EVS
Cop d’ull final al meu SVE: una experiència inoblidable
07.11.2019 | comunicacio
07-novembre-2019
Autora: Natalya Chetverova, SVE alemanya a Terrassa i monitora de l’esplai La Fera.
Avui és l’últim dia hàbil de feina a l’oficina, menys d’una setmana abans de marxar definitivament. Sembla que és un bon moment per donar un cop d’ull final al meu EVS amb Esplac. L’1 d’octubre agafaré el tren cap a Colònia. Des del 23 d’octubre de l’any passat, he estat un any en aquest estrany i bonic lloc.
Recordo el dia de la meva arribada i els nervis que tenia. No sabia cap a on anar ni si em vindrien a buscar a l’aeroport. Al final, unes persones molt amables de l’Esplai em van rebre amb un paper amb el meu nom i un símbol d’una pota. Més endavant vaig saber que era el símbol del meu Esplai La Fera.
Els meus nous companys de pis, la gent del meu Esplai i les persones que treballen a l’oficina van ser molt càlides i van fer el possible per acollir-me en la vida laboral, social i cultural.
El primer esdeveniment cultural important que vaig viure va ser la Castanyada. Recordo que va ploure com si no hi hagués demà i com de preocupats estàvem per si el nostre gran esdeveniment de l’Esplai no tenia èxit. Per sort, el cel es va aclarir cap al vespre i tots els infants i les famílies van venir al nostre esdeveniment per quedar-se al costat del foc, gaudir de les castanyes, rient i bevent. Recordo com d’especial va ser per mi que tanta gent vingués a donar suport i fes de l’esdeveniment una nit per recordar. L’estima i la solidaritat que va mostrar la gent pel nostre treball i esdeveniment em va sorprendre i em va tocar. Aquesta va ser la primera vegada que vaig experimentar la manera única de convivència i cohesió de la població de Catalunya. Al final, vam passar una nit fantàstica i vaig gaudir molt. Tinc previst tornar per les dates de la Castanyada.
Malgrat molts grans moments i experiències i tots els meus nous amics, els primers mesos van ser força difícils. Recordo el dia que vaig decidir venir a Catalunya i vaig pensar com m’equivocava en les meves expectatives i quan vaig menystenir l’enorme repte d’arribar a un nou país. En aquell moment em vaig sentir una mica perduda i vaig trobar molt a faltar casa. El que realment em va ajudar a sortir d’això va ser una de les dubtes formacions obligatòries a les quals vaig haver d’assistir com a voluntària d’EVS. Al novembre, em vaig reunir amb una quarantena de voluntàries del SVE a tot Catalunya a la bonica ciutat de Girona per assistir a la “formació d’arribada“. Per molt que em molestés el fet de deixar als meus nous amics, em va sorprendre molt positivament i va ser de molta utilitat aquesta formació. Si mirem enrere com ha estat el meu SVE, aquest ha de ser un dels punts forts de l’any. Conèixer tota aquesta gent nova, compartir els nostres sentiments, aprendre sobre què passava emocionalment amb nosaltres i reflexionar sobre els nostres processos d’aprenentatge va ser una gran eina i suport que vaig gaudir durant tot l’any. Em va ajudar a sortir del meu “xoc” i de la meva “closca” per gaudir plenament de la meva estada. El fet que la formació es realitzés a la bonica Girona va ser un altre dels avantatges més importants de la formació i em va agradar molt passejar pels carrers antics que van inspirar tants/es cineastes.
El que també és fantàstic de Catalunya és el clima. Mentre jo vaig poder esmorzar a la nostra terrassa a mitjans de novembre, els meus amics i familiars es congelaven amenys de 10 graus. Arribar a casa per Nadal i la nit d’any nou va ser per mi, un enorme “xoc climàtic”.
Va començar el nou any, vaig continuar amb la meva feina habitual, van venir nous amics i d’alguns em vaig apartar. A finals de gener vaig tenir l’oportunitat d’anar a una formació internacional a Islàndia amb la meva organització d’origen Die Falken. L’hivern va passar tranquil·lament sense dificultats. Dos dels meus millors amics em van venir a visitar, fet que va suposar un canvi deliciós en les activitats del dia a dia. Recordo l’orgull amb el qual mostrava el país i les coses que he fet fins ara.
El següent gran esdeveniment que recordo va ser el de la Monifesta’t 2019. Ja vaig escriure un article més detallat sobre les meves experiències en un altre article a l’abril que pots llegir aquí. Em va agradar veure com la gran xarxa d’Esplac es va unir per crear un espai d’aprenentatge divertit per a joves voluntaris/es per millorar el seu treball amb els infants. Hauria desitjat haver assistit a alguns dels tallers útils, però en canvi vaig estar molt contenta d’ajudar al personal d’Esplac a gestionar l’esdeveniment i a gaudir del concert i la festa a les nits.
Des del dia 20 fins al 24 de maig, l’Aleksi (EVS finlandès a Esplac) i jo vam assistir a la formació intermitja prop de Màlaga. El dia 20 també era el meu aniversari i vaig haver de passar 6 hores al tren amb l’Aleksi. Ho vam aprofitar al màxim i al final va ser divertit. Quan vam arribar a l’estació de la formació, vaig conèixer moltes cares noves i antigues de l’antiga formació. Aquesta vegada érem més de 100 persones de tota Espanya. Va ser una bona manera de crear nous contactes i mirar cap endavant en el nostre projecte EVS. Va ser divertit, i un dia fins i tot vam arribar a veure la ciutat de Granada. M’ho vaig passar molt bé, però, per descomptat, no va ser tan fantàstica com la sorprenent experiència de la primera formació a Girona.
El meu EVS va consistir a passar el meu temps a l’Esplai amb el meu grup Ganàpies i venir a l’oficina d’Esplac un o dos cops per setmana. A finals de juny va començar el gran descans d’estiu que em va deixar relativament poques coses per fer, excepte continuar a l’oficina. Vaig decidir omplir les vacances d’estiu d’una altra manera: a finals de juny, Aleksi, el Txema (Tècnic d’Esplac) i jo vam anar a Berlín per assistir al Fòrum Jove Europeu de Berlín per conèixer altres voluntaris i activistes de tota Europa. Junts vam intercanviar projectes, experiències i reflexionar sobre la cohesió social i el seu paper en la superació de les barreres culturals / lingüístiques / nacionals. Per al meu gust, l’entorn de formació era una mica massa fantasiós i costós, però passar aquest temps amb els altres joves em va ampliar les perspectives i em va ajudar a crear noves amistats internacionals. Al final, va valer la pena assistir-hi i vaig arribar a passar temps a la meva capital i als meus amics d’allà
Durant l’estiu també vaig viatjar una mica per Catalunya i vaig veure Tarragona, una bella i antiga ciutat.
Del 17 de juliol al 31 de juliol vaig anar al campament internacional Falkencamp Doebriach. El campament de les nostres organitzacions amigues austríaques celebrava el seu 70è aniversari i el meu Esplai alemany, així com un Esplai d’Esplais Catalans, van venir a celebrar-ho juntament amb moltes altres organitzacions amigues internacionals.
Després de les vacances d’estiu a l’oficina, a partir del 15 d’agost vaig tornar a les meves tasques. Com que el curs va començar a mitjans de setembre, vaig tornar a venir a l’oficina dos cops per setmana i em vaig preparar mentalment per a la meva sortida.
Ara estic a l’oficina, escric l’article i no sé quines coses més us puc dir sobre el meu EVS. Malgrat tots els aspectes destacats que us he dit anteriorment en aquest article, aquest any ha estat extremadament difícil per mi. En molts moments va ser massa temptador tornar a la meva zona de confort a Alemania, però sempre hi va haver gent que em va donar suport i va valdre la pena quedar-se. Vaig haver d’afrontar moltes dificultats: emocionals, personals, socials. Gràcies a l’EVS, vaig aprendre a afrontar millor aquestes dificultats i em sento més confiada a l’hora de resoldre problemes en el futur. En aquest any també he tingut la l’oportunitat de conèixer aquest bonic país, que s’ha convertit en una segona casa per a mi. Vaig fer nous amics i amigues i sens dubte em plantejo tornar-hi un dia per viure aquí.
Sí, va ser difícil en molts moments però no canviaria aquesta experiència per res del món. Tot el que em queda per fer és animar a totes aquelles persones aventureres i curioses amb ànimes joves a cercar les vostres pròpies experiències internacionals, fins i tot penseu en fer un ESC (el “nou” SVE). Em sembla que aquesta és una de les coses més enriquidores que podeu fer per ampliar l’horitzó, fer nous amics i amigues i descobrir nous llocs arreu del món.
Només vull donar les gràcies per totes les persones que m’han donat suport, gràcies al meu Esplai, gràcies als meus divertits companys de l’oficina. Sense vosaltres, probablement no hauria estat capaç de dominar el meu SVE. I gràcies Eli (Coordinadora de Projectes Internacionals d’Esplac)!!
Gràcies a tots i totes per aquest any extraordinari!
In english:
Today is the last working day in the office, less than a week before my final departure. This seems like a good time to have a final look on my EVS with Esplac. On October the 1st I will take the train to Colonia. Counting from the day of my arrival, last year on October the 23rd, I almost spend a whole year in this strange and beautiful place.
I remember the day of my arrival and how nervous I was. I didn’t know where to go or whether somebody was to get me from the airport. In the end some nice people of the Esplai receive me with a paper of my name and a paw symbol. Later I would learn it was the symbol of my Esplai La Fera.
My new roommates, my Esplai and the people who work in the office were very warm and gave their best to include me into the working, social and cultural life.
The first significant cultural event I experienced was the Castanyada. I remember how it was raining like there is no tomorrow and how worried we were the whole event of our Esplai would be unsuccessful. Luckily the sky cleared in the evening and all the kids and families came to our event to stand by the fire, enjoy castanyes and drink and laugh. I remember how special it felt to me that so many people came to support us and make the event an evening to remember. How much appreciation and solidarity the people showed for our work and event really surprised and touched me. That was the first of any times I experienced the unique way of togetherness and cohesion of the local people in Catalonia. In the end we had a most delightful night and I enjoyed the event so much I am planning to return for the holidays around the Castanyada.
Despite many great experiences and situation and all my new friends the first few months were quite difficult. I remember how I looked back on the day I decided to come to Catalunya and thought how wrong I was in my expectations and how much I underestimated the huge challenge of coming to a new country. In this time I felt a little bit lost and missed home a lot. What really helped me out of this was one of the two obligatory trainings I had to attend as an EVS volunteer. In November I met with about 40 other EVS volunteers across Catalunya in the beautiful city of Girona to attend to the “Arrival training”. As much as I was annoyed about leaving my new friends, the more I was surprised about how amazing and helpful the training was for me. Looking back at my EVS this must have been one of the highlights of the year. Meeting all this new people, sharing our feelings, learning about what was emotionally going on with us and reflecting about our learning processes was a great tool and support I benefited from the whole year. It helped me coming out of my shock and my shell to fully enjoy my stay again. The fact that the training took place in beautiful Girona was another major plus of the training and I enjoyed a lot walking through the old streets which inspired so many movie makers.
What is also great about Catalunya is the weather. While I was able to breakfast on our Terrasse in the middle of November my friends and family were freezing at less than 10 degrees. Coming home for christmas and new years’ eve therefore was a huge climatic shock for me.
The new year started, I continued with my usual work, new friends came and with some I drifted apart. At the end of January I had the opportunity to go to an international meeting in Iceland with my sending Organisation Die Falken, but apart from that the winter passed quiet uneventful. Two of my best friends came to visit me which was a delightful change in the every day business. I remember how very proud proud I was to show them the country and the things I’ve been doing so far.
The next big event I remember was the Monifesta’t 2019. I already wrote a more detailed article about my experiences there in April. I liked to see how the huge network of Esplac came together to create a fun learning space for young volunteers and to help them improve their work with children. I wished I could have attended to some of the useful workshops, but instead I was happy to help the staff of Esplac to manage the event and enjoy the concert and party in the nights.
Fast forward to May. From the 20th until the 24th Aleksi and me attended to the midterm training near Malaga. It happened to be that the 20th was also my birthday and I had to spend it 6 hours in the train with Aleksi. We made the best of it and in the end it was fun. When we arrived at the training resort I met many new and old faces from the old training. This time we were more than 100 people from all around Spain. It was a nice way of building new contacts and looking back on the EVS so far. It was fun, and on one day we even got to see the city of Granada. I had a great time, but of course it couldn’t catch up the amazing first training experience of Girona.
My EVS was composed of my time in the Esplai with my Ganapies group and of coming to the office once or twice a week. At the end of June started the big summer break which left me with relatively few things to do except continuing to go to the office. I decided to fill the summer holidays otherwise:
At the end of June Aleksi, Txema (from Esplac) and me went to Berlin to attend the Young European’s Forum in Berlin to meet other volunteers and activists from across Europe. Together we exchanged projects, experiences and our thoughts on social cohesion and its role in overcoming cultural/linguistic/national barriers. For my taste the training environment was a little bit too fancy and expensive but spending this time with the other guys really broadened my perspectives and helped me building new international friendships. In the end it was totally worth attending and I got to spend time in my capital and my friends from there.
I also got to travel around Catalunya for a bit and see Tarragona, a beautiful and ancient city.
From July the 17th until the 31st I went to the international Falkencamp Doebriach. The campside of our Austrian sister organisations was celebrating its 70th anniversary and my German Esplai as well as some Catalan Esplais were happy to celebrate it alongside many other international sister organisations.
After the summer holidays of the office until August the 15th I returned to my usual business. As the course only started in the middle of September I went back to coming to the office twice a week and mentally prepare for my departure.
Now I am sitting in the office, writing the article and I don’t know what more things I can tell you about my EVS. Despite all the highlights I told you about earlier in this article this year was an extremely challenging time. In many moments it was too tempting to just return to my comfort zone Germany, but there were always people who supported me and made it worth staying. I had to face many difficulties: emotional, personal, social. Thanks to the EVS I learned to face these difficulties better and I feel more confident in addressing issues in the future. In this year I also had the rare opportunity to learn about this beautiful country, which became like a second home for me. I made new friends and definitely consider coming back here someday to live.
Yes it was difficult in many moments, and I wouldn’t trade this experience for anything in the world. All that is left for me to do is to encourage all those who are adventurous, curious young souls to seek out your own international experiences, maybe even consider doing an ESC (the “new” EVS). It feels to me like this is one of the most enriching things you can do to broaden your horizon, make new friends and discover new places around the world.
I just want to say thank you for all the people that supported me, thank you to my Esplai, thank you to my fun colleagues in the office. Without you I would have probably not able to master my EVS. And thank you Eli!!
Thank you all for this extraordinary year!
El valor de l’esplai
21.03.2019 | comunicacio
21-març-2019
Autora: Gemma Solans, monitora de l’esplai Kasperle i SVE a Berlín.
I què fas parlant de l’esplai quan estàs a més de 1000 km de distància? Doncs sí camarades. Perquè fins que no ho mires des de fora no arribes a entendre el valor de les coses. Perquè l’esplai dóna valor a la vida. I tinc tants arguments que això no és ni un objecte de debat. La meva mare va creure que l’esplai em faria (millor) persona quan tenia dotze anys i no volia anar-hi. Em va obligar a enfrontar algunes de les meves pors, entre elles la de no sentir-me inclosa. I no crec que trobi la manera d’agrair-li.
Quan vaig trobar-me còmode en el meu rol (que deixava bastant a desitjar) dins el meu grup de joves, responia que no volia ser monitora. Suposo que tampoc sabia què volia dir. Vaig decidir donar-li una oportunitat quan vaig rebre una carta a casa, on se m’obria aquesta porta, que ni tan sols havia merescut.
Em vaig trobar amb algun rebuig que altre. I llavors vaig apostar per fer el curs de monitors/es. Dic que literalment em va canviar la vida, perquè ho va fer. Em va ajudar a apostar per mi. I de quina manera. Potser les finestres a vegades són bones portes.
No puc posar en paraules tota la meva experiència vital com a monitora en quatre paràgrafs d’un article. Tampoc tinc intenció de convèncer a cap lectora. Senzillament, em va empènyer a aprendre, com a manera de viatjar pels jardins de la vida. Sovint aprenem a base de parets i sempre a base d’errors. És quan agafem les escletxes dels errors, juntament amb la constància i les ganes de millorar, que realment podem dir que aprenem alguna cosa.
Però mai deixem de tenir davant una realitat que tant de bo no fes tanta por. I tant de bo fos més maca i transparent del que veritablement és. Així que quan vaig fer una passa al costat, l’esplai ha servit de reforç de tot el que visc. I així em vaig llençar a viure en un altre país, a experimentar una nova manera de relacionar-me i comunicar-me.
Parlo des del punt de vista d’una privilegiada. En més d’una ocasió he estat a poc de descarrilar i he tingut l’oportunitat de tornar a posar els peus a terra. Canviar de direcció. Però no tothom ho pot fer. I per això vinc a parlar de l’esplai. Perquè és una oportunitat. Una porta. Una finestra. Una mica d’aire pur. Una nova perspectiva. Una lliçó per aquells o aquelles que vulguin agafar-la.
És perquè crec profundament en el poder de canvi individual i social de l’esplai, que vull invertir la meva voluntat a apropar l’oportunitat de l’educació en el lleure a tothom. Poc ambiciós eh?
L’esplai no el configuren les coses, sinó les persones. Totes les persones que hi formen part fan que siguin les experiències compartides l’arrel de tot. Cal creure en el poder de les paraules i en el poder de les petites accions, de les aportacions de les moltes persones que s’entrecreuen en el nostre camí.
Perquè, al final del dia, seguirem creient en què les coses poden canviar, no?
Sumergir-te en un nou idioma
26.02.2019 | comunicacio
26-febrer-2019
Autora: Gemma Solans, monitora de l’esplai Kasperle i SVE a Berlín.
Aprendre un idioma estrany des de zero sempre és difícil. Més quan no és ni la teva segona o tercera llengua. I quan li afegeixes l’experiència d’embarcar-te a viure tota la seva cultura. Voldria parlar de la meva aventura: aprendre l’alemany. Per mi fins aleshores desconeguda, no havia tingut contacte previ amb aquesta llengua. I tot i que no l’havia estudiat, sempre havia captat el meu interès la història del país i el seu caràcter.
La llengua va molt més enllà de ser la manera com ens expressem. Des de com dóna forma a la nostra manera d’actuar fins a la manera com formulem els nostres pensaments. Puc estar captant les teves paraules i objectivament saber què signifiquen, però no per això sabré el que vols comunicar. En context, porto vivint a Berlín durant quasi quatre mesos. I els primers mesos sempre són els més durs. La vida diària et posarà en situacions on passaràs una vergonya immensa i voldràs sortir corrents en direcció contrària. Un excompany de feina un cop em va dir: “com més avergonyida estiguis en aquell moment, més significa que estàs aprenent”. I malauradament, puc constatar que és ben cert.
No caldrà posar-te una pel·lícula en versió original per veure “què pilles”, perquè la pantalla s’ha transformat en el teu dia a dia. I sense subtítols. Des que sóc petita que m’ha agradat molt llegir i penso que aquest hàbit ha interioritzat ja no la manera com m’expresso sinó també la manera com aprenc. Adonar-me d’això ha sigut essencial. Si descobreixes com has après, veuràs com pots aprendre més ràpidament. Així doncs, sense subtítols, necessito cinc minuts per dibuixar les paraules i així poder entendre, potser, el què dius.
He de dir que trobar-te amb una barrera lingüística tan forta no és feina fàcil. Sovint em sento una estranya. Totalment out of place. Sortir de la zona de confort és un exercici que tothom hauria de fer de tant en tant, però trobar-te en la zona de risc constantment, no és agradable. Tanmateix, en algun moment deixes de sentir-te insegura i et familiaritzes amb el que t’envolta. Aprendre un idioma nou té molts avantatges: augmenta la teva confiança, entrena el teu cervell, t’obre portes a viatjar, t’empeny a fer noves amistats i et donarà l’oportunitat d’experimentar una nova cultura.
Tant si t’ho planteges com si no, aquí va el meu consell: mai estaràs suficientment preparada. No importa com de molt t’informis o busquis saber-ho tot d’aquell lloc i d’aquella llengua abans d’embarcar-t’hi. La realitat sempre et deixarà amb la paraula a la boca.
Un mes al nord (5 diferències entre Barcelona i Hèlsinki)
13.02.2019 | comunicacio
13-febrer-2019
Autor: Aleksi Paakkinen, SVE finlandès a Barcelona i monitor de l’Esplai Sarau.
Com molts i moltes ja sabeu, he vingut a Catalunya des de Finlàndia. Podríem dir que aquests dos països són completament oposats. A Finlàndia pots tenir realment un hivern amb dures condicions mentre a Catalunya pots veure el sol quasi cada dia. Després d’estar dos mesos a la part solejada d’Europa, vaig haver de tornar al meu país congelat per la meva graduació del que seria aquí el Batxillerat.
En teoria, havia de gaudir durant 5 dies d’un hivern fantàstic però malauradament, les coses no van anar com havien sigut planejades. Situacions inesperades van fer que acabés passant un mes sencer a Finlàndia. La graduació va estar molt bé i va ser realment positiu celebrar els passats 3 anys de feina feta. Està clar que va estar molt bé veure els meus amics i amigues de nou i veure la meva família. Quan has estat temps sense veure algú (sigui amics o família) aprens a valorar molt més les coses simples com per exemple passar un dia sencer junts i juntes. Va ser realment una sorpresa el que va suposar per mi veure els amics i les amigues altre cop; tot i que només feia un més que no ens veiem.
Després del Desembre, tenint en compte que em quedaven encara 9 mesos aquí, pensava: com puc afrontar-ho? La resposta és obvia: començava a trobar a faltar Barcelona. Va estar molt bé retrobar-me amb la meva família i amics i amigues però és “preocupant” com tot continua “normal”. Tot estava com si mai hagués marxat. Vaig tenir aquesta sensació durant una setmana. Després d’un mes experimentant coses noves quasi cada dia, de sobte em trobava en una ciutat en la qual ja ho coneixia tot. Hi havia molt poc a descobrir, poques coses noves a fer. Els dies restants a Hèlsinki no van estar malament, vaig aprofitar al màxim la família i els amics, però, honestament, no podia esperar més per tornar.
Quan vaig marxar de Finlàndia a l’octubre, òbviament pensava: “Què passarà si començo a trobar a faltar la meva família? Què passarà si vull tornar? Bé, ara he tornat i estic més segur que mai que no tornaré abans del que em toca a Finlàndia. Aquest mes a casa m’ha donat la perspectiva de què és estar a casa durant un llarg període. Estic segur que estaré content de tornar a Finlàndia però, actualment, sento que Barcelona és casa meva.
Durant aquest mes a Finlàndia, m’he adonat de grans diferències entre les dues ciutats i aquí apunto les 5 principals:
1. Anem a la més òbvia: El temps. Durant el primer realment vàrem tenir una neu bonica i la temperatura estava sempre al voltant dels – 10 graus. No només era la neu i la temperatura el que era diferent, era el sol. Realment ho dic de veritat quan dic que vaig veure el sol UNA VEGADA, el dia de Nadal, durant QUINZE minuts. Quan vaig tornar, durant el dimarts i el dimecres nit, vaig veure el sol l’endemà al matí quan vaig anar a comprar.
2. En segon lloc (potser m’estic basant en estereotips) però realment hi ha una part de raó. Els finesos són realment tranquils. Aquí contínuament estic lidiant amb les “petites xerrades” que la gent té al carrer. No ho dic en el mal sentit, però és alguna cosa nova. Després de dos mesos acostumat a aquestes xerrades, això era bastant natural per a mi. Així que un dia quan esperava l’autobús a Hèlsinki, un home es dirigia cap a la parada d’autobús. El meu instint va ser saludar-lo i seguidament li vaig dir: ” Wow quin bon temps estem tenint ”. L’home va dir: “No, no el tenim”, i va fer cinc passos més enllà. Una altra cosa que correspon a aquesta categoria és el contacte físic. A Finlàndia, mai ens saludem fent petons a la galta. Hi ha un contacte físic molt menor, de fet, gairebé no existeix.
3. El tercer és una mica trist, i després de viure dos mesos a Barcelona tot això sembla encara més boig: la tutela constant del govern finlandès. Tot això té molt a veure amb l’alcohol, però és massa divertit per no incloure-ho aquesta llista. En primer lloc, només el comerciant controlat del govern finlandès anomenat Alko pot vendre begudes alcohòliques que tenen més del 5,5% d’alcohol. Sí, no podeu comprar res que tingui un percentatge més alt del 5,5% d’alcohol als supermercats. També tenim una cosa anomenada impost sobre el sucre, però la gent estava tan indignada que van revocar l’impost. Simplement s’afegeix un impost addicional als productes basats en el volum de sucre.
4. Aquesta és una cosa que realment m’havia oblidat i em va impactar: els preus. Finlàndia és un lloc extremadament car per viure, i literalment tot és més car allà. En comparar els preus entre Barcelona i Hèlsinki, no vaig poder trobar un producte que hagués estat més barat a Hèlsinki que a Barcelona. El nostre impost pels productes alimentaris és del 24%. Així que un ¼ del preu del producte és només impost.
5. Aquest últim és probablement una mica una barreja dels 4 anteriors, però la vibració general de les dues ciutats és completament diferent. Em va desconcertar la primera vegada que vaig entrar a una botiga a Barcelona i em vaig adonar que no podia pagar amb una targeta. Això mai ho veuràs a Hèlsinki. Hèlsinki també és (òbviament) més petita i té menys persones. Tothom està ocupant només amb el seu negoci i la “petita xerrada” no existeix. En realitat, seria una destinació de vacances per a algú que viu a Barcelona perquè, si més no, seria diferent.
Final Round! Obrigado
03.10.2018 | comunicacio
2-Octubre-2018
Autor: David Miranda Mota, SVE portuguès a Barcelona i monitor de l’Esplai Torxa.
Hola mi gente.
Pues aquí estamos, al final…
Pero antes de concluir, aun hay unas historias.
Al llegar de Portugal empezaron la vacaciones de Esplac en la oficina y pude dedicarme a otra exposición, en Agosto en un local lleno de cultura urbana, el Skate Bar NeverMind del Raval. Tuve la oportunidad de conocer y darme a conocer a mucha gente y artistas de Barcelona, fue importante para ganar algún espacio en el “juego”! En octubre habrá una pieza grande en las paredes de allí, “stay tunned”! Como era un evento significativo para mi y que yo quería estar de lleno, las piezas de lego de mi hombro hicieron de las suyas y se salió del sitio (otra vez…ya van 4), pero afortunadamente estaba con unos colegas del Esplai Torxa que con mucha calma (demasiada hahaha) me acompañaron al hospital y fue todo muy “chill”, en 30 minutos ya estaba de vuelta a la fiesta, aun que con 2 dosis de “Voltaren” en la nalga y del brazo al pecho. En conclusión fue exitoso y recibí un feedback muy fuerte!
Recover. Pasando unos 4 días mas “down” fisicamente y emocionalmente, vi de golpe un par de series, para que me animase un poco mientras recuperaba del hombro, os aconsejo aquí tres cositas muy buenas (mayores de 15 haha) “Rick and Morty”, “Disenchantment ” y “Big Mouth”.
Pasado esa fase me salí de casa y me aventuré a un paseo a pie de muchos kilómetros, caminé un poco por algunos barios de Trinitat Vella, hasta que llegué al Parc de la Trinitat que muy deprisa me ganó, es que tiene una disposición de espacio muy bien organizada y equilibrada y con su semicirculo en agua. Pasado eso seguí hasta la zona verde junto al rió Besós, que me dejó con ganas de volver y explorar mejor, siguiendo, pasé por un pequeño barrio muy extraño con pinta de olvidado por la cantidad de casas inhabitadas, su aspecto antiguo y pequeño en una zona de Bon Pastor. Ese paseo termino en un local que tenia una visita pendiente desde que llegue, se trata de Nau Bostic y os aconsejó ir allí si buscáis creatividad y colores a grande escala, pude ver muros de grandes artistas e incluso conocer a uno que estaba pintando en el momento. En conclusión fue un paseo con una constante de cosas bonitas, porque hubo mucha zona de polígono y barrio social aburrido pero tuvo puntos muy fuertes!
Llegaron las fiestas de Gracia. Claro que tuve que echar un vistazo, sin duda la mas currada de todas las fiestas de barrio (y esos se siente en el precio de la cerveza) con decoraciones callejeras que flipas, y aunque vas en movilidad de caracol por las calles descubres diferentes historias y temáticas todo hecho con material reciclado increíble y una participación comunitaria muy fuerte. Ah! y como siempre, aun me cuesta asimilar todo esta locura de los petardos y el correfoc!
Menuda semanita mas chill. Me fallaron los planes que tenia para esa semana para trabajar en dos piezas de arte para la calle, y por un problema de entrega con el material (corcho de Corchugal), me iré de Barcelona y no dejaré nada en las calles? En fin… pasada la fase de revuelta, llegó la aceptación, las cosas ya no dependían de mi en ese momento. Tras aceptarlo, toda la semana empezó a fluir, con mucha playa, dibujitos, jugar con gatos, una cena con mis colegas de esplai (que finalmente bajaron al centro hahaha) y aun tuve la oportunidad de conocer una pareja portuguesa de emigrantes en Alemania muy buena onda.
Esa semana me tocó hacer “Catsiting”, y estuve cuidando de 2 gatitos y de la casa de una amiga, que se iba de vacaciones. Tenia muchas ganas de lidiar con animales, es algo que siempre fue muy presente en mi vida y desde que llegue Barna siento esa falta. Así que bueno, se trata de aceptar las cosas, cuando ves que no puedes cambiarlas.
Anem a Vilafranca de Penedès. Otra visita que tenia pendiente era a Vilafranca del Penedès, pues ya tenia una conexión con ella del pasado buenas y malas. La visité durante sus fiestas, me encontré con una buena amiga de allí que me guió por los encantos de esta villa y recuerdos de un Erasmus por allí. Las fiestas, bueno… cada uno que haga la suya hahaha. Aunque, claro, siempre con fuegos, petardos y correfocs. A veces es bueno volver atrás para seguir adelante y Vilafranca tenia algo pendiente conmigo, pues fue allí que por 1º vez se desencajó mi hombro de lego y muchas otras cosas.
El Esplai esta de vacaciones aunque ya empiezan organizando el nuevo equipo de monitores mientras otros se despiden, y por Esplac se calienta motores para un nuevo año mientras yo preparo regalitos para ellos!
Menorca. Me toca una semanita de vacaciones, esta vez fui a Menorca, esa magnifica isla. Es increíble, sus playas fueron las primeras que vi con arena totalmente blanca y agua cristalina, son bellísimas. Se siente un ritmo muy distinto, es un lugar especial donde tuve la suerte de encontrarme con algún que otro animal raro como águilas, peces de colores y tortugas, y un grupo de gatos que te acogían como familia en 30 segundos. La isla tiene una red de transportes muy limitada, así que tuve que transformarme en ciclista, haciendo kilómetros en busca de pequeños paraísos, entre playa y playa tienes viviendas gigantes donde se siente el nivel económico de los turistas. Me quede con la sensación que la falta de dinamismo de la isla (aunque alguno hay, tampoco es tan muerto) es algo intencional, para fiestas y locura ya vale Mallorca y Ibiza, allí se preserva la buena vida y un planeamiento de crecimiento. El catalán menorquín no lo entiendo nada hahaha, y la costumbre de la siesta allí lo llevan MUY en serio, pues durante gran parte de la tarde todo cierra, pero TODO!
Estuve con unas colegas de EVS, que me acogieron muy bien (gracias) y les estuve ayudando con su proyecto final que seria una exposición sobre Menorca en un Molino muy chulo que era un espai jove, flipante, me encantó esta mezcla de un sitio tan tradicional usado para dinamizar el pueblo. Fue un poco irónico ayudar otros voluntarios europeos en las vacaciones del mío hahaha pero lo pasé muy bien, fue una semana muy buena para reflexionar, descansar y concluir mi experiencia anual de EVS. Esta fase es siempre muy dura a varios niveles y te puede dejar con muchas dudas con tu futuro, sin embargo, la suerte me sonreía y este “sufrimiento” ya lo había resuelto una semana antes y pude realmente disfrutar de Menorca…
Volviendo a Barcelona, llega mi última semana de EVS, pero antes de cerrar esta etapa de mi vida, doy inicio a otra… Os dije que no sabia si me quedaba por Barcelona o volvía a Portugal… pues la respuesta es un poco de las dos. Encontré trabajo por aquí en un sitio encantador y con un ambiente muy familiar, desde ya os invitó a conocer, A Casa Portuguesa (Raval y Gracia), la pasteleria con los mejores sabores de Portugal. Estoy súper feliz por como concluí esta aventura y porque podré hacer una que otra visita a “els meus nens de esplai”, y otra gente que amo por aquí, y no desperdiciar el espacio que me gané en el juego del arte, Barna wait 4 me!
No se bien como despedirme (ni ganas de ello) pero la vida sigue con un corazón bien lleno y una vida mas experimentada. Con un sentimiento de GRATITUD indescriptible, aconsejando a TODOS los jóvenes que disfruten de la maravillosa experiencia de EVS. Conectado para siempre a Esplai Torxa, del cual continuaré como Lliberat estando presente cuando sea posible. Esperando vuestra visita por A Casa Portuguesa y que encontréis CURTIÇO en las calles y una que otra galería. O por las Redes Sociales (@mota_curtico).
Moltes Gracies / Obrigado a todos los que han contribuido para que este año fuera uno de los mejores de mi vida.
Injuve por las formaciones, y gestiones burocráticas.
Rota Jovem que me habéis facilitado llegar aquí.
Esplac, por la acogida, formación y libertad de acción que me habéis dado.
Esplai Torxa (nens y monis) por todo el AMOR, experiencias, visitas, enseñanzas y por aumentar mi familia.
A mis padres y mis bros de Portugal que siempre me enviaron buena energía y mucha fuerza.
Y todas y cada una de las personas que pude conocer este año en Barcelona y Erasmus+ people, sabéis quien sois <3
OBRIGADO!
Reach out from the Wall!
30.05.2018 | comunicacio
Autor: David Miranda Mota, SVE portuguès a Barcelona i monitor de l’Esplai Torxa.
29-Mayo-2018
Hola Hola, menudos mes mas activo este último.
Empezamos con Sant Jordi: primavera con sol radiante y, a pesar de estar solo, tuve que aprovechar y salir de casa a pasear. Como casi siempre, no había un plan, simplemente perderme de plaza en plaza. Empecé por las Ramblas, pues es donde vivo. Las calles estaban cerradas a los coches, se respira una ambiente liviano a pesar de la multitud de gente, que se veía feliz y mas simpática que lo normal. Rosas y libros por todas partes, aun que creo que este año habían mas rosas Amarillas que habitualmente, ja ja ja.
En plaza Catalunya se encontraba toda una zona de medios de comunicación con diferentes estaciones de Radio y televisión, haciendo programas en directo. Por lo que me agarró allí por unos momentos escuchando un poco sobre el tema, este San Jordi ¿no fue muy politizado?… Pasé por plaza Universitat donde las bancadas eran más LGBT , y seguí por la Rambla del Raval y como en otras locales había las bancadas de souvenires, rosas y libros además de música en vivo y algún que otro grafitero. Al volver a casa pasando por la plaza Sant Jaume me sorprendió una gigantesca ola de flores y lazos amarillos delante del Palacio de la Generalitat!
Incidentes artísticos
La producción artística sigue a topé, estoy terminando la mejor y más personal colección de piezas que ya hice hasta hoy, pero no todo es crear y dibujar feliz, el otro día tuve un pequeño incidente, al preparar la superficie de corcho me corte parte del dedo y de pronto mi habitación se convertió en una película de terror, llena de SANGRE, estilo escena de crimen con un córner del indicador izquierdo en la mesa, como si fura un mini filete de mi sobre el corcho (MASTERPIECE), ahahah aun asi mantuve la calma y en mi cabeza sonaba una voz que me decía “podía haber sido mucho peor”, y es totalmente verdad, pero tenia muy mala pinta, al final de casi 15min perdiendo sangre, pude estancar la herida y curar me. Pase un poco mal para dormir esa noche.El tiempo todo lo cura y 2 días despues ya estaba pintando aun que con un poco menos de carne en mi cuerpo ahahaha.
Poblenou
¡Vámonos a Poblenou! Fui con mi colega italiana Ellen (amiga de antiguos Erasmus) en busca centros creativos, específicamente la Escocesa, aunque no tuvimos mucho éxito para entrar y se ve que la mayor parte de espacios creativos así dentro de este formato de residencias artísticas, coworking, no están totalmente abiertas al publico. En parte lo entiendo, porque los artistas necesitan su espacio tranquilo para trabajar, crear y cambiar ideas entre ellos, pero la ciudad/comunidad gana mucho cuando tienes espacios de fusión entre los centros creativos y el público dinamizando la comunidad. No digo que sea imposible entrar, pero tienes que conocer a alguien de allí. Seguro que tienen fechas en que exponen al público sus creaciones, pero aun así, insisto que es muy ventajoso para ambas partes que exista un espacio en que el ciudadano pueda contribuir o simplemente disfrutar del proceso. Aun así, valió la pena haber ido para entender como funciona esta parte del movimiento cultural, y porque, además, exploramos un poco el street art que por allí hay, unos jardines un poco extraños, de los cuales , sigo sin saber si me gustaron o no. Para concluir el paseo, Ellen me enseño la Rambla mas tchill de toda Barcelona, la Rambla de Poblenou, con rotondas donde sentarte en los bancos, tiendas peculiares, gente en la calle…y que todavía no está masificada de turismo. Como va hasta la playa, tiene un ambiente familiar, seguro y súper tranquilo.
Bienvenidos a Corchugal!
Cuando ya no lo esperaba, recibí un email para ir a ver en vivo el mítico programa (el cual sigo religiosamente) “Nadie Sabe Nada” de Andreu Buenafuente y Berto Romero. Era algo que ya fantaseaba incluso mucho antes de saber que vendría algún día a Barcelona, de modo que teniendo la oportunidad ahora, no podría ir con las manos vacías, así que les hice un pequeño regalo: una pieza de corcho con el nombre del programa y sus personajes. ¡Son unos jefazos! Tienen un control de la dinámica de show increíble, todo es muy freestyle y se respira esa sensación incluso en el público.
Al llegar el momento en que sentí que seria el correcto, les llamé y decidí hablar solamente en portugués. Andreu intentaba hablar en mi idioma pero parecía tartamudo. Total, que al final hubo algo de entendimiento, y un cambio a la forma de ver los portugueses y sus mujeres SIN bigote.
Ya salió en la radio Cadena SER y en Youtube, el sábado pasado, el episodio 5×33,Corchugal. ¡Echad un vistazo al vídeo si queréis reír!
Esplai Torxa
En mi esplai, todo fenomenal como siempre, cuanto mas conozco otros esplais mas me enamoro del mio ahahah
Uno de los sábados subimos al jardín, “El nen de l’Aro”, esta es la perla de Guinardó, menudo jardín que va subiendo en diferente niveles hasta llegar a una bonita fuente de agua con vista a Barcelona y linea de Mar.
Ese día fue como uno de los mejores días de esplai, me sentí con una felicidad extrema pero algo muy calmado ,pacifico y tranquilo no en plan de adrenalina, de pronto estaba en el jardín delante de esta mini cascada, con els meus nens abajo jugando, un sol brillante y BCN de fondo, me entro una energía de gratitud tan grande, que las ganas de volver á Portugal se diluían.
Y no es que el mismo día, empezaban las fiestas de Guinardó…Pues vamos de fiestas por la noche, y no muy lejos en el mismo jardín y menos mal que duro 2 semanas porque solo pude ir al inicio y al final aun así fue brutal me gusta este barrio y cada vez conozco á mas sus gentes. Quería destacar la fiesta estilo Reggea/Dub en el “Mirador del Nen del la Rutla” subiendo para los Bunkeres, que buen ambiente, magnifica vista, y buena compañía, que sorpresas tiene este barrio de Guinardó.
Reach Out
Esta fue la propuesta de mas un Erasmus, (en BCN especificamente en albergue donde pase mi primera semana). Todo fue un fuera de lo normal para mi, por la función que tuve en el mismo, a pesar de participar en alguna que otra actividad, estuve dando asistencia y apoyo logístico, con material, permisiones, tradiciones y una actividad que les molo muchoooo :). La media de edades de los participante era de 17, me voy sintiendo un poco como un veterano de las movidas de Erasmus eheh, menos mal que los lideres eran mas jóvenes, aun que en este, no eran tan participativos en las actividades, a pesar de todo y para mi el punto fuerte del Erasmus fue volver a ver gente que había conocido de otros erasmus y que además había conectado mucho, me encanta cuando ocurre, volver a ver otras “luces” de Europa.
En el 2º día organice una actividad de pintura/reflexión/meditación para el grupo, para que expresaran su vision a respecto de las fronteras físicas y emocionales a traves de la imagen, despues de unos minutos de meditación cogieron los materiales y se pusieron a crear, para decir verdad, funciono muy bien, y servio para además de relajar, libertar algunos bloqueos y entender otras realidades, seguro que lo repitiere en otras oportunidades.
Esto pasó en Barcelona, en Vallcarca, lo que nos á permitido poder visitar el parque Güell, y si si…. muy bonito todo, (al menos la parte libre de costos. seguro que la otra mejor ahahah), aun así hay ese puntito especial para la vista desde arriba, despues de eso me perdí de proposito´ por las traseras del parque, y por teléfono jugué á “Donde esta Wally” con mi colega que se había quedado en el albergue y tenia una paisaje enorme, aun así me encontró en el medio de los arboles ahahaha.
Para cerrar la semana hice un tour por BCN a todo el grupo, aun que sus ganas de playa me cambiaron el plan, pero yo también lo necesitaba y al final fue mejor así. Uno se esfuerza por enseñar las preciosidades de esta ciudad, pero cuando tienes 16años un Starbucks te puede fascinar mas que una catedral ahahaha, aun así han conocido algunos sitios guais y han disfrutado.
Esplaiada
El culminar de este Erasmus fue en la Esplaiada… bueno, bueno, bueno… ¡menuda movida! aunque hubo un poco de desorganización, por ser un debut de metodología y por la cantidad de gente involucrada en este evento, cuando uno coge el ritmo ya todo fluye, y así fue, 3 workshops de graffiti y cultura urbana seguidos, casi sin respirar y sin echar vistazo a los apuntes, simplemente dejar fluir el conocimiento, a los participante les flipó, tenía una platea gigante de niños y monis que no tenían vacante en el taller. Feedback brutal, los colores fluían por el aire literalmente.
Por la noche, la historia ya es otra…el hecho de haber llegado de una semana muy intensa, y otros factores como tinta de spray en la piel, sin una buena ducha, te lo deja más difícil mantener una paz interior, y más cuando tienes que “dormir” en el suelo con 1000 niños/monis haciendo ruido hasta las 3h….Pero al despertar por la mañana con música trance todo se te pasa….(¡¡¡MENTIRA!!! aun me estoy recuperando de ese choque).
Al día siguiente tocaba despedir de una de las “luces” mas fuertes/guerreras que conocí, una chica de Georgia (see you soon Nino ***). Pero la vida no para y sigo con la ultima etapa de la Esplaiada: hice una pintura performance durante el discurso final de la Esplaiada, debajo de muchas miradas, pero siempre muy tranquilo (de espalda al publico ja ja ja). Allí estoy yo, esparciendo colores, sin presiones, solo disfrutando del momento y cerrándolo con una llave de oro. El final, final, llegó al decir adiós a una otra “luz” que me dio mucho apoyo durante toda la semana: Merci, Sheeees***
“There’s alawys a Cat(ch)”: este es el nombre de la colección de piezas de arte que tengo en exposición en el
Eixample, concretamente en el Salon223, aunque sea un calentamiento para la gran exposición que estoy planeando en el Guinardó. Os invito a visitarla: es una buena oportunidad para poder ver toda la colección junta y expuesta de forma eximia.
Para concluir este último round, os contaré que me fui a ver a mi Marroquí favorita para darle un poco de animo, pues el
el Ramadan llegó “hoy”, y a pesar de que en general mi relación con las religiones no es muy saludable,
aproveché para saciar mi curiosidad al respecto del islamismo, ya que entendimiento y aprendizaje solo me hace bien y si es en buena compañía, mejor.
Y bueno, nos quedamos aquí con un sabor de boca de que se está terminando el EVS, y aunque todavía faltan 4 meses, no consigo cambiar este feeling. Y además estos próximos meses tengo el calendario a full y bastantes objetivos por cumplir. ¡Acompañadme en esta aventura que ahora calienta motores con el verano!
Moltes Gràcies ***
Entrevista a Bet Bayó, EVS voluntària a l’IFM-SEI
15.11.2016 | comunicacio
“L’IFM ofereix oportunitats per participar no només d’activitats com l’IFM Camp o seminaris de formació de monis, sinó que també permet participar de projectes que defineixen el discurs polític de l’entitat i creen recursos útils per treballar diversos temes a l’esplai”
Autors: Irene Asensio i Víctor Yustres.
La Bet Bayó és ex moni de l’esplai Boix (sector Barcelona), té 24 anys i actualment és membre del Casal de Joves Queix. Forma part, a més, de la comissió internacional d’Esplac. El seu interès per l’internacionalisme l’ha portat a participar en diverses formacions internacionals i ha representat a Esplac a través de la comissió en diferents projectes de l’IFM-SEI. Actualment inicia el seu voluntariat a l’oficina de l’Internatinal Falcon Movement a Brusel·les, que ha de durar tot el curs, temps que dedicarà a assistir la nova secretaria general, Carly Walker-Dawson, en els diferents projectes que hi ha engegats, especialment en el projecte On the Move. Parlem amb ella per a que ens expliqui més sobre aquesta experiència que tot just comença:
Quant de temps fa que estàs vinculada a l’esplai i a Esplac?
A l’esplai una mica des que vaig néixer: les meves germanes hi anaven, i jo hi apareixia de tant en tant. Vaig començar a anar-hi regularment amb 6 anys i allà vaig seguir fins els 18, quan vaig passar a ser moni durant 4 anys. Al segon any de monitora vaig anar al meu primer seminari amb l’IFM-SEI: el Rainbow Resources. Es tractava d’una formació en recursos per treballar temes de gènere i sexualitat amb infants. Aquell any també vaig començar a anar a reunions del sector Barcelona. I així he continuat vinculada i participant a la comissió Internacional i al sector. Read More
Primeres experiències a Colòmbia
09.07.2015 | comunicacio
Autora: Meritxell Marín, de l’Esplai La Tribu
Sóc la Meri, de l’esplai La Tribu de Mataró i actualment em trobo fent un Servei de Voluntariat Europeu (SVE) a Colòmbia, amb la Fundación Acacia.
El 21 de febrer, després de milers de maldecaps amb el papeleo, per fi vaig agafar l’avió cap a Bogotá. Un viatge que es va fer curt i llarg a la vegada, tota una barreja d’emocions: nervis, entusiasme, tristesa, motivació, por, inseguretat…. Tota una muntanya russa de sentiments que van estar presents durant els primers mesos i que ara, que ja fa 5 mesos que començo a controlar. Read More
Cròniques finlandeses. Capítol 1: L’adaptació al fred
05.03.2015 | comunicacio
Autora: Jessica Gallardo, de l’esplai Pampayuga.
Em presento: sóc la Jessica Gallardo de l’esplai Pampayuga de Mataró. L’1 de Febrer va començar la meva aventura. Després de mesos esperant aquest moment, he vingut a Finlàndia a fer un Servei de Voluntariat Europeu (SVE) a través de l’organització de què és membre Esplac, l’IFM-SEI. Read More
Temes
Últims comentaris