Però tu cobres per fer l’esplai, no?

3-setembre-2018

Autor: Dani Costa Soler, membre de l’Equip de Coordinació d’Esplac.

Quantes vegades un familiar, un amic o una companya de feina s’ha sorprès o s’ha inquietat quan li hem explicat què fem a l’esplai? Quantes vegades alguna persona s’ha mostrat escèptica davant del nostre fidel compromís associatiu? Quantes vegades, un conegut o coneguda ha posat aquella cara de no entendre res quan els hi expliques les interminables reunions fins a altes hores de la nit, els estius sense vacances o els caps de setmana ocupats per l’esplai?

Sovint el que més costa d’entendre no és tant la feina que fem, sinó que aquesta no sigui remunerada. Per això, una pregunta freqüent acostuma a ser “però cobres per fer tot això, no?”. I amb aquest “no?” sinònim de no entendre res, arriba aquell moment on sembla que t’has de justificar i treure mil arguments per explicar que no cobres i que ets voluntari. Depèn de la persona (i la receptivitat que mostri) potser decideixes explicar-li amb passió i la hi intentes convèncer que formar part d’un esplai té sentit. O per contra, saps que la persona del davant no ho entendrà mai i passes de puntetes sense donar massa detalls. Finalment, algunes vegades et trobaràs amb persones que directament se n’enriuen o menyspreen el teu voluntariat. Però n’hi ha! La típica persona que et llança el comentari “però tu ets tonto o què? Al igual faig jo això sense cobrar un duro!”. Aleshores, o inicies un contraatac que no sempre pot acabar bé, o passes directament de llarg i evites parlar sobre l’esplai amb aquesta persona. (Tot depèn de l’estima que li tinguis també). 

Si escric aquestes paraules és perquè m’ha passat. Perquè alguna vegada no he sabut explicar adequadament la meva dedicació esplaiera, o bé perquè he evitat parlar del tema davant persones que segons el meu parer, no ho entendrien. En tots dos casos, crec que no estic satisfet de la meva actuació. La resposta mai ha de ser abaixar el cap, sinó ben al contrari, sentir-nos orgulloses de la nostra tasca i donar-la a conèixer a tort i a dret. Prou difícil és visibilitzar-nos davant les institucions i la societat com perquè no ens puguem reconèixer a nosaltres mateixes com el que som: monis que creiem en l’educació, i que l’escollim com a camí de transformació personal i col·lectiva. Hi creiem profundament i per això no ens cal un xec que ens motivi a aixecar el cul.

I és que per la majoria de monis fer esplai no és una tasca feixuga, ni un sacrifici ni una obligació. Quan es converteix en això és quan ens hem de plantejar si realment aquest és el nostre lloc. Anar l’esplai és fer una cosa que t’agrada i omple el teu temps lliure. Ho fas amb amor, passió i il·lusió, com d’altres tantes coses en aquesta vida que ningú et qüestiona quan els hi expliques.

Com quan camines per la muntanya, sol o acompanyat, contemples els colors, les olors, gaudeixes del trajecte, i fas ús de la teva consciència mediambiental recollint alguna deixalla o respectant al màxim l’entorn natural. Ningú t’ha pagat diners per fer això, ho fas perquè vols. Perquè et motiva, et fa sentir bé i la vegada és transformador per tu mateixa i els altres. Ningú et preguntarà si cobres per anar a caminar, ni es mostrarà incrèdul quan li expliquis.

O quan decideixes ajudar a un amic o amiga a fer el trasllat de pis a canvi de res, simplement perquè t’ho ha demanat. Saps que el teu company o companya et necessita, i en certa mesura, sents que pots aportar-li el teu temps, i ajudar-lo a tenir un trasllat més fàcil. Ningú et paga diners per fer això, ho fas perquè vols. I ningú et preguntarà si cobres per ajudar el teu amic o amiga.

El mateix passa quan acompanyes un familiar a l’hospital, o quan decideixes cuidar dels teus nebots i passar una tarda d’allò més divertida. Ho faràs de gust, i al mateix temps, te’n sentiràs responsable, ja que t’ho han demanat. En tots els casos, ningú qüestionarà la teva implicació per dedicar al teu temps als altres ni veurà estrany que ho facis de forma voluntària.

L’esplai és temps dedicat als altres i a tu mateix. No és un acte altruista, ja que reps molt més del que dones. És un temps del qual te’n sents responsable. Sents que tens la responsabilitat d’implicar-te amb alguna cosa, perquè el teu entorn t’ho demana. I el món ho exigeix. Aquesta responsabilitat va amb tu, i el que alguns no comprenen és que n’hagis fet de l’esplai una manera de viure.

El que més sobta és la quantitat d’hores dedicades a l’esplai. “Com pots dedicar tant temps a una cosa voluntària?” Perquè no és una acció puntual, és un estil de vida. En molts dels casos, l’esplai passa a ser una segona casa, i també el refugi de la nostra vida social. Allà creixem, ens relacionem, aprenem i ens apoderem. Aprenem que ser moni no és el mateix que fer de moni, i ens reafirmem en ser-ho les vint-quatre hores del dia. I això si, sense cobrar. Si em dones diners, deixo de ser-ho.

Crida a la responsabilitat i la reflexió

26-març-2018

Si participes en alguna associació o entitat, ja sigui esplai, cau, castellers, bastoners, batucada, casal de joves, col·lectiu feminista o un llarg etcètera, segur que has anat a alguna sortida de cap setmana amb tot el grup: per formar-te, fer pinya o només per generar un espai lúdic en què passar-ho bé i crear un sentiment de pertinença. És probable que hagis tingut debats sobre com hauria de ser aquest espai de distensió (sobretot a la nit). Però, tot i això, trobes que tothom hi està a gust? Des del Grup de Treball del Som Esplai us mostrem el cas real d’una monitora que no es va sentir còmoda en una trobada que va realitzar amb les monitores del seu sector. Trobem que és un cas extrapolable a la realitat de les trobades lúdiques de caps de setmana de les diverses associacions ja esmentades i que és un bon pretext per fer autocrítica de la nostra manera de participar. Potser hauríem de prendre consciència de casos com aquests per ser realment inclusives i animar a tothom a formar part d’aquests espais de diversió.
*Per protecció de la persona que ens ha compartit la carta, no en direm el nom ni l’esplai, ni la federació a la qual pertany.

Crida a la responsabilitat i la reflexió
“Hola a tots i totes. Soc monitora d’un esplai del Vallès des de fa ja cinc anys. A sortides de sector, només he anat dues vegades. La primera, el meu primer any d’esplai, i la segona, aquest cop. Ahir dissabte, si us he de ser sincera, hi venia amb poques ganes. No us coneixia i em feia certa mandra. Tot i així, com que ja comptaven amb mi, em vaig animar, i un cop allà vaig sentir-me a gust i vaig començar a conèixer gent.

Durant la festa tot va anar genial. Vaig participar en tot, en les cançons i els jocs que es van fer, i m’ho vaig passar molt bé parlant amb gent que no havia conegut abans i fent frikades per passar l’estona. Vora les tres i mitja de la nit, però, vaig decidir que ja en tenia prou, que el dia d’avui ja podia acabar i que anava a descansar. I me’n vaig anar contenta, sense remordiments de marxar massa d’hora ni pensant en tot el que em perdria, com sovint em passa.

I em vaig adormir i… em vaig despertar a mitja nit. Tornar-me a adormir en aquella casa va ser tota una odissea. La nostra habitació era a la primera planta, i des d’allà s’escoltaven crits, gent parlant i cridant, cops de porta (un darrere l’altre) i una música que a vegades era reggaeton i a vegades un xumba-xumba d’ultratomba que no parava de sonar. Crits de “demà ningú no m’aixecarà!” repetits una i altra vegada. Potser alguns us en recordeu… Xerreres i històries que ja no recordo de què anaven que s’escoltaven perfectament, ja que estaven parlant al costat de les finestres de la nostra habitació. I finalment, el que va ser el crit culminant, fou que una persona molt il·luminada va entrar cridant a plena veu a la nostra habitació dient que eren les 10 del matí i que era hora de despertar-se. Com potser sabreu, devien ser cosa de dos quarts de set del matí. Podeu comprendre que, potser després de 20 minuts d’intentar dormir, alguna cosa dins meu em cridava a tot cor dient: això no és just. És injust. No hauria de passar en una sortida de sector. No vull que passi.

I sent sincera, no tenia gens de ganes de sortir a fotre’ls bronca, i no sabia si a la meva habitació hi havia monitors que se sentien igual. Així que, després d’una confirmació que no era la única fastiguejada, vaig sortir a demanar silenci.

I al cap d’una estona, a poc a poc es va anar fent silenci. No sé si hi va haver cap reconeixement pel mal que m’havien fet a mi o als altres, però, si us ho preguntàveu, vaig poder seguir dormint. Tot i així, el sentiment de confirmació que sentia abans d’anar a dormir que havia escollit bé en venir a la sortida es va anar fent miques, fins que es va instaurar dins meu el mal regust d’haver “renyat” i haver fet una cosa que no em venia de gust. Disculpeu-me si les meves maneres van ser incorrectes. Digueu-me innocent o lluitadora de les causes perdudes. Considero que no s’haurien de repetir conductes així. La festa pot durar fins a l’alba si voleu. Sí. Sempre que es respecti l’àrea de descans.

Pot ser molt greu que monitores i monitors com jo, que ens agradi més o menys la festa, decidim no venir perquè sabem quina és la dinàmica que succeeix quan comença la matinada. Portem escrit al front davant de tothom que som monitors que promovem grans etiquetes com el respecte, la inclusió, la diversitat i la llibertat, i ahir jo vaig tenir vergonya. Pensava: quina imatge donàvem? Per què jo estava allà si em feia vergonya el que la gent estava fent? Es devien haver queixat els veïns?

I espero que hi hagi un seguiment d’això, que ens ho plantegem fort i que siguem inclusius, respectuosos. Si s’han de posar normes es posen. Que no posem normes quan marxem amb els infants de colònies o de cap de setmana? Per què amb nosaltres hauria de ser diferent? Potser les podríem posar entre tots. Evidentment una festa pot ajudar a fer unió de grup i coneixença entre nosaltres, probablement un dels objectius de la sortida juntament amb el de formar-nos en temàtiques que ens puguin preocupar en el nostre dia a dia a l’esplai.

I així m’acomiado. He pensat a callar i no dir res, però sóc massa tossuda davant d’esdeveniments que em semblen injustos; per molt que m’hagin dit que “aquesta és la manera de fer del sector i no es pot canviar”. Gràcies a tots per fer possible aquest cap de setmana, per l’organització i perquè hem estat molt nombrosos i és important veure’ns que som molts fent aquesta tasca a vegades tan difícil. M’alegro d’haver vingut i d’aquest “conflicte” també m’emporto aprenentatges i impactes que hauré d’anar reflexionant, compartint i integrant dins meus. Una abraçada.

Una monitora com vosaltres.
Una enamorada de la tasca d’educació en el lleure.”

10 coses que sempre passen a la tancada de monis

5-octubre-2017

Autora: Cèlia Nisarre, de l’esplai Turons.

Tancada…, trobada…, reunió de setembre…, excursió d’inici de curs…, guerra nuclear… Hi ha diversos noms per referir-se al màgic cap de setmana, abans de començar el curs d’esplai normal, en què els i les monis preparen el curs, es reparteixen en comissions i… FAN ELS NOUS GRUPS!!!

1. Trobar el lloc

Siguem sincers i sinceres; en tornar de campaments (o colònies, els dèbils) tothom desapareix del mapa i dues setmanes abans de la tancada algun illuminati recorda que s’ha de buscar un lloc per la tancada. La llista de requisits és llarga:
– Que sigui barat
– Que es pugui fer festa (que no hi hagi veïnes a 10.000 km a la rodona)
– Que tingui espais adients per fer les reunions (opcional)

2. Valoració de l’estiu

Normalment s’aprofita aquest espai per fer valoració de les activitats d’estiu o fins i tot del curs. Amb el pas dels mesos, les festes de poble, les sortides a la platja i que la majoria encara no ha començat la uni… Les barbaritats s’obliden i es fan valoracions amb un extra de sucre. Ai! La perspectiva i el temps (que trapelles)!!!

3. El moment de fer grups

És en el que pensa tothom des de fa mesos (tot i que rarament es diu en veu alta). La tensió és tan forta que es pot arribar a palpar i si les mirades parlessin…
SPOILER: tothom ja porta pensat de casa el grup, els companys/es i fins i tot el centre d’interès del curs! “Tonto el último”.

4. Els que per sorpresa (o no) diuen que ho deixen

Sempre es dóna aquest moment entre trist i nostàlgic en què les persones que abandonen l’equip de monis ho fan públic. Tot i que ja se sabia de la majoria, sempre hi ha un component de sorpresa dels qui esperes que no marxin perquè a l’últim moment s’ho han repensat o d’aquelles que desitges que fotin el camp (SÍ, NO ANEU ARA DE BONES PERSONES QUE SEGUR QUE ALGUN COP HO HEU PENSAT).

PD: En aquest punt, és important saber que no és fàcil prendre la decisió de deixar l’esplai, per això cal vigilar amb insistir massa o no abraçar suficientment fort.

5. El grup que vol tothom

Per algun estrany motiu es dóna una situació més inexplicable que el Triangle de les Bermudes, i és que sempre hi ha un grup sobredemandat. Els factors que els estudis han detectat com més rellevants són:
-Els infants són monos
-Els infants són joves en què els monis es veuen reflectits
-L’anterior grup de monis ha fet que semblés fàcil (miratge)

6. El que no ve, però no s’ho vol perdre

En plena disputa pels grups sempre hi ha qui no ha pogut venir a la reunió però està connectat via telèfon, mail, Whatsapp, videoconferència o senyals de fum amb la resta del grup i que vol que la seva opinió s’escolti igual de fort que la de la persona que escriu a la pissarra. Poques vegades s’han vist converses tant de besugos com els intents d’explicar les combinacions per telèfon a algú…

7. Quan ja està tot fet, o no…

Després de 3 a 10 hores de combinacions i negociacions sembla que hi ha una proposta que no desagrada a ningú (fixeu-vos que no he utilitzat l’expressió “agrada a tothom”). En aquest punt apareix algú que diu:
Opcions:
-Mmmmm…. nyee… No ho veig…
-Hi ha alguna cosa que em falla…
-Ho veig fluix…
-No ho veieu estrany?

Toma crítica constructiva! (Es nota que tots ens hem llegit l’Esmolet “Coordinem-nos: el treball en equip i l’assemblearisme als esplais”). Aquí, amb arguments de pes per defensar el que no ens agrada.
I llavors, passa el que passa…

8. Quan es fan oficials els nous grups

Quan es decideixen els nous grups de monis es dóna un moment intern molt profund en el qual t’entra una gran melancolia de l’any que just acaba…, de tot el que heu fet…, de com de bé us ho heu passat… I per dins penses: “No trobaré cap grup igual!”

SPOILER: L’any que ve pensaràs el mateix!

9. Recollir la casa

Sense cap mena de dubte, el moment més dur del cap de setmana no és quan vols “convidar a marxar a algú” (que ja sabem que al final mai es fa), el moment més dur és el de recollir l’espai! PERDONEU PERÒ ALGÚ HO HAVIA DE DIR!

10. Foto finish

Després de tots els punyals que han volat, les fletxes enverinades, les mitges veritats, els plors, les emocions… Tot s’oblida i es fa un foto de grup (per la pàgina web, que mai està actualitzada) amb tot un grup de persones especialment felices!

ÀNIMS! QUE NOMÉS QUEDEN 11 MESOS I MIG PER A LA PRÒXIMA TANCADA!

El cínic de l’esplai (o sobre com la feminista que es maquillava va fer canviar la meva manera de pensar)

19-juny-2017

Escrit per Anònim, Segle XIV.

Una resposta ràpida i poc meditada a l’article de la Cèlia Nisarre i una defensa aferrissada de totes aquelles persones que com ella us dediqueu dia a dia a defensar el que moltes monitores insensibles com jo en diem “salvar les balenes”. Read More

L’esplai, una guia pels infants en la gestió de les emocions

Autores: Núria Fitó i Júlia Sala, monitores de l’esplai GEPS de Santpedor.

Com a educadores en el lleure que som, ens adonem que una part fonamental de la nostra tasca educativa es troba en el camp de les emocions. Des de la nostra primera experiència a l’esplai, quan tan sols érem unes nenes de 6 anys, hem estat treballant l’educació emocional; però és ara, com a monitores, que observem que altres institucions educatives estan començant a donar-li importància al tema. Així, constatem que el lleure ha estat pioner en aquest àmbit de l’aprenentatge en infants i adolescents. Read More

Esplai, activisme i peces clau pel canvi

Pseudocrònica de la visita d’Ada Colau al tancament dels cursos Marta Mata d’estiu

Autora: Marina Freixa

Ja fa dos anys que el meu final d’estiu ha estat marcat pel programa de formació Marta Mata, que vaig començar l’any passat amb la formació de monitora i he tancat enguany amb el curs “Èxit de formació a directors/es de lleure”. No és en va que vaig escollir fer aquests cursos dins el marc del “Marta Mata”, el programa de cursos intensius d’estiu de l’Escola del Sol. El clima de motivació i consciència que s’hi respira és enorme i l’estada en convivència propicia espais de debat i creixement personal inigualables, tenint en compte, a més, que tota la gent que hi participa treballa activament d’esplais, casals, caus o ateneus. Per altra banda, aquests cursos es reinventen cada any i s’obren a noves idees i formats, cosa que, sovint, és molt profitosa.

Enguany, els cursos de Viladrau i Saifores, que dediquen formació a “monis” i “dires”, han tingut un tancament nou: un cap de setmana, al setembre, en una casa de colònies. Allà vam acabar les últimes hores formatives i, a més, vam trobar-nos totes les joves que havíem format part del programa, ja fos a Viladrau o a Saifores, ja fóssim monis o dires. Read More

Reflexions sobre l’esplai

En Dani Costa, monitor de l’esplai La Fera i membre de l’Equip General del Sector Vallès, reflexiona sobre la importància de la tasca dels esplais. Si mai necessiteu arguments per defensar l’esplai com a agent educatiu en Dani us en dona moltíssims en aquest article!

Sovint m’he preguntat perquè l’esplai és un moviment educatiu poc conegut, amb una manca de reconeixement i que contínuament s’ha de desviure per transmetre tot el que és, el que fa i allò que persegueix. Per més que m’ho qüestioni, se’m fa difícil comprendre-ho.

A l’esplai es construeixen valors que es filtren a través de les actituds, per mitjà de la convivència i la interacció entre companys. L’esplai doncs, educa en valors i actituds, i esdevé un agent educatiu indispensable per la formació de la personalitat, el caràcter i el pensament dels infants. Read More

Vint anys per a la meva filla

En Raimon Goberna va ser monitor de l’esplai Isard-Flor de Neu i ara hi torna a participar d’una forma diferent: com a pare de la Sila. En aquest article reflexiona sobre el seu record i compromís, i remarca que malgrat les crisis (siguin de valors o econòmiques), l’esplai avança imparable! No us el perdeu, aquest és de lectura obligatòria 😉

Fa uns dies, vaig anar a la reunió de mares i pares de l’esplai. Bé, més de mares que de pares, ja sabem com va això. I si, la reunió era millor que les que fèiem nosaltres, que no estaven malament perquè vam treballar-hi molt i bé. Però l’equip d’ara ho va fer molt bé. Ens hi vam trobar pares de la nostra època, que ara hi porten els fills petits, que ja són molt grans. I monitors nostres, que tenen fills com els nostres. I cosins, i amics. A l’esplai compten les persones, quan et saludes i xerres, quan saps qui anirà a l’excursió.

Read More

Que res no ens aturi!

Campaments internacionals dels esplais del Bages-Berguedà

Aquest estiu, els i les joves del Sector Bages-Berguedà dels esplais Vic-Remei, Geps i Roques Albes, van participar a uns Campaments Internacionals organitzats pels Lithuanian Young Falcon Union a Pasaka. La Queralt i la Kati, joves participants dels campaments ens n’expliquen unes quantes aventures!

Després de tres hores de vol i tres hores d’impaciència, finalment baixem de l’avió i ens trobem un Vilnius fred i congelat. Només ens queda l’opció de posar-nos mil jaquetes a sobre, les jaquetes que ens acompanyaran la resta de dies! Agafem el bus i anem cap on havíem de dormir: una residència d’estudiants una mica tenebrosa, però què hi farem, és el que hi ha quan viatges!

Entre la poca foscor amb la que viuen (només 4 hores de foscor cada nit) i l’eufòria que nosaltres dúiem acumulada, ens toca despertar-nos tots mig morts de son. A les 9 del matí comencem la ruta turística per Vilnius, la capital de Lituània. Primera parada: esmorzar! No sabíem ben bé que ens trobaríem, però encara va ser força bo.

Després d’omplir la panxa, vam iniciar l’itinerari turístic per la ciutat començant per la catedral neoclàssica amb la seva torre. Tot seguit vam pujar en funicular fins a la Torre de Gediminas, des d’on vam poder veure tota l’extensió de Vilnius. Vam fer un dinar ràpid i apanyat i vam tornar a visitar esglésies, carrers concorreguts i parcs on poder jugar a algun joc d’esplai sota la mirada curiosa d’algun lituà, per acabar tornant cap a la residència després de sopar una pizzeta. L’endemà vam haver de matinar, ja que ens venien a buscar els monitors dels campaments per agafar el bus cap a Pasaka, el campament on estaríem la resta de dies.

Ja no recordem quantes hores de bus vam fer, però si que recordem que només arribar vam anar a dinar. Què dir-vos del menjar… doncs el menjar simplement era diferent! Podem dir-vos que vam alimentar-nos a base de pa la majoria de dies, fins al punt d’acabar-los les existències. El pitjor de tot va ser la manca d’aigua. Sempre ens donaven tes i caldos estranys, i com que no estan acostumats a veure aigua no sabien si l’aigua de l’aixeta era potable, així que vam estar un parell de dies sense tastar aigua fins que finalment ens van dir que sí que en podíem veure de les aixetes!

Després ens va arribar el moment d’anar al lavabo, i renoi tu, uns lavabos que tenien una porta la meitat de la mida de la normal. Per culpa de la incomoditat dels lavabos i que el menjar no ajudava gaire, no podíem buidar a gust, ja ens enteneu. Vam comentar-ho amb els monitors d’allà i ens van assignar un lavabo més apropiat:)

I l’aigua del mar… va parir que freda que estava! Però no tothom pot dir que s’ha banyat al Mar Bàltic, oi? Algun dia els mateixos lituans ens van acollonir una mica perquè deien que quan venia tempesta el mar era perillós i se’t podia endur endins, però els catalans no ens podíem estar de remullar-nos-hi.

Hi va haver dos dies que juntament amb una delegació d’Alemanys vam decidir fer una mica de turisme per la zona i vam visitar els búnquers, la ciutat de Klaipéda i la reserva de Nida. Eren llocs que per nosaltres semblaven pobres i apagats, però quan et fixaves en els boscos, no hi havia comparació en el seu verd que en qualsevol d’aquí la península.

En quant a les activitats vam comprovar que els lituans també són diferents. Els hi encanten els espectacles, sempre que podien, és a dir cada dia, n’organitzaven un: que si pels 20 anys dels Falcons, que si l’elecció del president, que si per dir hola al mar, que si per dir-li adéu… Total que cada dia vam haver de preparar un espectacle. S’ha de dir que, tots el membres de Falcons, que eren els components del campament, al·lucinaven amb nosaltres: sempre amb energia, els espectacles més treballats i divertits, sempre cridant, ballant i saltant, i celebrant les tradicions catalanes. Com que sempre cantàvem l’himne de Bages-Berguedà al final fins i tots ells s’hi van unir! Vam arrasar amb el nostre moment d’energia de l’esplai, però el més tens va ser quan vam acabar l’últim espectacle per acomiadar-nos. Va ser un moment molt emotiu recordant tot el que havíem passat junts: la gent es va posar en peu mentre ploraven d’emoció i de tristesa de dir adéu.

Finalment vam marxar molt a contracor tots perquè la majoria hauríem volgut quedar-nos uns quants dies més, però ens consolava la idea de poder tornar l’any que ve i tornar-nos a trobar amb molts amics que vam trobar allà. És una experiència que recomanem a tothom. A banda de que ens ho vam passar de conya, vam aprendre molt anglès (cosa que sempre ajuda a l’hora de convèncer als pares), vam conèixer noves cultures i vam fer molts amics.