SVE, sinònim d’oportunitat

05.07.2018 | comunicacio

6-juliol-2018

Cira Diakhaby, exmonitora de l’Esplai Xangó, ex-EGS del Sector Barcelona, membre de l’Espai de Coordinació Internacional i actualment participant en un SVE a Lisboa.

---

EVS… SVE… tres lletres molt repetides quan anava a reunions d’Esplac i que al marxar la meva ex-monitora de l’esplai al Senegal per fer-ne un em van començar a ser més familiars. 

Després d’un Erasmus a Itàlia tenia clar que volia tornar a marxar, però no veia el moment. Esplac feia temps que parlava de tornar a candidatar el projecte de voluntariat europeu, però a mi em quedava una mica lluny. Un bon dia mirant el Facebook em va apareixer la convocatòria d’esplac per anar a fer una estada de 12 mesos a Austria o a Portugal.  Jo ja havia estat a Lisboa a l’associació que anava a acollir el voluntari en un intercanvi juvenil i em vaig quedar enamorada de la ciutat, així que s’obria una porta cap a una ciutat que em tenia el cor robat. Dit i fet, des de la distància, mentre treballava a una casa de colònies on tenia poca cobertura i poca tecnologia vaig realizar la meva carta de motivació. I uns dies més tard arribava la bona notícia de que havia estat seleccionada.

Doncs, l’aventura començava a finals d’agost amb reunions a Esplac d’explicació de què passaria i del que havia de fer els pròxims mesos. I així va arribar el 12 de Setembre, el dia que arribava al meu nou país d’acollida.

Aquí he descobert el país veí que sempre queda apartat i poca gent coneix. També, en què consisteix un Servei de Voluntariat Europeu.

Així doncs, aquí va un breu resum del que faig jo i del que en general pot ser un SVE.

Jo estic a una associació juvenil en una ciutat de costa (Cascais) tot i que visc a la capital (Lisboa). Cada dia amb el tren ressegueixo el riu fins que es converteix en mar i arribo a l’edifici taronja, ROTA JOVEM. Podríem dir que és una mena de casal de joves, tot i que les activitats que s’hi fan són més aviat formacions i intercanvis internacionals. Jo faig reforç a les tècniques, cada mes hi ha diferents activitats, així que la meva activitat no és fixa. He ajudat en tots els àmbits, comunicació, economia, preparació d’activitats… Ara mateix estic preparant un intercanvi d’estiu amb adolescents de Cascais i de Biarritz on també aniré de monitora durant 15 dies.

I vaja, aquest és un molt breu resum, també podeu llegir els meus altres articles de creuant mirades o preguntar-me directament!

Per acabar, dir que el voluntariat europeu té molts sinònims: Oportunitat, currículum, diversió, treball, descobriment, aventura… Per cadascú és una cosa diferent, però si per l’any que ve no tens feina, vols fer una pausa, has acabat els estudis, vols aprendre llengües, vols fer currículum, viatjar, conèixer gent… Ja pots inscriure’t a la convocatòria perquè el SVE pot ser la teva solució! I recorda que és tot subvencionat, així que els diners aquí no són un problema!

 

 

Sant Antonio: la festa major

28.06.2018 | comunicacio

29-juny-2018

Cira Diakhaby, exmonitora de l’Esplai Xangó, ex-EGS del Sector Barcelona, membre de l’Espai de Coordinació Internacional i actualment participant en un SVE a Lisboa.

---

Els cargols surten després de la pluja, les flors amb la primavera i els Lisboetes amb la calor. A finals de maig els barris del centre de la ciutat comencen a omplir-se de colors i olors. Colors de banderoles, llumetes i garlandes. Olors d’alfàbrega, de sardina i de “caldo verde”.

I doncs, aquí a Lisboa, Santo Antonio de Padova patró de la ciutat junt a Saõ Vicente, aconsegueix treure a tots els ciutadans al carrer.

 

Qui és Santo Antonio pels Lisboetes?

Santo Antonio de Padova, que no és el mateix que Sant Antoni Abat (el del porquet, dels tres tombs i les fogueres) és un senyor calb, vestit de frara que porta a l’infant Jesus sobre un llibre. És considerat patró dels amputats, dels animals, dels esterils, dels barques, dels vells, de les embarassades, dels pescadors, dels agricultors, viatjants i mariners, dels caballs i dels burros, dels pobres i dels oprimits i s’invoca per trobar coses perdudes, per tenir fills, per evitar naufragis i per aconeguir parella.

Els brasilers tenen la tradició a l’hora de buscar alguna cosa o buscar parella, treure l’infant del Sant i no retornar-lo fins que troben allò que busquen.

La ciutat de normal és plena de figures de Sant Antoni, però al juny apareix en altars decorats. Aquesta figura religiosa ha passat a formar part de la tradició.

 

Que s’hi fa?

Al mes de juny és la festa major. Als barris d’Alfama i de Mouraria es pot veure que tots els dies hi ha barraquetes amb menjar, beguda i sona música (la mateixa per tots els carrers)  de “pachanga” portuguesa estil “La barbacoa” i “La macarena”.

A part del dia a dia, hi ha grans esdeveniments el dia de Santo Antonio (13 de juny) que marquen aquesta festa.

La pre-festa comença el dia 12 amb les bodes. Cada any l’ajuntament de Lisboa paga totes les despesses del casament de setze parelles Lisboetes. Algunes bodes es celebren a la catedral i unes altres a l’ajuntament, i totes elles fan un tomb per la ciutat amb cotxes antics i per la nit desfilen a les martxes.

Per la nit del mateix dia, per l’avinguda Liberdade, la més gran de la ciutat, desfilen tots els barris amb comparssa. Cadascú escull una temàtica, es disfressen, preparen una coreografia i fins i tot porten “atrezzo”. Van baixant acompanyats per la banda del barri, aquest any a compàs de la cançó de Vasco é Saudade commemorant els 120 anys del naixement de Vasco Santana. Ballant, saludant i cridan la MARCHA É LINDA, els barris van baixant fins arribar davant de la llotja on hi ha un jurat que avalua i premia els millors barris, i allà fan la coreografia preparada.

Aquest any hi havía comparses que anaven de pescadors, de tabarners, de vitralls d’esglesia, de sardines, de cel… Els guanyadors van ser el barri de Mouraria (equiparat al Raval de Barcelona) que anaven vestits de “toreros”.

 

Símbols típics de les festes

La Sardina: Santo Antonio inagura la temporada de sardines, per això és el menjar oficial de la festa, passades per la brassa omplen tot el carrer d’olor a mar, pots menjar-les amb pà o al plat amb patates. És un dels símbols més rellevants de la ciutat, fins i tot es fa un concurs de disseny de sardines on pot participar persones de totes les edats i procedències. Les guanyadores les imprimeixen en gran i les pengen per tota la ciutat.

El Majerico: la alfàbrega petita és molt típica de la festa, decora carrers i places. La tradició explica que els nois ho regalen a les noies amb un clavell de paper clavat amb una noteta on escriuen un refrany d’amor popular. Existeix un mite que diu que no pots olorar la planta directament, si l’olores, en uns dies la planta mor, per tant l’has de tocar amb la mà i olorar el que queda impregnat en ella.  

Santo Antonio: El patró apareix en parets, en portes i finestres, i en petits altars que la gent posa diners. És el protagonista de la festa major i té moltes dites en el seu honor:

 

“Santo Antonio de Lisboa,

Casamenteiro das moças;

Que casadas deixas muitas

e solteiras deixas poucas.”

 

“Santo Antonio está a chegar,

o amor está no ar.

Vou buscar o meu par

para conmigo dançar.”

 

Un món de privilegis

11.04.2018 | comunicacio

11-abril-2018

Autora: Cira Diakhaby, exmonitora de l’Esplai Xangó, ex-EGS del Sector Barcelona, membre de l’Espai de Coordinació Internacional i actualment participant en un SVE a Lisboa.

---

Des de l’últim article m’han passat pel cap moltes coses que volia escriure i mostrar-vos: el meu dia a dia, les meves noves aficions… Des d’aquell dia he tingut moltes converses interessants, he hagut d’explicar molts cops la poca democràcia que hi ha ara mateix a Espanya, m’he avergonyit en explicar casos com els de Pablo Hasel, Valtonyc o el cas 4F: ni oblit ni perdó. També m’he omplert d’orgull en diverses ocasions. En veure que el poble no es queda de braços plegats, en trobar una iniciativa d’una marca de roba d’un col·lectiu de manters, en seguir la pista de l’Alícia i veure que ha aconseguit fer reflexionar Salzburg sobre el feminisme, en comprovar que el meu sector (Sector Barcelona) continua a tope, que s’ha escrit un protocol feminista preciós i que la Comissió d’Incidència Política que tants anys ha costat tirar endavant està on fire.

En aquest temps, també, per seguir la rutina de totes les vacances de primavera he anat de ruta pel sud de Portugal i volia explicar-vos els mil i un racons preciosos que he vist. Però he decidit guardar aquesta ocasió per parlar d’un tema que molts cops origina debat al món de l’esplai i a l’educació en el lleure en general. Els nostres privilegis i la inclusió social.

Aquest últim mes he conegut persones que m’han fet reflexionar. I vull compartir la meva reflexió. Vosaltres heu pujat mai a un avió? Quan arribàveu a casa després de l’escola, si ho necessitàveu us ajudaven amb els deures? De petits anàveu al cinema o al teatre? Us portaven a la muntanya? Teniu carnet de conduir? Teniu ordinador i accés a internet a casa? Compartiu habitació? Els vostres pares parlen català i/o castellà? De petits anàveu a l’esplai? Fèieu activitats extraescolars? Sabíeu que Rússia és gegant i San Marino molt petit?

Segurament heu respost més sís que nos. Això marca certs privilegis que tenim o hem tingut, però sempre tenim alguna queixa. Ens queixem de casa nostra, de la feina, de la família, de la societat… Sempre ens comparem amb el que té més que nosaltres i poques vegades ens adonem de la bona posició que tenim, de la sort que tenim de viure com vivim, de tenir la família que tenim (tant la de sang com la de l’esplai) i de poder tenir objectes poc útils a casa.

Sempre ens comparem amb el que té més que nosaltres i poques vegades ens adonem de la bona posició que tenim, de la sort que tenim de viure com vivim, de tenir la família que tenim i de tenir objectes poc útils a casa.

Aquí he vist joves que el seu primer viatge en avió ha sigut als 20 anys per anar a fer un voluntariat europeu, que no tenen cap eina tecnològica per enviar fotos ni àudios a la seva família minut a minut per explicar com és la seva experiència. Joves que quan veuen un mapa d’Europa al·lucinen amb la mida dels països i que la seva única referència de territori és el seu petit barri (que podríem dir que és un barri social); joves que mai han sortit de la regió de Lisboa; joves que només parlen la seva llengua materna (portuguès, crioll o turc, entre d’altres); persones que des de petites han estat vinculades al món de la droga i que, tot i haver perdut familiars i amics, no veuen una altra sortida que seguir aquell camí…

Amb totes aquestes persones he pogut arribar a la conclusió que poques vegades agraïm el que tenim, però encara menys entenem que hi ha gent que no té les mateixes condicions que nosaltres. La inclusió és un tema difícil i requereix molt esforç, i com que tenim moltes coses a fer el deixem una mica de banda, com a deures a fer a llarg termini.

Aquí he vist clar que hauria de ser un objectiu directe dels esplais i de l’educació en el lleure. Moltes cops parlem d’inclusió social i diversitat i ens omplim la boca amb els drets dels infants, drets humans, respecte, no discriminació… potser seria hora d’obrir els ulls i veure que al nostre voltant esta ple d’infants i joves que si no els donem una mà no tindran mai ni la meitat d’oportunitats que ens apareixen a nosaltres pel sol fet d’haver anat a l’esplai.

Potser seria hora d’obrir els ulls i veure que el nostre voltant està ple d’infants i joves que si no els donem una mà no tindran mai ni la meitat d’oportunitats que ens apareixen a nosaltres pel sol fet d’haver anat a l’esplai.

Aquí a Rota a l’estiu fan uns workcamps, als quals, per cert, esteu tots convidats a participar, perquè és una molt bona pràctica. Porten gent de tot el món per treballar en un barri social i ajudar en tasques com construir zones verdes, reparar parcs en mal estat i altres tasques que ajuden a millorar aquests barris. Però la millor feina no és aquesta, és la d’acostar el món del voluntariat i de l’educació en el lleure als joves d’aquests barris. A través d’aquesta activitat alguns joves han anat per primer cop a fer un voluntariat, amb tot pagat. Aquesta oportunitat no és tan sols la de viatjar fora del país, sinó que també obre les portes a aprendre una nova llengua, a fer amistats d’arreu del món, a tenim més currículum i així després tenir més avantatge en el mercat laboral, a part d’aprendre a viure. Una oportunitat que canvia la vida a tothom. I a algunes persones no tan sols els la canvia sinó que els la millora. Aquesta setmana m’han dit: “Aquest tipus de projectes haurien d’estar enfocats primerament a aquestes persones. Molts problemes socials s’arreglarien.”

Amb aquest text no vull dir que tothom tingui de tot. Cadascú té els seus obstacles a la vida i les seves prioritats, però sovint ens omplim la boca sobre drets dels infants, inclusió, transformació social… Però us heu plantejat mai que podríem canviar la vida a un infant amb el sol fet que anés a l’esplai?