Anem de debò? Vegem-ho!

28.09.2017 | comunicacio

28-setembre-2017

Autor: Roger Puig, soci d’Esplac i exmonitor de l’esplai SCV (Barcelona).

Cal imprimir democràcia. No, no parlo de les impressores d’Òmnium ni de l’ANC… Ja voldria que els esplais tinguéssim pressupost per imprimir a tals magnituds. Parlo de nosaltres.

És inevitable en aquest context plantejar-se futurs, hipòtesis, treure boles de cristall, patir o envalentir-se. Però una de les idees que cada vegada ressona més és que l’escenari polític que estem vivint i tot el que gira al voltant de la situació fràgil de l’1-O està imprimint democràcia a l’ADN de milers de persones de diferents classes socials, orígens, opcions polítiques i edats.

Si bé podem discutir del sí, del no, de la legalitat i de les garanties, i d’altres mils pros i contres del que està passant, el que és innegable és que d’una forma o d’una altra el moviment proreferèndum, tal com s’està construint, està basat en una de les idees més revolucionaries que pot haver-hi: sols el poble salva el poble. El recorregut de la institució ha quedat curt i és vulnerable a detencions. El recorregut dels juristes ha quedat curt. El recorregut de les forces de l’ordre ha quedat curt en la defensa dels drets civils i democràtics. Això últim a ningú li estranya. Però el que la gent està veient i està aprenent és que la simple unió del poble, en aquest cas de forma pacífica, és l’únic que el salvarà…, si és que se salva.

Un pas endavant

En aquest punt, cal que en prenguem partit. A participar s’hi aprèn participant, a estimar s’hi aprèn estimant i a transformar s’hi aprèn transformant. Podem començar un debat sobre si la independència o el referèndum seran transformadors o no; però no és això, companyes. El més important són els milers de persones que hi havia el dimecres 20 de setembre a la rambla de Catalunya i a la seu de la CUP. Persones pacífiques desafiant en un pols al poder, al poder autoritari i a la força dels cossos de repressió. Res més, i res menys. Centenars de vegades als esplais hem utilitzat metàfores, al·legories i formes evidents per explicar als nostres infants històries, centres d’interès, motivacions, eixos temàtics sobre com units els infants podien fer caure un poder opressor. Com els infants de manera alegra podien escriure un nou relat. Era fàcil, calia omplir paperines amb farina, fer murals i superar unes proves maratonianes per aconseguir uns paperets en forma de peix. Aquesta vegada és fàcil també. La victòria és més difícil, la victòria és complexa i plena de política, però em sembla que el debat sobre si a l’esplai fem política està superadíssim. Hem votat resolucions on dèiem que els esplais decidim decidir, hem publicat comunicats de suport a aquesta i a altres causes. Ens hem envalentit anant a manifestacions per la pau, per les refugiades, per aconseguir locals. Però amb la mà al cor no hem tingut mai, crec, una oportunitat tan gran que els nostres infants visquin el que és un poble mobilitzat. Un poble que probablement tingui més força i més recorregut al endavant que els seus propis parlamentaris, un poble que de millor o pitjor manera ha marcat l’agenda política. Convidem-nos a formar-hi part activament! Convoquem els infants de l’esplai a guixar els carrers amb guixos de colors en contra de la repressió (negaré haver escrit això dels guixos…), a fer cartells, a sortir a les manis… Donem-nos l’oportunitat de viure seriosament allò en què creiem, que els quedi imprès a l’ADN que organitzats i mobilitzats hi ha un futur incert, però hi ha futur. Que no oblidin, quan hi hagi una propera reforma laboral, que el poble al carrer és la millor arma. Que la solidaritat és necessària. Que la democràcia de tant en tant pot prendre forma i sortir espontàniament al carrer i fugir de la institució.

Per això el reclam és senzill: donem l’oportunitat que aquesta vegada el poble, els seus carrers i les seves places (i rius i valls i muntanyes i aquestes cançons…) siguin els que ens eduquin, els que ens facin sorprendre’ns malgrat les contradiccions que allò que prediquem pot ser real. Que potser durant un temps recordarem, nosaltres i ells (els infants), que el poder per i del poble es podia exercir. Que la violència podia rebre una resposta pacífica. I si algú creu que això no és tasca dels esplais, que això no va amb nosaltres o que no ens toca, fermament crec que no s’ha assabentat de què va la pel·lícula, ni aquesta, ni la de l’educació a l’esplai.


Que no ens faci por sortir. Molts dels nostres pares fugien de la dictadura en esplais i caus que, de forma clandestina o no evident, marxaven a la muntanya a fer democràcia i a conviure regits per uns valors que avui en dia ens toca defensar a nosaltres, no per honor a elles. Per honor a nosaltres mateixes i a tot allò que creiem indivisible de l’ésser i el gènere humà.


El dissabte 30, els esplais han de prendre els carrers com mai. A lluitar per la llibertat s’hi aprèn lluitant. I l’1 d’octubre, també.

Eleccions: arguments i fal·làcies

22.09.2015 | comunicacio

Autor: Eduard Fernando i Martínez, esplai Espurna i membre de l’Equip de Direcció.

Estem a la recta final d’una campanya electoral d’unes eleccions excepcionals, el consens és ampli que el 27S és clau i que es comptarà cada vot i cada escó per legitimar unes o altres polítiques. Per això és important que tothom estigui informat i hi participi.

En tota campanya seria desitjable sentir molts arguments, idees i propostes, això sembla que sigui demanar molt però no podem deixar de fer-ho. Una de les altres coses que seria d’obligat compliment seria no fer passar bou per bèstia grossa, és a dir confondre els arguments amb fal·làcies. Les fal·làcies són arguments no vàlids perquè no respecten les premisses lògiques tot i que sembla que sí que ho facin. Aquests dies n’hem sentit un munt i segur que continuaran, és per això que convé identificar-les perquè no ens donin gat per llebre. Read More

No és Catalunya: és la independència

16.05.2013 | comunicacio 2

Autor: Gonzalo Candanedo

Mai he tingut cap problema en reconèixer el meu poc o nul sentiment de pertinença nacional, no he amagat la feblesa del meu vincle emocional amb cap nació ni les armadures simbòliques amb les que es vesteixen. Això no vol dir que no que no em pugui engrescar el vigentíssim debat sobre el “model territorial”. De fet, des d’una perspectiva profundament democràtica, només es pot simpatitzar amb el “dret a decidir” o l’autodeterminació. Exercir el dret a decidir és viure en democràcia, fer-ho en tots els àmbits i espai que tenim a l’abast i lluitar per conquerir-ne de més, la capacitat de decidir sobre tot és la que ens apropa a la llibertat. Em motiva la independència com a procés en el que una comunitat política es doti dels mecanismes per gestionar millor els afers col·lectius, corresponsabilitzar-se del comú. Una oportunitat d’eixamplar els límits del possible i, més enllà de canviar fronteres administratives, litúrgies nacionals o dates a commemorar, poder desbordar els actuals condicionants i barreres per respondre a la pregunta “com volem viure juntes?”. Millora per altra banda prou assolible, tenint en compte el punt de partida actual. Read More

Una nació del passat o un estat pel futur?

23.04.2013 | comunicacio

Autor: Ignasi Llorente (@illorente)
Web: www.llorente.cat

“M’interessa molt el futur, ja que és el lloc on passaré la resta de la meva vida”. Crec que seria molt més útil que els estats es preocupessin de fer entendre als alumnes de les seves escoles aquesta magistral frase de Woody Allen que no perdre el temps intentant-los fer aprendre les lletres d’uns himnes que sovint parlen de gestes i guerres d’un passat remot (i que massa sovint s’ajusta poc a la realitat).

Malauradament la majoria d’estat actuals estan construïts a imatge i semblança dels estats sorgits als segles XVII, XVIII i XIX, amb uns clixés identificatius que han quedat obsolets. Si allò que defineix clàssicament un estat és una nació, una frontera i un poder (ja sigui en forma de república o de monarquia) ens hauríem de preguntar quins d’aquests elements segueixen tenint vigència. Read More

“A la recerca del benestar” d’Ignasi Llorente

17.04.2013 | comunicacio

Autor: Joffre Villanueva

Abans de detallar els motius pels quals recomanaria el llibre “A la recerca del benestar” (amb el seu subtítol “Independentisme racional versus nacionalisme emocional”) de l’Ignasi Llorente (@illorente), prefereixo explicar a qui l’he recomanat abans d’escriure això. Doncs a persones amb sensibilitat social i política que porten un temps avorrides del gran teatre del món i tenen la sensació que no hi ha idees noves a l’escenari. I els ha agradat.

I ara el perquè. O més aviat els perquès.

Perquè és un llibre original, atrevit, que traspua sentit de l’humor i sí, benestar. Perquè parla del futur amb optimisme i reivindica el passat sense nostàlgia, que és el que s’espera d’una persona progressista. Perquè diu coses com que per saber de sexe té més autoritat en Rocco Siffredi que en Rouco Varela. Perquè tot això dels estats, les nacions i les cultures s’ho mira sense cap mena de mite. I ja posats, sense complexes. Perquè ens recorda que som humans i això de la humanitat és una cursa de fons. Perquè quan acabes en tens ganes de més i saps que has d’obrir noves portes, que l’aventura continua. Read More

No és la independència: és Catalunya

08.04.2013 | comunicacio 1

Autor: Francesc Canosa Farran, periodista i escriptor.

Per què? Perquè som la darrera pregunta sense resposta d’un món antic. És així. Catalunya ha continuat fins avui, sobreviu, però encara és un interrogant clavat a la terra. És un dubte no solucionat per a l’estat espanyol i per la geopolítica mundial i, és clar, pel mal endèmic català: el hamletisme. El ser o no ser mode sabata i espardenya per anar fent, per anar tirant. És el catalan way of life. Ja va veure la dualitat el filòsof francès François Marie Arouet, vaja, Voltaire, quan va escriure que “Catalunya pot prescindir de l’univers sencer, però els seus veïns no poden prescindir de Catalunya”. I ho va dir després del setge de Barcelona el 1714. A tothom va arribar la manera heroica com els catalans s’aferraven a la seva ciutat. Sí, 1714. L’11 de setembre celebrem una derrota. El moment en què els catalans perdem i es produeix el triomf del trilerisme més gran de la història de la humanitat. Felip V, la monarquia borbònica absolutista ho substitueix tot (economia, lleis, llengua, administració…) per crear la ficció d’Espanya: uns molts passen a ser per obligació una, grande y libre. I fins avui. Quins són els motius? Per exemple, és l’economia, els calés, una de les principals raons? Veiem si és així. Read More