Un món de privilegis

11-abril-2018

Autora: Cira Diakhaby, exmonitora de l’Esplai Xangó, ex-EGS del Sector Barcelona, membre de l’Espai de Coordinació Internacional i actualment participant en un SVE a Lisboa.

Des de l’últim article m’han passat pel cap moltes coses que volia escriure i mostrar-vos: el meu dia a dia, les meves noves aficions… Des d’aquell dia he tingut moltes converses interessants, he hagut d’explicar molts cops la poca democràcia que hi ha ara mateix a Espanya, m’he avergonyit en explicar casos com els de Pablo Hasel, Valtonyc o el cas 4F: ni oblit ni perdó. També m’he omplert d’orgull en diverses ocasions. En veure que el poble no es queda de braços plegats, en trobar una iniciativa d’una marca de roba d’un col·lectiu de manters, en seguir la pista de l’Alícia i veure que ha aconseguit fer reflexionar Salzburg sobre el feminisme, en comprovar que el meu sector (Sector Barcelona) continua a tope, que s’ha escrit un protocol feminista preciós i que la Comissió d’Incidència Política que tants anys ha costat tirar endavant està on fire.

En aquest temps, també, per seguir la rutina de totes les vacances de primavera he anat de ruta pel sud de Portugal i volia explicar-vos els mil i un racons preciosos que he vist. Però he decidit guardar aquesta ocasió per parlar d’un tema que molts cops origina debat al món de l’esplai i a l’educació en el lleure en general. Els nostres privilegis i la inclusió social.

Aquest últim mes he conegut persones que m’han fet reflexionar. I vull compartir la meva reflexió. Vosaltres heu pujat mai a un avió? Quan arribàveu a casa després de l’escola, si ho necessitàveu us ajudaven amb els deures? De petits anàveu al cinema o al teatre? Us portaven a la muntanya? Teniu carnet de conduir? Teniu ordinador i accés a internet a casa? Compartiu habitació? Els vostres pares parlen català i/o castellà? De petits anàveu a l’esplai? Fèieu activitats extraescolars? Sabíeu que Rússia és gegant i San Marino molt petit?

Segurament heu respost més sís que nos. Això marca certs privilegis que tenim o hem tingut, però sempre tenim alguna queixa. Ens queixem de casa nostra, de la feina, de la família, de la societat… Sempre ens comparem amb el que té més que nosaltres i poques vegades ens adonem de la bona posició que tenim, de la sort que tenim de viure com vivim, de tenir la família que tenim (tant la de sang com la de l’esplai) i de poder tenir objectes poc útils a casa.

Sempre ens comparem amb el que té més que nosaltres i poques vegades ens adonem de la bona posició que tenim, de la sort que tenim de viure com vivim, de tenir la família que tenim i de tenir objectes poc útils a casa.

Aquí he vist joves que el seu primer viatge en avió ha sigut als 20 anys per anar a fer un voluntariat europeu, que no tenen cap eina tecnològica per enviar fotos ni àudios a la seva família minut a minut per explicar com és la seva experiència. Joves que quan veuen un mapa d’Europa al·lucinen amb la mida dels països i que la seva única referència de territori és el seu petit barri (que podríem dir que és un barri social); joves que mai han sortit de la regió de Lisboa; joves que només parlen la seva llengua materna (portuguès, crioll o turc, entre d’altres); persones que des de petites han estat vinculades al món de la droga i que, tot i haver perdut familiars i amics, no veuen una altra sortida que seguir aquell camí…

Amb totes aquestes persones he pogut arribar a la conclusió que poques vegades agraïm el que tenim, però encara menys entenem que hi ha gent que no té les mateixes condicions que nosaltres. La inclusió és un tema difícil i requereix molt esforç, i com que tenim moltes coses a fer el deixem una mica de banda, com a deures a fer a llarg termini.

Aquí he vist clar que hauria de ser un objectiu directe dels esplais i de l’educació en el lleure. Moltes cops parlem d’inclusió social i diversitat i ens omplim la boca amb els drets dels infants, drets humans, respecte, no discriminació… potser seria hora d’obrir els ulls i veure que al nostre voltant esta ple d’infants i joves que si no els donem una mà no tindran mai ni la meitat d’oportunitats que ens apareixen a nosaltres pel sol fet d’haver anat a l’esplai.

Potser seria hora d’obrir els ulls i veure que el nostre voltant està ple d’infants i joves que si no els donem una mà no tindran mai ni la meitat d’oportunitats que ens apareixen a nosaltres pel sol fet d’haver anat a l’esplai.

Aquí a Rota a l’estiu fan uns workcamps, als quals, per cert, esteu tots convidats a participar, perquè és una molt bona pràctica. Porten gent de tot el món per treballar en un barri social i ajudar en tasques com construir zones verdes, reparar parcs en mal estat i altres tasques que ajuden a millorar aquests barris. Però la millor feina no és aquesta, és la d’acostar el món del voluntariat i de l’educació en el lleure als joves d’aquests barris. A través d’aquesta activitat alguns joves han anat per primer cop a fer un voluntariat, amb tot pagat. Aquesta oportunitat no és tan sols la de viatjar fora del país, sinó que també obre les portes a aprendre una nova llengua, a fer amistats d’arreu del món, a tenim més currículum i així després tenir més avantatge en el mercat laboral, a part d’aprendre a viure. Una oportunitat que canvia la vida a tothom. I a algunes persones no tan sols els la canvia sinó que els la millora. Aquesta setmana m’han dit: “Aquest tipus de projectes haurien d’estar enfocats primerament a aquestes persones. Molts problemes socials s’arreglarien.”

Amb aquest text no vull dir que tothom tingui de tot. Cadascú té els seus obstacles a la vida i les seves prioritats, però sovint ens omplim la boca sobre drets dels infants, inclusió, transformació social… Però us heu plantejat mai que podríem canviar la vida a un infant amb el sol fet que anés a l’esplai?

De la reflexió a l’acció: aturem la islamofòbia!

27-setembre-2017

Autor: Víctor Albert Blanco, politòleg i doctorand en sociologia

Arran dels atemptats del mes d’agost a Barcelona i Cambrils, el terme islamofòbia ha emergit amb força en el discurs públic. Responsables polítics, mitjans de comunicació i dirigents associatius insisteixen en la necessitat de prevenir els discursos i els actes contra la comunitat musulmana que, malauradament, se succeeixen arreu. En aquest sentit, la paraula islamofòbia també va protagonitzar la manifestació institucional del dissabte 26 d’agost, en la qual molts assistents van exhibir cartells amb el lema “No a la islamofòbia”.

Què és exactament la islamofòbia? A què ens referim amb aquest terme?

Des de fa uns anys, la noció ha proliferat en l’àmbit social, polític i acadèmic amb l’objectiu de descriure els actes i els discursos hostils envers el col·lectiu musulmà que es produeixen, principalment, als països occidentals. D’aquesta manera, tant des de centres d’investigació universitaris com des del moviment associatiu i, en certa manera, des d’algunes institucions, s’ha fomentat l’estudi i la denúncia d’aquest fenomen.

A tall d’exemple, convé assenyalar que entre el 2012 i el 2016 un equip de la Universitat de Berkeley, als Estats Units, va publicar una revista científica multidisciplinària sota el títol Islamophobia Studies Journal. A Europa, l’European Monitoring Center on Racism and Xenophobia (EUMC) , depenent de les institucions de la UE i predecessor de la Fundamental Rights Agency, va publicar diversos informes sobre la situació de la islamofòbia al continent. D’altra banda, Amnistia Internacional va presentar el 2012 un extens document en què reportava situacions de discriminació sofertes per les persones musulmanes a diferents països europeus.

A causa del nombre i de la varietat de contribucions sobre el concepte, es fa difícil oferir una definició precisa de la islamofòbia. És per això que resulta interessant abordar-la com un fenomen social d’alterització de les persones musulmanes pel simple fet de ser-ho, o de semblar-ho. En aquest sentit, cal remarcar que en les darreres setmanes el focus s’ha centrat en alguns actes discriminatoris, com agressions físiques i verbals o missatges ofensius en centres de culte. No obstant això, cal entendre que la islamofòbia va molt més enllà d’aquestes accions.

Evidentment, aquestes agressions són segurament la cara més visible del fenomen i, sobretot, l’element que més pateixen les persones musulmanes. Només el 2016, la Plataforma Ciutadana contra la Islamofòbia va recollir en el seu informe anual un total de 573 incidents. Cal assenyalar, a més, que la majoria d’aquests actes dirigits contra persones físiques afecten dones, fet que s’ha definit com a islamofòbia de gènere.

Però aquests actes se sustenten en una sèrie de discursos contra l’islam i els musulmans que troben importants altaveus mediàtics. Els més cridaners són, sens dubte, els anomenats discursos d’odi, que atien precisament un rebuig obert i desacomplexat en contra dels musulmans. Alguns d’aquests estan sent recollits i denunciats per l’Observatori de la Islamofòbia als Mitjans. Malgrat això, podem observar igualment altres formes discursives que, sense abominar l’islam i els musulmans, en reprodueixen una sèrie d’imatges negatives i estereotipades.

Aquests discursos, molt ancorats en la nostra societat, se sustenten en un seguit de representacions històriques. En el cas català i espanyol, amb la popularització del patrònim moro en la seva accepció pejorativa. Una dimensió que es va veure amplificada amb l’experiència colonial del segle XIX i primera meitat del XX, on el conflicte violent amb la població del nord del Marroc va atiar un seguit d’imatges que es corresponien, a més, amb els discursos orientalistes en boga a tot Europa. Els moros estaven presentats com intrínsecament violents, endarrerits misògins i salvatges. Idees que, encara avui, ressonen en l’opinió pública, avivades, segurament, per una actualitat internacional que presenta gairebé sempre la relació entre Europa i els països dits musulmans d’una manera conflictiva.

Convé precisar, en aquest punt, que algunes persones rebutgen l’ús del terme islamofòbia. Creuen que la denúncia d’aquesta forma de racisme es podria confondre amb la crítica legítima a l’islam. És una remarca pertinent i un risc real. Però la profunditat del fenomen i la cruesa amb què es manifesta requereix un nom específic que vagi més enllà del terme xenofòbia. Més encara, quan hi intervé un factor que no es manifesta en altres formes de racisme, com és l’afiliació religiosa. Anomenar una realitat social permet reconèixer i combatre-la, no fer-ho suposa, al contrari, ocultar-la socialment i política.

De la reflexió a l’acció?

Més enllà de les reflexions i les definicions que aquí es poden plantejar, convé preguntar-nos què pot fer el moviment associatiu juvenil en la lluita contra la islamofòbia. En primer lloc, cal reivindicar les entitats com a espais de socialització i politització des de la diferència i la diversitat.

La implicació de milers de joves i adolescents en aquestes organitzacions afavoreix que aquestes esdevinguin plataformes a través de les quals desmuntar tòpics i estereotips. Existeixen, en aquest sentit, multitud de recursos per treballar des d’aquesta perspectiva. Els materials elaborats per les xarxes anti-rumors vinculades als ajuntaments o les guies sobre diversitat religiosa publicades per la Generalitat en són només alguns exemples.

Per concloure, el treball en xarxa també esdevé clau. En l’àmbit nacional, diverses iniciatives intenten federar i coordinar el treball de diferents entitats i moviments en contra del racisme i les discriminacions. A escala local, això també resulta important. En aquest sentit, és interessant mencionar l’exemple del districte barceloní de Nou Barris, on els casals de joves s’han implicat de manera activa en una mobilització per la convivència amb l’objectiu de defensar el dret d’una comunitat musulmana a obrir el seu centre de culte. Un dret que, malgrat que reconegut per la legislació vigent, alguns veïns intenten qüestionar amb el suport entusiasta de l’extrema dreta.

Menys etiquetes i més històries

28-març-2017

Escrit per Sergi de la Cruz, esplai Sarau (Sant Cugat), i Clara Bricullé, esplai MIV (Vilafranca del Penedès).

Les expectatives que genera l’Escola d’Esplac sempre són incertes. Amb l’ambiciós títol “Som inclusives, som diverses”, sense saber-ho ens embarcàvem a una aventura a Vic que ens faria preguntar-nos a cadascú i cadascuna de nosaltres què  pensem, com actuem i què se’ns remou per dins quan parlem de diversitat.

Amb el llistó ben alt, el cap de setmana més formatiu de l’any va començar amb una afirmació rotunda que ens canviaria les cares: els esplais, en general, som molt poc diversos i representatius de la societat. Sent conscients d’aquesta realitat, però, només podem fer una cosa: actuar. L’honestedat de la primera xerrada -a càrrec de l’antropòleg i educador Edgar Iglesias-, sens dubte, ens va captivar a totes i tots, però gràcies a l’experiència del ponent en el món del lleure ens vam emportar un missatge molt rellevant en contrapartida al punt anterior: els esplais tenim l’enorme capacitat d’incidir sobre els infants i joves de classe mitja, que són els que sovint perpetuen els prejudicis cap als col·lectius que els són més aliens. Read More

Visibilitzem la diversitat a l’esplai

21-març-2017

Autor: Adrià Nicolàs Aragó, esplai MIV

Fatiha El Mouali: “Cal cuidar i treballar la mirada per educar sense prejudicis”

9-març-2017

Autor: Víctor Yustres

Muntatge: Blanca Terrado

Entrevistem a Granollers l’economista, tècnica d’acollida i activista d’Unitat Contra el Feixisme i el Racisme (UCFR) Fatiha El Mouali. Serà l’encarregada de fer la ponència de tancament de la 5a edició de l’Escola d’Esplac 2017 el 12 de març a Vic, sota el títol “Educar sense prejudicis”. En aquesta entrevista ens avança part de les seves reflexions sobre acollida, activisme, islamofòbia, gènere o educació.

Read More

Ni ‘d’aquí’ ni ‘d’allà’: una resposta esplaienca a certes veus excloents

Autors: Miquel Martorell i Helena Roura, esplai Turons.

Penso en l’article de l’Empar Moliner sobre nens pakistanesos que no van de colònies. I penso en l’Abdul*, que va ser a l’esplai durant un temps i que sí que va anar de colònies (bé, de campaments). I penso en el Hamza, el seu germà gran, que tot i que li va costar decidir-se, també va acabar fent la motxilla i pujant a aquell autocar per passar tres setmanes a Alins. I en la Syeda, la petita, que si no ho va fer és perquè l’esplai no té un grup per a infants de 3-4 anys. I torno a pensar en l’article. I penso que he d’escriure alguna cosa, i que he de fer-ho en positiu, evitant deixar-me portar per la ràbia que destil·la el racisme subtil de les –sempre mordaces, sempre provocadores- paraules de l’Empar. Read More

La diversitat ens mobilitza!

Autors: Equip de monitors i monitores de l’Esplai ASDIVI (Viladecans)

L’ASDIVI, que va néixer el 1991 (l’any vinent farem 25 anys de vida!), és un esplai de Viladecans que es dedica a treballar amb persones amb diversitat funcional de totes les edats, infants, joves i també adultes. Actualment, el configuren 30 participants i 10 monitors i monitores. Pertanyem al sector Baix Llobregat d’Esplais Catalans.

Volem compartir el següent article, que vam publicar al maig al butlletí anual de l’associació homònima en què es troba l’esplai. Així, volem transmetre la nostra experiència i que més gent s’animi a conèixer la nostra realitat i formar-ne part. D’aquesta manera podrem aconseguir, a poquet a poquet, una societat més inclusiva. Amb això, pretenem fer-nos veure i captar més persones amb iniciativa per fer créixer el nostre projecte. Read More

Entrevista a Edgar Iglesias, antropòleg i pedagog

“Totes les trajectòries i identitats són positives i necessàries per construir la convivència”

Autora: Mireia Martínez

Edgar Iglesias és llicenciat en Antropologia i Doctor en Pedagogia. Des de petit ha estat vinculat a l’educació en el lleure (dels 6 fins als 18 anys va ser membre de l’A.E.iG. Pinya de Rosa de Blanes), cosa que l’ha portat a treballar de professor a la Universitat Autònoma de Barcelona i, alhora, a ser educador amb joves al Raval. Considera que treballar en l’àmbit acadèmic i d’intervenció directa li permet tenir una perspectiva real i actualitzada entre l’acció i reflexió. Ha fet una tesi doctoral sobre l’educació intercultural en l’educació en el lleure de base comunitària a Catalunya. Read More

Winterschool 2014-15: Junts contra el racisme i l’exclusió social

Autora: Helena Gil, monitora de l’esplai Piolet (Barberà del Vallès)

Dins del espai educatiu del esplai, una de les grans inquietuds és el treball per lluitar contra el racisme i l’exclusió social. Tot i invertir-hi temps, ganes i dinàmiques, no sempre es fàcil fer-ho des d’una perspectiva privilegiada. Però, què passa quan perds els teus privilegis i t’endinses en el procés d’immigració i els estereotips associats?

Dues monitores vam posar direcció a Berlin, al centre al Centre Kurt Löwenstein amb l’objectiu de treballar això i molt més al seminari de la Winterschool sota el títol de :“Together against racism and social exclusion – Equality for migrants and refugees”. Va ser una gran oportunitat per conèixer joves de procedències diverses, amb diferents maneres de treballar. Read More

Per una educació en el lleure lliure de racisme (propòsits pel 2015)

Autor: Miquel Martorell Faus

Quantes vegades haurem de sentir que el racisme ja està superat? Fins quan haurem de seguir-nos creient que les persones ja no són tractades de forma diferent pel seu color de pell, per la llengua que parlen o pels déus a qui resen? En definitiva, què ens fa falta per obrir els ulls i adonar-nos d’una vegada que moltes de les desigualtats que existeixen avui en dia, al capdavall, presenten la mateixa lògica discriminatòria que es troba en l’arrel del racisme? Read More