada dia aprenc coses noves. Sóc conscient que aquest projecte, l’SVE, dura un any i que encara em queden 11 mesos al davant. Estaré content i agraït que cada dia que passi em farà ser millor monitor. L’entusiasme s’ha convertit en seguretat i tranquil·litat gràcies a tot el suport que rebo de tota la gent que m’envolta.

 

 

Les 5 coses més impressionants des que he arribat a Barcelona

25.10.2018 | comunicacio

25-octubre-2018

Autor: Aleksi Paakkinen, SVE finlandès a Barcelona i monitor de l’Esplai Sarau.

---

Quan vaig arribar a Barcelona, res em va decebre. Les palmeres, les muntanyes, la gran ciutat. Per descomptat, estava molt emocionat però no espantat. Des del moment en què dos monis em van recollir a l’aeroport, sabia que no em sentiria sol. La meva organització de Finlàndia és realment molt important per mi, de manera que em vaig sentir fantàstic al veure com em van acceptar els monis de l’Esplai i les treballadores i treballadors d’Esplac. Quan vaig deixar l’aeroport, el principal sentiment era el que ja he mencionat, molt emocionat. Em sentia energètic, segur i preparat.

Arribar a un país estranger et presenta reptes sorprenents en els quals no penses quan estàs a casa teva, com per exemple comprar un bitllet de tren, fer la compra o demanar menjar. Després de dues setmanes d’adaptació, sembla molt més fàcil. Diria que és qüestió d’actitud: has d’estar disposat a provar noves coses, com per exemple aprendre l’idioma local. Alguns aspectes són més difícils d’adaptar-se, com per exemple els horaris de menjar. Mai hauria pensat que estaria dinant a les 14:00 o 15:00 i que soparia a les 19:00 o 20:00. Crec que els monis es van quedar també realment xocats quan els hi vaig dir que a Finlàndia dinem a les 11 i sopem a les 15:00 o 16:00.

Clarament, Esplais Catalans funciona molt diferent en comparació a l’entitat finlandesa (Nuoret Kotkat). Però aquí (i especialment on visc, a Sant Cugat), aquest funcionament funciona realment. Sempre havia pensat que la nostra manera d’actuar a Finlàndia és la més lògica, però realment estava equivocat. El primer cap de setmana amb l’Esplai va ser suficient per demostrar-ho; conèixer un grup de gent durant un any sencer serà una experiència increïble i no puc esperar més perquè comenci de veritat.

Si m’enyoro de vegades? Clar, una mica. Realment trobo molt a faltar els meus amics de Nuoret Kotkat i la cosa més difícil de viure aquí tan lluny de casa és que perdre’m el camp de tardor amb l’Esplai a Finlàndia. Però després penso que si el que trobo a faltar de casa és bàsicament el mateix que estic fent aquí, no hi ha dubte que venir aquí és una de les millors decisions que he pres.

 

Les 5 coses més impressionants per mi des que he arribat a Barcelona:

• Caminar per la Rambla (el carrer principal de Barcelona) ple de persones i cultures diferents.

• Sopar després d’una assemblea a les 21:00h i veure l’ambient entranyable de totes aquelles persones gaudint juntes.
•  Estar a la protesta de l’1 d’Octubre. Mai havia vist tanta gent concentrada al mateix moment.
• El primer cap de setmana d’Esplai. De les 17:00h a les 20:00h i la comunitat, estant en una zona de Sant Cugat.
• L’arquitectura dels carrers petits i plens de gent amb la bandera catalana, no només a Barcelona, a Sant Cugat també.

Final Round! Obrigado

03.10.2018 | comunicacio

2-Octubre-2018

Autor: David Miranda Mota, SVE portuguès a Barcelona i monitor de l’Esplai Torxa.

---

Hola mi gente.
Pues aquí estamos, al final…
Pero antes de concluir, aun hay unas historias.

Al llegar de Portugal empezaron la vacaciones de Esplac en la oficina y pude dedicarme a otra exposición, en Agosto en un local lleno de cultura urbana, el Skate Bar NeverMind del Raval. Tuve la oportunidad de conocer y darme a conocer a mucha gente y artistas de Barcelona, fue importante para ganar algún espacio en el “juego”! En octubre habrá una pieza grande en las paredes de allí, “stay tunned”! Como era un evento significativo para mi y que yo quería estar de lleno, las piezas de lego de mi hombro hicieron de las suyas y se salió del sitio (otra vez…ya van 4), pero afortunadamente estaba con unos colegas del Esplai Torxa que con mucha calma (demasiada hahaha) me acompañaron al hospital y fue todo muy “chill”, en 30 minutos ya estaba de vuelta a la fiesta, aun que con 2 dosis de “Voltaren” en la nalga y del brazo al pecho. En conclusión fue exitoso y recibí un feedback muy fuerte!

Recover.  Pasando unos 4 días mas “down” fisicamente y emocionalmente, vi de golpe un par de series, para que me animase un poco mientras recuperaba del hombro, os aconsejo aquí tres cositas muy buenas (mayores de 15 haha) “Rick and Morty”, “Disenchantment ” y “Big Mouth”.

Pasado esa fase me salí de casa y me aventuré a un paseo a pie de muchos kilómetros, caminé un poco por algunos barios de Trinitat Vella, hasta que llegué al Parc de la Trinitat que muy deprisa me ganó, es que tiene una disposición de espacio muy bien organizada y equilibrada y con su semicirculo en agua. Pasado eso seguí hasta la zona verde junto al rió Besós, que me dejó con ganas de volver y explorar mejor, siguiendo, pasé por un pequeño barrio muy extraño con pinta de olvidado por la cantidad de casas inhabitadas, su aspecto antiguo y pequeño en una zona de Bon Pastor. Ese paseo termino en un local que tenia una visita pendiente desde que llegue, se trata de Nau Bostic y os aconsejó ir allí si buscáis creatividad y colores a grande escala, pude ver muros de grandes artistas e incluso conocer a uno que estaba pintando en el momento. En conclusión fue un paseo con una constante de cosas bonitas, porque hubo mucha zona de polígono y barrio social aburrido pero tuvo puntos muy fuertes!

Llegaron las fiestas de Gracia.  Claro que tuve que echar un vistazo, sin duda la mas currada de todas las fiestas de barrio (y esos se siente en el precio de la cerveza) con decoraciones callejeras que flipas, y aunque vas en movilidad de caracol por las calles descubres diferentes historias y temáticas todo hecho con material reciclado increíble y una participación comunitaria muy fuerte. Ah! y como siempre, aun me cuesta asimilar todo esta locura de los petardos y el correfoc!

Menuda semanita mas chill.  Me fallaron los planes que tenia para esa semana para trabajar en dos piezas de arte para la calle, y por un problema de entrega con el material (corcho de Corchugal), me iré de Barcelona y no dejaré nada en las calles? En fin… pasada la fase de revuelta, llegó la aceptación, las cosas ya no dependían de mi en ese momento. Tras aceptarlo, toda la semana empezó a fluir, con mucha playa, dibujitos, jugar con gatos, una cena con mis colegas de esplai (que finalmente bajaron al centro hahaha) y aun tuve la oportunidad de conocer una pareja portuguesa de emigrantes en Alemania muy buena onda.

Esa semana me tocó hacer “Catsiting”, y estuve cuidando de 2 gatitos y de la casa de una amiga, que se iba de vacaciones. Tenia muchas ganas de lidiar con animales, es algo que siempre fue muy presente en mi vida y desde que llegue Barna siento esa falta. Así que bueno, se trata de aceptar las cosas, cuando ves que no puedes cambiarlas.

 

Anem a Vilafranca de Penedès.  Otra visita que tenia pendiente era a Vilafranca del Penedès, pues ya tenia una conexión con ella del pasado buenas y malas. La visité durante sus fiestas, me encontré con una buena amiga de allí que me guió por los encantos de esta villa y recuerdos de un Erasmus por allí. Las fiestas, bueno… cada uno que haga la suya hahaha. Aunque, claro, siempre con fuegos, petardos y correfocs. A veces es bueno volver atrás para seguir adelante y Vilafranca tenia algo pendiente conmigo, pues fue allí que por 1º vez se desencajó mi hombro de lego y muchas otras cosas.

El Esplai esta de vacaciones aunque ya empiezan organizando el nuevo equipo de monitores mientras otros se despiden, y por Esplac se calienta motores para un nuevo año mientras yo preparo regalitos para ellos!

 

Menorca. Me toca una semanita de vacaciones, esta vez fui a Menorca, esa magnifica isla. Es increíble, sus playas fueron las primeras que vi con arena totalmente blanca y agua cristalina, son bellísimas. Se siente un ritmo muy distinto, es un lugar especial donde tuve la suerte de encontrarme con algún que otro animal raro como águilas, peces de colores y tortugas, y un grupo de gatos que te acogían como familia en 30 segundos. La isla tiene una red de transportes muy limitada, así que tuve que transformarme en ciclista, haciendo kilómetros en busca de pequeños paraísos, entre playa y playa tienes viviendas gigantes donde se siente el nivel económico de los turistas. Me quede con la sensación que la falta de dinamismo de la isla (aunque alguno hay, tampoco es tan muerto) es algo intencional, para fiestas y locura ya vale Mallorca y Ibiza, allí se preserva la buena vida y un planeamiento de crecimiento. El catalán menorquín no lo entiendo nada hahaha, y la costumbre de la siesta allí lo llevan MUY en serio, pues durante gran parte de la tarde todo cierra, pero TODO!

Estuve con unas colegas de EVS, que me acogieron muy bien (gracias) y les estuve ayudando con su proyecto final que seria una exposición sobre Menorca en un Molino muy chulo que era un espai jove, flipante, me encantó esta mezcla de un sitio tan tradicional usado para dinamizar el pueblo. Fue un poco irónico ayudar otros voluntarios europeos en las vacaciones del mío hahaha pero lo pasé muy bien, fue una semana muy buena para reflexionar, descansar y concluir mi experiencia anual de EVS. Esta fase es siempre muy dura a varios niveles y te puede dejar con muchas dudas con tu futuro, sin embargo, la suerte me sonreía y este “sufrimiento” ya lo había resuelto una semana antes y pude realmente disfrutar de Menorca…

Volviendo a Barcelona, llega mi última semana de EVS, pero antes de cerrar esta etapa de mi vida, doy inicio a otra… Os dije que no sabia si me quedaba por Barcelona o volvía a Portugal… pues la respuesta es un poco de las dos. Encontré trabajo por aquí en un sitio encantador y con un ambiente muy familiar, desde ya os invitó a conocer,  A Casa Portuguesa (Raval y Gracia), la pasteleria con los mejores sabores de Portugal.  Estoy súper feliz por como concluí esta aventura y porque podré hacer una que otra visita a “els meus nens de esplai”, y otra gente que amo por aquí, y no desperdiciar el espacio que me gané en el juego del arte, Barna wait 4 me!

 

No se bien como despedirme (ni ganas de ello) pero la vida sigue con un corazón bien lleno y una vida mas experimentada. Con un sentimiento de GRATITUD indescriptible, aconsejando a TODOS los jóvenes que disfruten de la maravillosa experiencia de EVS. Conectado para siempre a Esplai Torxa, del cual continuaré como Lliberat estando presente cuando sea posible. Esperando vuestra visita por A Casa Portuguesa y que encontréis CURTIÇO en las calles y una que otra galería.  O por las Redes Sociales (@mota_curtico).

Moltes Gracies / Obrigado a todos los que han contribuido para que este año fuera uno de los mejores de mi vida.

Injuve por las formaciones, y gestiones burocráticas.
Rota Jovem que me habéis facilitado llegar aquí.
Esplac, por la acogida, formación y libertad de acción que me habéis dado.
Esplai Torxa (nens y monis) por todo el AMOR, experiencias, visitas, enseñanzas y por aumentar mi familia.

A mis padres y mis bros de Portugal que siempre me enviaron buena energía y mucha fuerza.
Y todas y cada una de las personas que pude conocer este año en Barcelona y Erasmus+ people, sabéis quien sois <3

OBRIGADO!