Internacional
Cop d’ull final al meu SVE: una experiència inoblidable
07.11.2019 | comunicacio
07-novembre-2019
Autora: Natalya Chetverova, SVE alemanya a Terrassa i monitora de l’esplai La Fera.
Avui és l’últim dia hàbil de feina a l’oficina, menys d’una setmana abans de marxar definitivament. Sembla que és un bon moment per donar un cop d’ull final al meu EVS amb Esplac. L’1 d’octubre agafaré el tren cap a Colònia. Des del 23 d’octubre de l’any passat, he estat un any en aquest estrany i bonic lloc.
Recordo el dia de la meva arribada i els nervis que tenia. No sabia cap a on anar ni si em vindrien a buscar a l’aeroport. Al final, unes persones molt amables de l’Esplai em van rebre amb un paper amb el meu nom i un símbol d’una pota. Més endavant vaig saber que era el símbol del meu Esplai La Fera.
Els meus nous companys de pis, la gent del meu Esplai i les persones que treballen a l’oficina van ser molt càlides i van fer el possible per acollir-me en la vida laboral, social i cultural.
El primer esdeveniment cultural important que vaig viure va ser la Castanyada. Recordo que va ploure com si no hi hagués demà i com de preocupats estàvem per si el nostre gran esdeveniment de l’Esplai no tenia èxit. Per sort, el cel es va aclarir cap al vespre i tots els infants i les famílies van venir al nostre esdeveniment per quedar-se al costat del foc, gaudir de les castanyes, rient i bevent. Recordo com d’especial va ser per mi que tanta gent vingués a donar suport i fes de l’esdeveniment una nit per recordar. L’estima i la solidaritat que va mostrar la gent pel nostre treball i esdeveniment em va sorprendre i em va tocar. Aquesta va ser la primera vegada que vaig experimentar la manera única de convivència i cohesió de la població de Catalunya. Al final, vam passar una nit fantàstica i vaig gaudir molt. Tinc previst tornar per les dates de la Castanyada.
Malgrat molts grans moments i experiències i tots els meus nous amics, els primers mesos van ser força difícils. Recordo el dia que vaig decidir venir a Catalunya i vaig pensar com m’equivocava en les meves expectatives i quan vaig menystenir l’enorme repte d’arribar a un nou país. En aquell moment em vaig sentir una mica perduda i vaig trobar molt a faltar casa. El que realment em va ajudar a sortir d’això va ser una de les dubtes formacions obligatòries a les quals vaig haver d’assistir com a voluntària d’EVS. Al novembre, em vaig reunir amb una quarantena de voluntàries del SVE a tot Catalunya a la bonica ciutat de Girona per assistir a la “formació d’arribada“. Per molt que em molestés el fet de deixar als meus nous amics, em va sorprendre molt positivament i va ser de molta utilitat aquesta formació. Si mirem enrere com ha estat el meu SVE, aquest ha de ser un dels punts forts de l’any. Conèixer tota aquesta gent nova, compartir els nostres sentiments, aprendre sobre què passava emocionalment amb nosaltres i reflexionar sobre els nostres processos d’aprenentatge va ser una gran eina i suport que vaig gaudir durant tot l’any. Em va ajudar a sortir del meu “xoc” i de la meva “closca” per gaudir plenament de la meva estada. El fet que la formació es realitzés a la bonica Girona va ser un altre dels avantatges més importants de la formació i em va agradar molt passejar pels carrers antics que van inspirar tants/es cineastes.
El que també és fantàstic de Catalunya és el clima. Mentre jo vaig poder esmorzar a la nostra terrassa a mitjans de novembre, els meus amics i familiars es congelaven amenys de 10 graus. Arribar a casa per Nadal i la nit d’any nou va ser per mi, un enorme “xoc climàtic”.
Va començar el nou any, vaig continuar amb la meva feina habitual, van venir nous amics i d’alguns em vaig apartar. A finals de gener vaig tenir l’oportunitat d’anar a una formació internacional a Islàndia amb la meva organització d’origen Die Falken. L’hivern va passar tranquil·lament sense dificultats. Dos dels meus millors amics em van venir a visitar, fet que va suposar un canvi deliciós en les activitats del dia a dia. Recordo l’orgull amb el qual mostrava el país i les coses que he fet fins ara.
El següent gran esdeveniment que recordo va ser el de la Monifesta’t 2019. Ja vaig escriure un article més detallat sobre les meves experiències en un altre article a l’abril que pots llegir aquí. Em va agradar veure com la gran xarxa d’Esplac es va unir per crear un espai d’aprenentatge divertit per a joves voluntaris/es per millorar el seu treball amb els infants. Hauria desitjat haver assistit a alguns dels tallers útils, però en canvi vaig estar molt contenta d’ajudar al personal d’Esplac a gestionar l’esdeveniment i a gaudir del concert i la festa a les nits.
Des del dia 20 fins al 24 de maig, l’Aleksi (EVS finlandès a Esplac) i jo vam assistir a la formació intermitja prop de Màlaga. El dia 20 també era el meu aniversari i vaig haver de passar 6 hores al tren amb l’Aleksi. Ho vam aprofitar al màxim i al final va ser divertit. Quan vam arribar a l’estació de la formació, vaig conèixer moltes cares noves i antigues de l’antiga formació. Aquesta vegada érem més de 100 persones de tota Espanya. Va ser una bona manera de crear nous contactes i mirar cap endavant en el nostre projecte EVS. Va ser divertit, i un dia fins i tot vam arribar a veure la ciutat de Granada. M’ho vaig passar molt bé, però, per descomptat, no va ser tan fantàstica com la sorprenent experiència de la primera formació a Girona.
El meu EVS va consistir a passar el meu temps a l’Esplai amb el meu grup Ganàpies i venir a l’oficina d’Esplac un o dos cops per setmana. A finals de juny va començar el gran descans d’estiu que em va deixar relativament poques coses per fer, excepte continuar a l’oficina. Vaig decidir omplir les vacances d’estiu d’una altra manera: a finals de juny, Aleksi, el Txema (Tècnic d’Esplac) i jo vam anar a Berlín per assistir al Fòrum Jove Europeu de Berlín per conèixer altres voluntaris i activistes de tota Europa. Junts vam intercanviar projectes, experiències i reflexionar sobre la cohesió social i el seu paper en la superació de les barreres culturals / lingüístiques / nacionals. Per al meu gust, l’entorn de formació era una mica massa fantasiós i costós, però passar aquest temps amb els altres joves em va ampliar les perspectives i em va ajudar a crear noves amistats internacionals. Al final, va valer la pena assistir-hi i vaig arribar a passar temps a la meva capital i als meus amics d’allà
Durant l’estiu també vaig viatjar una mica per Catalunya i vaig veure Tarragona, una bella i antiga ciutat.
Del 17 de juliol al 31 de juliol vaig anar al campament internacional Falkencamp Doebriach. El campament de les nostres organitzacions amigues austríaques celebrava el seu 70è aniversari i el meu Esplai alemany, així com un Esplai d’Esplais Catalans, van venir a celebrar-ho juntament amb moltes altres organitzacions amigues internacionals.
Després de les vacances d’estiu a l’oficina, a partir del 15 d’agost vaig tornar a les meves tasques. Com que el curs va començar a mitjans de setembre, vaig tornar a venir a l’oficina dos cops per setmana i em vaig preparar mentalment per a la meva sortida.
Ara estic a l’oficina, escric l’article i no sé quines coses més us puc dir sobre el meu EVS. Malgrat tots els aspectes destacats que us he dit anteriorment en aquest article, aquest any ha estat extremadament difícil per mi. En molts moments va ser massa temptador tornar a la meva zona de confort a Alemania, però sempre hi va haver gent que em va donar suport i va valdre la pena quedar-se. Vaig haver d’afrontar moltes dificultats: emocionals, personals, socials. Gràcies a l’EVS, vaig aprendre a afrontar millor aquestes dificultats i em sento més confiada a l’hora de resoldre problemes en el futur. En aquest any també he tingut la l’oportunitat de conèixer aquest bonic país, que s’ha convertit en una segona casa per a mi. Vaig fer nous amics i amigues i sens dubte em plantejo tornar-hi un dia per viure aquí.
Sí, va ser difícil en molts moments però no canviaria aquesta experiència per res del món. Tot el que em queda per fer és animar a totes aquelles persones aventureres i curioses amb ànimes joves a cercar les vostres pròpies experiències internacionals, fins i tot penseu en fer un ESC (el “nou” SVE). Em sembla que aquesta és una de les coses més enriquidores que podeu fer per ampliar l’horitzó, fer nous amics i amigues i descobrir nous llocs arreu del món.
Només vull donar les gràcies per totes les persones que m’han donat suport, gràcies al meu Esplai, gràcies als meus divertits companys de l’oficina. Sense vosaltres, probablement no hauria estat capaç de dominar el meu SVE. I gràcies Eli (Coordinadora de Projectes Internacionals d’Esplac)!!
Gràcies a tots i totes per aquest any extraordinari!
In english:
Today is the last working day in the office, less than a week before my final departure. This seems like a good time to have a final look on my EVS with Esplac. On October the 1st I will take the train to Colonia. Counting from the day of my arrival, last year on October the 23rd, I almost spend a whole year in this strange and beautiful place.
I remember the day of my arrival and how nervous I was. I didn’t know where to go or whether somebody was to get me from the airport. In the end some nice people of the Esplai receive me with a paper of my name and a paw symbol. Later I would learn it was the symbol of my Esplai La Fera.
My new roommates, my Esplai and the people who work in the office were very warm and gave their best to include me into the working, social and cultural life.
The first significant cultural event I experienced was the Castanyada. I remember how it was raining like there is no tomorrow and how worried we were the whole event of our Esplai would be unsuccessful. Luckily the sky cleared in the evening and all the kids and families came to our event to stand by the fire, enjoy castanyes and drink and laugh. I remember how special it felt to me that so many people came to support us and make the event an evening to remember. How much appreciation and solidarity the people showed for our work and event really surprised and touched me. That was the first of any times I experienced the unique way of togetherness and cohesion of the local people in Catalonia. In the end we had a most delightful night and I enjoyed the event so much I am planning to return for the holidays around the Castanyada.
Despite many great experiences and situation and all my new friends the first few months were quite difficult. I remember how I looked back on the day I decided to come to Catalunya and thought how wrong I was in my expectations and how much I underestimated the huge challenge of coming to a new country. In this time I felt a little bit lost and missed home a lot. What really helped me out of this was one of the two obligatory trainings I had to attend as an EVS volunteer. In November I met with about 40 other EVS volunteers across Catalunya in the beautiful city of Girona to attend to the “Arrival training”. As much as I was annoyed about leaving my new friends, the more I was surprised about how amazing and helpful the training was for me. Looking back at my EVS this must have been one of the highlights of the year. Meeting all this new people, sharing our feelings, learning about what was emotionally going on with us and reflecting about our learning processes was a great tool and support I benefited from the whole year. It helped me coming out of my shock and my shell to fully enjoy my stay again. The fact that the training took place in beautiful Girona was another major plus of the training and I enjoyed a lot walking through the old streets which inspired so many movie makers.
What is also great about Catalunya is the weather. While I was able to breakfast on our Terrasse in the middle of November my friends and family were freezing at less than 10 degrees. Coming home for christmas and new years’ eve therefore was a huge climatic shock for me.
The new year started, I continued with my usual work, new friends came and with some I drifted apart. At the end of January I had the opportunity to go to an international meeting in Iceland with my sending Organisation Die Falken, but apart from that the winter passed quiet uneventful. Two of my best friends came to visit me which was a delightful change in the every day business. I remember how very proud proud I was to show them the country and the things I’ve been doing so far.
The next big event I remember was the Monifesta’t 2019. I already wrote a more detailed article about my experiences there in April. I liked to see how the huge network of Esplac came together to create a fun learning space for young volunteers and to help them improve their work with children. I wished I could have attended to some of the useful workshops, but instead I was happy to help the staff of Esplac to manage the event and enjoy the concert and party in the nights.
Fast forward to May. From the 20th until the 24th Aleksi and me attended to the midterm training near Malaga. It happened to be that the 20th was also my birthday and I had to spend it 6 hours in the train with Aleksi. We made the best of it and in the end it was fun. When we arrived at the training resort I met many new and old faces from the old training. This time we were more than 100 people from all around Spain. It was a nice way of building new contacts and looking back on the EVS so far. It was fun, and on one day we even got to see the city of Granada. I had a great time, but of course it couldn’t catch up the amazing first training experience of Girona.
My EVS was composed of my time in the Esplai with my Ganapies group and of coming to the office once or twice a week. At the end of June started the big summer break which left me with relatively few things to do except continuing to go to the office. I decided to fill the summer holidays otherwise:
At the end of June Aleksi, Txema (from Esplac) and me went to Berlin to attend the Young European’s Forum in Berlin to meet other volunteers and activists from across Europe. Together we exchanged projects, experiences and our thoughts on social cohesion and its role in overcoming cultural/linguistic/national barriers. For my taste the training environment was a little bit too fancy and expensive but spending this time with the other guys really broadened my perspectives and helped me building new international friendships. In the end it was totally worth attending and I got to spend time in my capital and my friends from there.
I also got to travel around Catalunya for a bit and see Tarragona, a beautiful and ancient city.
From July the 17th until the 31st I went to the international Falkencamp Doebriach. The campside of our Austrian sister organisations was celebrating its 70th anniversary and my German Esplai as well as some Catalan Esplais were happy to celebrate it alongside many other international sister organisations.
After the summer holidays of the office until August the 15th I returned to my usual business. As the course only started in the middle of September I went back to coming to the office twice a week and mentally prepare for my departure.
Now I am sitting in the office, writing the article and I don’t know what more things I can tell you about my EVS. Despite all the highlights I told you about earlier in this article this year was an extremely challenging time. In many moments it was too tempting to just return to my comfort zone Germany, but there were always people who supported me and made it worth staying. I had to face many difficulties: emotional, personal, social. Thanks to the EVS I learned to face these difficulties better and I feel more confident in addressing issues in the future. In this year I also had the rare opportunity to learn about this beautiful country, which became like a second home for me. I made new friends and definitely consider coming back here someday to live.
Yes it was difficult in many moments, and I wouldn’t trade this experience for anything in the world. All that is left for me to do is to encourage all those who are adventurous, curious young souls to seek out your own international experiences, maybe even consider doing an ESC (the “new” EVS). It feels to me like this is one of the most enriching things you can do to broaden your horizon, make new friends and discover new places around the world.
I just want to say thank you for all the people that supported me, thank you to my Esplai, thank you to my fun colleagues in the office. Without you I would have probably not able to master my EVS. And thank you Eli!!
Thank you all for this extraordinary year!
Falkencamp internacional Döbriach: Campaments a Àustria
29.08.2019 | comunicacio
29-agost-2019
Autora: Natalya Chetverova, SVE alemanya a Terrassa i monitora de l’esplai La Fera.
(English below)
Del 20 al 31 de juliol, l’entitat Rote Falken Àustria va convidar a tots els seus amics i amigues i organitzacions germanes a celebrar el 70è aniversari de l’acampada dels Falken a Döbriach. Al voltant de 700 infants, adolescents i joves líders van participar de l’esdeveniment. Hi havia moltes activitats dins del programa general: l’escenari de les nits, festes, tallers durant el dia i activitats i estructures democràtiques. També hi havia temps de gaudir de l’espai propi i de l’esplai, de relaxar-se i de reflexionar sobre el dia.
El Falkencamp Döbriach està situat al sud d’Àustria, a prop de les fronteres d’Itàlia i d’Eslovènia i durant el nostre dia d’excursió vam poder visitar Ljubljana, la capital d’Eslovènia.
Estàvem d’acampada a prop d’un llac anomenat Milstätter See. Teníem una platja privada pels nens i nenes del nostre campament d’estiu i es podia passar el temps de forma més relaxant, refrescant i divertida mentre el sol no et cremés. Sempre que enviàvem als infants a la zona d’atenció sanitària per coses petites, la resposta/medicina sempre era “però no volíeu anar ara a la platja?”.
El càmping està envoltat de muntanyes altes i boniques, i alguns matins ens vam trobar gairebé coberts/es sota núvols.
Els Rote Falken van ser increïbles a l’hora d’organitzar i subministrar a totes les zones del campament amb tot el que necessitaven. Els matins, personalment, venien a portar el programa del dia, a portar taules amb tractors o a treure les escombraries, i el millor: construir una foguera per totes les zones i ens donaven prou llenya per poder seure al foc cada nit.
El clima era càlid i còmode, normalment, tot i que els darrers dies van haver d’informar a la protecció civil perquè el campament podia quedar inundat completament. Va ploure molt, però hi havia tantes mans que ajudaven que, fins i tot, ens vam divertir.
Però el meu joc preferit era un joc que es va establir aviat entre els i les monis, quan els infants ja havien anat a dormir. Potser ho podeu provar amb els altres monis o fins i tot amb els infants: quan algú us ve mostrant l’estranya màscara amb les mans i no reaccioneu prou de pressa amb el gest del monocle, “moriu” , heu de caure a terra i fer com si us estiguéssiu morint (no importa el que feu, es tracta de fer algun gest). A continuació us ensenyo quins son els gestos d’atac i defensa i un exemple de gest que seria incorrecte:
ATAC
RES/ERROR
DEFENSA
Però compte! No heu de fer-ho només amb rapidesa, sinó que han de ser els gestos adequats. Si utilitzeu accidentalment les mans equivocades o les dues mans, o fins i tot feu el gest amb el costat equivocat, també morireu. És un joc divertit, però en algun moment pot posar-te dels nervis.
Sens dubte val la pena participar en campaments i activitats internacionals, aprens molt d’ells. Només puc recomanar-ho i espero veure aviat a tothom a l’IFM Camp 2020 a Anglaterra.
English:
From the 20.-31. of July the Rote Falken Austria invited all their friends and sister organisations to celebrate the 70th anniversary of the falken’s campside in Döbriach. About 700 kids, teens and young leader attended to this event. There was a lot of central programme: on stage in the nights, parties, workshops in the day time and democratic structures, but it was well balanced with the time to spend privately with your own esplai to relax and reflect on the day.
The Falkencamp Döbriach is located in the very south of Austria, so close to the borders of Italy and Slovenia that on our excursion day we could visit Ljubljana, the capital of Slovenia.
We were camping near a lake called Milstätter See. With a private beach for the children of our summer camp you could spend the most relaxing, cooling and fun time when the sun was burning on our heads. Whenever we send our kids to the sanitary station for little things the number one medicine/answer always was “but didn’t you want to go to the beach now?”.
The campside itself is surrounded by high and beautiful mountains, and some mornings we found ourselves almost covered under clouds.
The Rote Falken were amazing at organising and supplying all little villages with what they need. In the mornings they’d personally come to bring the programme for the day, bring tables with tractors or take out the trash, and the best thing: build fire places in every village and provided us with enough wood so we could sit by the fire every night.
The weather was warm and comfortable, mostly: The last days they did have to inform the civil protection in case our camp would have completely drowned. It was raining so heavily, but there were so many helpful hands and even then we had fun.
But my personal favourite was a game that was soon established between the monis, when the kids have mostly gone to bed already. Maybe you can try it with the other monis or even the kids: when somebody showed you the strange mask with their hands, and you don’t react fast enough with the monocle gesture, you “die” and have to fall on the ground and make dying sounds (no matter what you are doing, holding or carrying at the moment).
But careful! You don’t only have to be fast, it have to be the right gestures. If you accidentally use the wrong hands or both, or even turn them the wrong side, you die as well. It’s a fun game, but it might get on your nerves at some point.
It is definitely worth in engaging in international camps and activities, you learn so much from them. I can only recommend it, and hope to see all you people soon at IFM Camp 2020 in England!
Canviem la perspectiva de què són els retorns internacionals?
30.01.2019 | comunicacio
30-gener-2019
Autoria: Espai de Coordinació Internacional d’Esplac.
El “retorn” d’una experiència internacional a l’Espai de Coordinació Internacional és un compromís que prenen les persones que realitzen activitats i formacions internacionals a través d’Esplac amb l’objectiu final de compartir l’experiència i fer-ne als altres partícips dels aprenentatges.
Espera…QQQUUUÈÈÈÈ? un COMPROMÍS?
Si… i tot comença així: Marxes a fer una activitat o una formació internacional. Estàs emocionada i ja ho tens tot preparat. També saps les persones que t’acompanyen i ja tens els vols. Tot sembla fantàstic i perfecte. El teu cor ja és allà.
Òbviament, has repetit a Esplac que faràs un retorn quan tornis…
No fos cas que donessin la plaça a alguna persona més si dius que no…
Quan tornes, només esperes no rebre un e-mail en què et demanin que facis el retorn i et convidin a la pròxima reunió d’Espai de Coordinació Internacional. El reps i et planteges si contestar-lo o no. Voldries tornar a desaparèixer.
Tot i així, en el fons, saps que és important, ja que és una manera de generar impacte als esplais i a Esplac. Una part de tu creu que la millor manera d’animar als altres monis i infants a participar en activitats internacionals és explicar-ho de primera mà.
T’entra una mica de nostàlgia i en veritat t’agradaria trobar el moment per compartir tot allò viscut… Tens tantes coses a explicar…
Davant d’aquesta situació d’extrema emergència i de S.O.S que provoca fer retorns, l’equip d’Espai de Coordinació Internacional se n’ha assabentat i proposa donar-li un gir i crear espais super mega txatxis on anar a fer un retorn sigui la part més divertida de l’experiència internacional (no és ironia, és real i és un objectiu que tenim des de l’Espai de Coordinació).
Cuenta, cuenta, cuenta…
Doncs volem crear espais abans de l’activitat internacional per preparar-te millor quan marxis i per aconseguir entre totes que el retorn sigui un espai realment de profit. Això implicarà que no cal que expliquis, en 10 minuts, com de bé t’ho has passat sense saber ben bé què dir…
Sinó que, a través de dinàmiques sobre la temàtica de la teva experiència (no estaràs sola, entre totes les prepararem) i altres idees que sorgeixin, difondrem els aprenentatges i, per tant, crearem un impacte REAL. Intentarem que el retorn vagi més enllà de l’Espai de Coordinació Internacional i fer-lo conjuntament amb altres comissions d’Esplac.
Per acabar… recorda que ara, més que mai, el RETORN et perseguirà…
…però serà una de les parts més BONIQUES de la teva experiència!!!
Obrint els ulls al món
09.01.2019 | comunicacio
09-gener-2019
Autoria: Participants Summer School 2018
Aquest article ha estat escrit per les persones participants d’Esplac al Summer School 2018: Júlia Díaz, Esplai Matinada-Pòrtics (BCN); Bernat Llopis, Esplai Espurna (BCN); Núria Merino, Esplai Petikipeti (La Palma de Cervelló); Anna Sanmillán, Esplai Petikipeti (La Palma de Cervelló); Mar Gordó, Esplai Sarau (Sant Cugat del Vallès).
Endinsar-se en aquesta aventura era la primera experiència internacional amb Esplac per la majoria. Hi anàvem amb moltes ganes però també amb forces nervis. Entre nosaltres no ens coneixíem i això també era un repte que acabaria molt bé.
Arribem totes juntes un diumenge a la tarda, després de vuit hores de viatge, a una casa enorme, Kurt Löwenstein (Werftpfuhl, Alemanya). Ens instal·lem, fem descoberta de la casa i baixem a sopar. Després, fem la open-session i la primera nit al Keller Bar, el bar de la casa que cada nit gestionarà un grup de persones diferents (Esplac decidirem fer-ho la tercera nit). Cares noves de nacionalitats ben diverses coincidim en aquest espai, totes amb experiències i expectatives ben diferents, i algunes amb la incertesa de si fan bé de ser allà. Però no és moment de preocupacions sinó de començar a endinsar-nos.
L’endemà, en grups d’unes vint persones i dues teamers parlem sobre consentiment i a través del teatre social participatiu ens plantegem com afrontar diferents situacions violentes que es podrien produir a la casa. Se’ns introdueix el tema d’enguany, Organising Activism, a través de diferents dinàmiques de debat i reflexió tant en grups petits com en grups més grans. Ens sorprèn veure com un concepte tan bàsic té interpretacions tan diverses i comencem a veure i entendre la manera de treballar de les diferents organitzacions polítiques i socials.
Se’ns presenten 3 Teamworks: Online Fun, Artivism o How to grow up an organisation. No totes acabem formant part del que preferíem en un principi però com anireu veient això acaba sent un fet del tot irrellevant. Els següents dies, ja amb el nostre Teamwork, prenen sempre una rutina força semblant. Després d’esmorzar, ens trobem al Halle (una de les sales de la casa) i comencem els dies amb un energizer, altrament conegut com joc d’activació. Tot seguit, cadascú es dirigeix al seu grup de formació i fem sessió fins les 12.30 amb un descans pel mig. En acabar dinem i tenim temps per descansar o per participar d’alguna dinàmica o formació extra que algú, voluntàriament, potser ha organitzat. Després del descans, tenim sessió fins les 18.30, que és hora de sopar.
Amb la panxa plena, ens toca reunir-nos amb el nostre Reflection Group. En aquest espai estem amb un teamer diferent al que ens dinamitza el nostre Team Work i amb unes 6 companyes més d’altres grups. És un espai per expressar com estem vivint l’experiència i si tenim alguna proposta de canvi. Un espai que acaba sent el nostre petit refugi de confiança al final del dia. Sovint, entre aquest espai i l’oci nocturn, quedem disperses descansant o xerrant entre nosaltres. A la nit ens trobem al Keller Bar o petem la xerrada fora de la casa.
De primeres cap de nosaltres acabava de tenir gaire clar què volia dir realment Organising activism o quines eines ens podria aportar. Al llarg dels dies vam anar entenent la importància d’estar organitzades i d’aprendre a utilitzar totes les eines que tenim a l’abast per estendre el nostre missatge com a activistes d’una manera clara, crítica i potent. Ho vam aprendre de mil maneres diferents, ho vam aprendre veient vídeos, escoltant i analitzant cançons, fent rol-playing, pluges d’idees, jocs amb papers i post-its de colors, dibuixos, collages i cartells individuals i col·lectius… ho vam fer compartint les lluites que portàvem cadascuna i a través de la participació i escolta activa per formar-nos plegades en aquesta setmana tan especial.
“If you want to make a change you have to be on the center of the issue, on the real life”
“Social media is an illusion of freedom that doesn’t exist and there you risk to get stuck in your own bubble”
“Don’t mourn, organize!”
Frases com aquestes són les que vam apuntar a les nostres llibretes, frases que van anar sortint als debats i que ens recorden ara, escrivint aquest article, que juntes i organitzades hem de sortir de les nostres bombolles i lluitar dia a dia per la llibertat real.
Potser moltes de vosaltres ara estareu pensant: “buf, és en anglès i el meu nivell no és suficient… millor que no ho intenti perquè no entendré res!” Els participants d’aquesta activitat teníem nivells d’anglès molt diferents i això no va ser cap barrera encara va reforçar més la cohesió entre parlants del mateix idioma. Donar i rebre suport a l’hora de comunicar-nos és una de les coses boniques d’aquestes experiències internacionals.
Tornem al tema que ens ocupa; aquest activisme evidentment ha de ser interseccional i és per això que en un espai de formació on interaccionen organitzacions de realitats tan diverses és super ric crear espais no mixtes, espais segurs i feministes per empoderar-nos i deconstruir-nos plegades.
Quin lloc millor on crear aquest espai no-mixte que feminitzant, per una nit, l’espai d’oci principal, el Keller Bar! Celebrem la Women and Trans evening on compartim experiències o parlem de dones referents dels diferents països i també de les nostres realitats, ballem i cantem plegades!
Un altre vespre es fa la Masculinity Reflection, activitat nocturna a la qual es demana l’assistència de tots els nois presents a la formació però no es tanquen les portes a la resta de persones. Ens separem en dos grups perquè som forces les que volem participar de la conversa, i comencem a compartir experiències a partir de preguntes que ens plantegen els teamers com: “When did I feel not.. (women/men/trans..) enough?” o “When has my masculinity hurt somebody?” Es crea un ambient molt íntim i s’expliquen vivències molt personals que potser mai abans s’havien compartit en un espai de reflexió; experiències, preguntes i dubtes que ens enriqueixen i teixeixen un vincle molt sa i potent entre les presents.
Amb els dies ens adonem que aquesta experiència ens omple més del que esperàvem. Les formacions ens transporten a uns debats culturals que ens fan adonar de la importància, l’interès i la força que té l’internacionalisme. Poc a poc anem coneixent més d’altres realitats amb les quals ens sorprenem o, en alguns casos, ens hi veiem reflectides, i això reconforta, ens encoratja i ens uneix encara més en la lluita comuna. Resulta molt interessant la confluència d’entitats de caires diversos: joventuts de partits polítics, organitzacions de treballadores, d’altres que preparen activitats diverses destinades a col·lectius concrets com ara dones, infants i joves… Només coincidim amb una altra entitat orientada a l’educació en el lleure, potser ser-ne més ens hagués aportat altres idees i jocs aplicables al tornar a casa, però el cert és que aquesta varietat d’organitzacions que lluiten per un canvi social des de diferents perspectives i estrats socials ens enriqueix i amplia horitzons i és això el que ens enduem cap a casa, cap a l’esplai; transformació, vivències intangibles i creixement de la profunditat amb la que eduquem, ara i aquí.
Temes
Últims comentaris