Els infants PAHrticipen!

17.11.2014 | comunicacio

Autora: Èlia Torrescasana, militant de la PAHC Bages i membre de l’Equip de direcció d’Esplais Catalans.

Des de la meva humil militància a la PAHC Bages, aportant el que puc amb el Grup de Suport de Sallent, em disposo a escriure aquest article sobre la participació infantil a la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca i el Capitalisme (PAHC). I començo així perquè la meva condició em permet -per sort- entrar en contradicció amb mi mateixa quan parlo de participació dels infants a la PAHC. Intentaré explicar-ho de la millor manera possible. Per començar, puc catalogar la participació en dos contextos.

D’una banda, podem parlar dels infants de la PAHC com un agent actiu a la plataforma. Tan actius que són coneguts com “La xiqui PAHC”. Aquests, durant les assemblees de diumenge, es troben a l’Ateneu Popular la Sèquia i, acompanyats per voluntàries passen la tarda a la ludoteca de l’espai ocupat; s’organitzen per fer jocs, per xerrar, per anar a comprar dolços i, fins i tot, fa uns mesos, van ser capaços de representar una obra de teatre anomenada “els infants contra els desnonaments” on feien una adaptació a la història tradicional dels tres porquets. En aquesta obra de teatre, el llop era un banquer que desnonava els tres porquets, però a l’última casa, quan estaven els tres junts, lluitaven per una dació en pagament que acabaven aconseguint desafiant al banquer i al sistema en general.

Quan la PAHC surt al carrer a fer mercats per recol·lectar diners pels blocs ocupats (on també hi viuen infants), quan la plataforma surt al carrer a manifestar-se pel seu reconeixement o quan fa actes de celebració, els infants també hi són presents i hi participen activament. Hi ha poques assemblees de la plataforma on els infants no es tinguin en compte per a dur a terme els diferents actes i accions.

I fins aquí la part de participació dels infants a la PAHC que trobo fantàstica i d’un grau de valentia i coratge que pocs cops he vist. Cal no oblidar que quan parlo dels infants de la plataforma, en la totalitat dels casos, són infants que estan afectats per la hipoteca, infants que ja han fet fora de casa o que han aconseguit quedar-se a casa seva després de durs mesos de lluita.

D’altra banda, ens trobem amb la participació que a mi em genera dubtes: és just que un infant hagi d’ocupar un banc per poder aconseguir un sostre on viure? M’explicaré millor: jo sempre he sigut partidària que els infants participin de manifestacions, d’actes reivindicatius, que surtin al carrer i participin de tot el que tenen al seu abast. Han de ser autosuficients en la seva lluita, i començar des de ben petits i petites els ajudarà a ser més crítics el dia de demà. Però, quin és el límit d’aquesta participació?

Recordo l’últim bloc ocupat per la PAHC Bages a Manresa, el Bloc 3. Quan ja estava obert i les famílies havien pogut arribar a la que seria la seva nova casa, la resta de gent esperàvem a l’entrada per si sorgia algun imprevist. Els dos fills d’una de les famílies que aquell dia, per fi, tenien un sostre on dormir, ens saludaven des del balcó de la que seria, a partir d’ara, casa seva i tothom els aplaudia. Un moment de mil emocions, un moment màgic però, alhora, un moment que creava impotència. Aquests infants no haurien d’haver passat per aquesta acció. Aquests infants haurien de tenir garantit un habitatge digne sense haver de patir tot un procés d’ocupació.

Arribats a aquest punt, quan l’únic camí que queda a les famílies és sortir al carrer i lluitar pels seus drets i per un habitatge digne, torno a caure en la pregunta que tot ho mou: un infant ha de passar per una acció d’ocupació, ja sigui d’una sucursal o d’una casa, per poder tenir un lloc on viure? Deixo la pregunta a l’aire. La resposta, sovint, recau únicament en la família o en la mateixa assemblea de la plataforma. Una cosa sí que està clara: no hi ha opció a abandonar la lluita, no hi ha la intenció de perdre la batalla. Si entenem que els infants també són el dia a dia d’aquesta societat haurem d’entendre que, d’alguna manera, ells també siguin protagonistes de la lluita per un habitatge digne.

Només em queda dir-vos una cosa, família: Sí SE PUEDE! I es pot per tots ells i elles: pel Bassirou, per la Mame Diarra, per la Daniela, per l’Eloi, per l’ Evelyn, pel Marc, per la Maria i per tots els infants de les PAH d’arreu, perquè són pur amor i pura lluita!