La realitat de l’ocupació a Palestina

01.02.2018 | comunicacio

1-febrer-2018

Autoria: Grup de Treball Creem Llaços – Brigades a Palestina.

---

El fil històric que ens porta a l’actualitat de Palestina és força complex. Per entendre què hi passa ens hem de remuntar al segle passat. Conèixer la història de Palestina ens acosta a una perspectiva àrab. Creem Llaços neix amb la intenció de fer d’altaveu de la història invisibilitzada, de les veus silenciades i del poble oprimit. Som conscients, tot i la nostra intenció, que a través d’un article no som capaces de plasmar la complexitat de l’ocupació i encara menys en ser persones europees que no han viscut el conflicte. Si més no, la responsabilitat que ens recau és transmetre allò que hem après.

Creem Llaços neix amb la intenció de fer d’altaveu de la història invisibilitzada, de les veus silenciades i del poble oprimit.

L’ocupació és el fruit del projecte sionista i el mitjà per la construcció d’un estat que, sota presumpcions religioses, és un projecte polític expansionista, racista i colonial de dominació europea i estatunidenca. Un nova vegada en la història, Occident té responsabilitats sobre un territori del qual no va voler desvincular la seva relació colonial a través de l’alliberació del poble palestí, sinó que va optar per la construcció deliberada de l’estat d’Israel.

Palestina és una terra amb una particular història de desenvolupament i riquesa, tant cultural com socioeconòmica. El seu problema és tenir una situació geopolítica estratègica. L’any 1947, les Nacions Unides van aprovar la resolució 181 en favor de la creació a Palestina de dos estats: un d’àrab i un de jueu amb Jerusalem sota control internacional. Aprovada sota el rebuig de la ciutadania àrab palestina i dels estats àrabs, ja que infringia l’article 1.2 de la Carta de les Nacions Unides que reconeix “el dret a la lliure determinació dels pobles”.

L’any 1948, sota aquest conflicte, Gran Bretanya traspassa la colònia a l’administració de les Nacions Unides. Una oportunitat que l’Agència Jueva per Israel va aprofitar per declarar la independència de l’estat d’Israel: “Una terra sense poble per a un poble sense terra”. Aquesta història ja ens la sabem. Retrocedim?

Una història invisibilitzada

Palestina, un cop derrotat l’Imperi otomà després de la Primera Guerra Mundial, és declarada formalment colònia de Gran Bretanya. Així doncs, l’any 1917 és determinant la Declaració de Balfour, que estableix Palestina com a la llar nacional pel poble jueu. Elaborada pel ministre britànic d’Afers Exteriors, líder de la comunitat sionista a Gran Bretanya. No és d’estranyar que el govern britànic, com a metròpoli, comencés a elaborar un projecte per assegurar relacions geoestratègiques i evitar que se simpatitzés amb el món àrab. L’any 1922 la població jueva representava el 13% de la població total a Palestina. Cal entendre que la religió no és l’element distintiu entre els àrabs, ja que poden ser persones de qualsevol religió. Simplement, serveix per indicar que el 87% restant no seria considerada població israeliana en cas de la proclamació de facto de l’estat d’Israel. Gradualment, el control de Palestina va passar en mans de les organitzacions sionistes, que van començar a assentar-se a Palestina. En el procés de democratització de la colònia anglesa es va instaurar un sufragi exclusiu per a sionistes; el dret a vot era sionista, els locals on es votava eren sionistes. La ciutadania palestina va reclamar els seus drets, i la primera gran resistència palestina reivindicant la seva alliberació i denunciant l’ocupació que s’estava duent a terme es va iniciar el 1936 i va durar fins al 1939, quan es va produir la matança de 15.000 palestines per part del moviment sionista. Aquesta és la primera gran massacre palestina.

Creiem necessari desmuntar el tan utilitzat argument de “construir l’estat d’Israel a Palestina sols perquè és la terra del poble jueu i que és per motius religiosos”, perquè és fals. Cal ser sensibles, tot i això, amb la persecució i l’exterminació de què ha estat víctima el poble jueu durant tota la història i que, per tant, veiessin en la creació d’un estat exclusiu la garantia de la protecció dels seus drets com a persones. Un altra vegada, volem tornar a recordar que el judaisme i el sionisme no són sinònims, que el conflicte no és religiós i que la culpa no és del poble jueu, el qual també és víctima del projecte sionista.

Creiem necessari desmuntar el tan utilitzat argument de “construir l’estat d’Israel a Palestina sols perquè és la terra del poble jueu i que és per motius religiosos”, perquè és fals.

Un altra vegada, volem tornar a recordar que el judaisme i el sionisme no són sinònims, que el conflicte no és religiós i que la culpa no és del poble jueu, el qual també és víctima del projecte sionista.

Construir l’estat d’Israel a Palestina amb el pretext que era una terra desocupada és completament fals. La seva creació, el mateix any, va provocar la destrucció de més de 400 comunitats,i la mort i el desplaçament de 750.000 persones entre l’any 1947 i 1950, que automàticament esdevenen refugiades i una segregació institucionalitzada per ètnia. Es va instaurar l’apartheid. Tot i això, no és només un conflicte d’àmbit local. Construir l’estat d’Israel a Palestina va provocar a escala internacional el conflicte àrab-israelià, que és un exemple més de l’imperialisme d’Occident sobre Orient. Israel, recolzat completament pels EUA i amb la neutralitat de la UE, és l’únic estat de les Nacions Unides sense haver definit les seves fronteres; per tant, és el pretext perfecte per a l’ocupació.

La següent data important va ser el 1967, amb la Guerra dels Sis Dies, en què Israel es va enfrontar amb el món àrab i el va reduir en tan sols sis dies. En aquesta guerra, Israel va ocupar massivament Cisjordània (incloent-hi Jerusalem), la Franja de Gaza, els Alts del Golan (Síria) i la península del Sinaí (Egipte). Amb aquesta guerra, Israel va deixar clara la seva supremacia sobre els estats àrabs. Es van trencar en certa manera les aspiracions d’un projecte panarabista i es van iniciar tractats bilaterals entre els països àrabs i Israel per assegurar la no intervenció bèl·lica. D’aquesta manera, Palestina va quedar desemparada, sense un suport internacional determinant. El conflicte és de tals dimensions que les Nacions Unides van decidir “intervenir” (sempre a nivell institucional i emetent recomanacions) i van dictaminar que la solució al conflicte era la creació de dos estats amb les fronteres prèvies al 4 de juny de 1967 i que Jerusalem, com que era ser la capital sagrada per les religions monoteistes, quedava sota control internacional i no podia ser sobirania de ningú.

És evident que Israel va fer cas omís a aquestes resolucions, ja que des de la seva creació no només no ha deixat d’ocupar, sinó que ha agreujat les condicions de vida del poble palestí. I tot, perquè gaudeix de completa impunitat internacional. Els nombrosos tractats “acordats” entre Israel i l’Autoritat Nacional Palestina han fracassat. El més important, el d’Oslo (1994), després de les conferències i els acords de pau de Camp David i de Madrid, és determinant per entendre les asimetries de poder des de les quals es negocia i, per tant, perquè tant Israel com Palestina hi estan en desacord, ja que no compleixen els factors clau:

• Fi de l’expansió: la construcció del mur és indiscriminada; des del 2002 fins a l’actualitat el mur té una longitud de més de 700 km.
• Fi de la presència i continua expansió d’assentaments a ritmes frenètics tot i la resolució 465 de l’ONU que sosté que són il·legals. Actualment s’erigeixen assentaments com a ciutats i envolten els nuclis poblacionals palestins, en sumen més de 150 als territoris palestins ocupats.
• El retorn dels aproximadament 6 milions de persones palestines refugiades és actualment impossible; Israel no reconeix com a seva aquesta responsabilitat i reconèixer-ne el retorn significaria reconèixer l’existència històrica del poble palestí.
• Concessió de llibertat i independència al poble palestí sota un estat sobirà amb Jerusalem com a capital. Resposta: Jerusalem no serà la capital de Palestina, el control dels recursos naturals no es cedeix (Israel controla aproximadament el 80% dels aqüífers palestins i les seves terres) i la demolició de cases augmenta. La intervenció dels soldats a la vida de la ciutadania palestina és denigrant; la seva missió és destruir la dignitat de les persones palestines i gaudeixen d’extrema impunitat per fer-ho.

Palestina ha quedat completament fragmentada: la Palestina del 48 completament oblidada; Cisjordània sota control militar; la Franja de Gaza indefinidament aïllada i bloquejada. A Cisjordània, territori amb què ens vàrem vincular durant la major part del projecte, existeix la presència militar d’Israel a través d’intrusions a cases palestines de manera sistemàtica, controls militars als checkpoints per impedir i limitar el moviment de les persones palestines dins i fora dels territoris ocupats, empresonaments sense càrrecs, demolició de cases, càstigs col·lectius, augmentar la dependència econòmica palestina amb el control dels recursos i impostos, tortures i assassinats, entre altres vulneracions dels drets humans i civils de les persones palestines. Aquestes reiterades discriminacions priven Palestina de desenvolupar-se econòmicament i política. A més, la construcció de carreteres de circumval·lació a Cisjordània i dels assentaments sionistes que rodegen els nuclis palestins priven la comunicació lliure i independent a Palestina i provoquen la confiscació de les seves terres.

Palestina ha quedat completament fragmentada: la Palestina del 48 completament oblidada; Cisjordània sota control militar; la Franja de Gaza indefinidament aïllada i bloquejada…

69 anys després de la creació de l’estat d’Israel, la consolidació d’aquest estat és indiscutible i el control dels mitjans d’educació i comunicació és clau per a la falsificació d’una cultura i la perversió del pensament sobre les noves generacions, basades en la negació històrica de Palestina i reafirmants que aquí, abans del 1948, no hi havia res.

Per entendre la complexitat de l’ocupació palestina cal analitzar la seva història. Aquest conflicte no és local, sinó que s’explica a través de la implicació de la comunitat internacional. El que sí que és evident és que les conseqüències les paguen la ciutadania palestina que, front l’opressió, ha escollit la resistència com a forma de vida abans que la rendició.

“El poble palestí manté el seu esperit de resistència, cimentat en la seva pròpia comunitat, contra l’ocupació israelita. Però no es pot escapar d’un sentiment de soledat i desemparament davant del silenci còmplice de la comunitat internacional”, Majed Nassar, Nassar Ibrahim.

Una terra amb un poble organitzat: Palestina

29.01.2018 | comunicacio

29-gener-2018

Autoria: Grup de Treball Creem Llaços

---

D’on venim? El projecte Creem Llaços (I)

“Una terra amb un poble organitzat: associacionisme i joventut a Palestina” sembla un títol enorme. Aquesta sensació també la vàrem tenir quan li vam posar títol al projecte: “Creem Llaços”. Però un cop a Palestina, un cop en contacte amb la realitat, un cop havent conegut les històries d’aquelles persones, tots els títols que se’ns feien grans es van omplir de significat.

Fent una mica de memòria, el grup de treball de Palestina va sorgir del viatge d’algunes monitores a aquest país l’estiu del 2015. En tornar, a l’AGO realitzada a Molins de Rei aquell mateix any, es va aprovar la creació d’un grup de treball que derivava de la Comissió Internacional, per a treballar al voltant de la situació de Palestina i el nostre posicionament com a entitat. Aquell grup no va acabar d’arrencar i un any més tard, a l’AGO del 2016 a Granollers, un grup de monis van tornar a presentar la proposta, per donar-li una segona oportunitat. D’allà, va sorgir un grup més consolidat que hem seguit treballant fins ara.

Sabem que des d’aquell moment, tot i que s’ha fet molta feina, no hem anat difonent gaire el que anàvem fent. Per una banda, perquè anàvem saturadíssimes de feina; per l’altra, perquè Israel té forts sistemes de seguretat informàtica i de rastrejament i volíem comprometre’ns el mínim possible a les xarxes.

 

D’entrada ens vàrem plantejar el projecte en tres fases

Del setembre de 2016 al juliol del 2017. Va ser el moment de decidir què hauria de ser aquest projecte, quins objectius ens marcàvem, què necessitàvem… Primerament, tot això tenia un cost i vam començar amb les campanyes econòmiques (samarretes i bosses, per una banda, i dues kafetes, per l’altra). També vàrem creure necessari un moment d’aprenentatge, en què vàrem fer formacions sobre context històric i polític, realitat cultural, seguretat informàtica i fronterera (per passar des d’Israel fins a Palestina). I partint d’un dels objectius marcats, que era fer una brigada per conèixer la realitat i fer un petit documental, vàrem començar a contactar amb les entitats palestines i israelianes que ens acollirien allà i que marcarien el nostre itinerari.

Del 31 de juliol al 18 d’agost del 2017. Vam fer el viatge a Palestina. El xoc amb la realitat, i les entitats i persones, van fer que redefiníssim part del projecte i adaptéssim els nostres objectius a les necessitats i interessos locals. Va ser un viatge molt intens, en què vàrem conèixer molta gent que ens va donar una visió panoràmica de l’ocupació i en què vam fer molta feina recopilant material audiovisual.

Des del setembre del 2017 fins a l’actualitat. Estem desenvolupant el projecte, creant el documental i la guia educativa que ha de servir per a difondre i apropar la realitat palestina, perquè ens serveixi com a excusa per fer un treball de valors en profunditat.

Palestina és una terra amb un poble que ha decidit resistir i lluitar per la seva llibertat i la seva dignitat. D’aquesta manera demostra que la lògica d’ocupació d’Israel no és suficient per destruir els drets d’un poble, negar-li’n la història i eliminar-ne la consciència.

Des de Catalunya, fem una crida a la solidaritat internacional i a la lluita per l’alliberament dels pobles oprimits. La resistència es construeix des de les bases i nosaltres també som part d’aquesta lluita que ha transcendit les fronteres i que no és una qüestió dels afers interns d’un estat.

“Existir és una forma de vida apropiada para a aquell que és capaç de transformar, produir, decidir, crear i comunicar-se”, Paulo Freire.

• En aquest enllaç podeu trobar el manifest de Creem Llaços – Brigades a Palestina.
• En aquest altre, la pàgina de Facebook on van publicant les activitats i les propostes.