Cop d’ull final al meu SVE: una experiència inoblidable

07-novembre-2019

Autora: Natalya Chetverova, SVE alemanya a Terrassa i monitora de l’esplai La Fera.

Avui és l’últim dia hàbil de feina a l’oficina, menys d’una setmana abans de marxar definitivament. Sembla que és un bon moment per donar un cop d’ull final al meu EVS amb Esplac. L’1 d’octubre agafaré el tren cap a Colònia. Des del 23 d’octubre de l’any passat, he estat un any en aquest estrany i bonic lloc.

Recordo el dia de la meva arribada i els nervis que tenia. No sabia cap a on anar ni si em vindrien a buscar a l’aeroport. Al final, unes persones molt amables de l’Esplai em van rebre amb un paper amb el meu nom i un símbol d’una pota. Més endavant vaig saber que era el símbol del meu Esplai La Fera.

Els meus nous companys de pis, la gent del meu Esplai i les persones que treballen a l’oficina van ser molt càlides i van fer el possible per acollir-me en la vida laboral, social i cultural.

El primer esdeveniment cultural important que vaig viure va ser la Castanyada. Recordo que va ploure com si no hi hagués demà i com de preocupats estàvem per si el nostre gran esdeveniment de l’Esplai no tenia èxit. Per sort, el cel es va aclarir cap al vespre i tots els infants i les famílies van venir al nostre esdeveniment per quedar-se al costat del foc, gaudir de les castanyes, rient i bevent. Recordo com d’especial va ser per mi que tanta gent vingués a donar suport i fes de l’esdeveniment una nit per recordar. L’estima i la solidaritat que va mostrar la gent pel nostre treball i esdeveniment em va sorprendre i em va tocar. Aquesta va ser la primera vegada que vaig experimentar la manera única de convivència i cohesió de la població de Catalunya. Al final, vam passar una nit fantàstica i vaig gaudir molt. Tinc previst tornar per les dates de la Castanyada.

Malgrat molts grans moments i experiències i tots els meus nous amics, els primers mesos van ser força difícils. Recordo el dia que vaig decidir venir a Catalunya i vaig pensar com m’equivocava en les meves expectatives i quan vaig menystenir l’enorme repte d’arribar a un nou país. En aquell moment em vaig sentir una mica perduda i vaig trobar molt a faltar casa. El que realment em va ajudar a sortir d’això va ser una de les dubtes formacions obligatòries a les quals vaig haver d’assistir com a voluntària d’EVS. Al novembre, em vaig reunir amb una quarantena de voluntàries del SVE a tot Catalunya a la bonica ciutat de Girona per assistir a la “formació d’arribada“. Per molt que em molestés el fet de deixar als meus nous amics, em va sorprendre molt positivament i va ser de molta utilitat aquesta formació. Si mirem enrere com ha estat el meu SVE, aquest ha de ser un dels punts forts de l’any. Conèixer tota aquesta gent nova, compartir els nostres sentiments, aprendre sobre què passava emocionalment amb nosaltres i reflexionar sobre els nostres processos d’aprenentatge va ser una gran eina i suport que vaig gaudir durant tot l’any. Em va ajudar a sortir del meu “xoc” i de la meva “closca” per gaudir plenament de la meva estada. El fet que la formació es realitzés a la bonica Girona va ser un altre dels avantatges més importants de la formació i em va agradar molt passejar pels carrers antics que van inspirar tants/es cineastes.

El que també és fantàstic de Catalunya és el clima. Mentre jo vaig poder esmorzar a la nostra terrassa a mitjans de novembre, els meus amics i familiars es congelaven amenys de 10 graus. Arribar a casa per Nadal i la nit d’any nou va ser per mi, un enorme “xoc climàtic”.

Va començar el nou any, vaig continuar amb la meva feina habitual, van venir nous amics i d’alguns em vaig apartar. A finals de gener vaig tenir l’oportunitat d’anar a una formació internacional a Islàndia amb la meva organització d’origen Die Falken. L’hivern va passar tranquil·lament sense dificultats. Dos dels meus millors amics em van venir a visitar, fet que va suposar un canvi deliciós en les activitats del dia a dia. Recordo l’orgull amb el qual mostrava el país i les coses que he fet fins ara.

El següent gran esdeveniment que recordo va ser el de la Monifesta’t 2019. Ja vaig escriure un article més detallat sobre les meves experiències en un altre article a l’abril que pots llegir aquí. Em va agradar veure com la gran xarxa d’Esplac es va unir per crear un espai d’aprenentatge divertit per a joves voluntaris/es per millorar el seu treball amb els infants. Hauria desitjat haver assistit a alguns dels tallers útils, però en canvi vaig estar molt contenta d’ajudar al personal d’Esplac a gestionar l’esdeveniment i a gaudir del concert i la festa a les nits.

Des del dia 20 fins al 24 de maig, l’Aleksi (EVS  finlandès a Esplac) i jo vam assistir a la formació intermitja prop de Màlaga. El dia 20 també era el meu aniversari i vaig haver de passar 6 hores al tren amb l’Aleksi. Ho vam aprofitar al màxim i al final va ser divertit. Quan vam arribar a l’estació de la formació, vaig conèixer moltes cares noves i antigues de l’antiga formació. Aquesta vegada érem més de 100 persones de tota Espanya. Va ser una bona manera de crear nous contactes i mirar cap endavant en el nostre projecte EVS. Va ser divertit, i un dia fins i tot vam arribar a veure la ciutat de Granada. M’ho vaig passar molt bé, però, per descomptat, no va ser tan fantàstica com la sorprenent experiència de la primera formació a Girona.

El meu EVS va consistir a passar el meu temps a l’Esplai amb el meu grup Ganàpies i venir a l’oficina d’Esplac un o dos cops per setmana. A finals de juny va començar el gran descans d’estiu que em va deixar relativament poques coses per fer, excepte continuar a l’oficina. Vaig decidir omplir les vacances d’estiu d’una altra manera: a finals de juny, Aleksi, el Txema (Tècnic d’Esplac) i jo vam anar a Berlín per assistir al Fòrum Jove Europeu de Berlín per conèixer altres voluntaris i activistes de tota Europa. Junts vam intercanviar projectes, experiències i reflexionar sobre la cohesió social i el seu paper en la superació de les barreres culturals / lingüístiques / nacionals. Per al meu gust, l’entorn de formació era una mica massa fantasiós i costós, però passar aquest temps amb els altres joves em va ampliar les perspectives i em va ajudar a crear noves amistats internacionals. Al final, va valer la pena assistir-hi i vaig arribar a passar temps a la meva capital i als meus amics d’allà

Durant l’estiu també vaig viatjar una mica per Catalunya i vaig veure Tarragona, una bella i antiga ciutat.

Del 17 de juliol al 31 de juliol vaig anar al campament internacional Falkencamp Doebriach. El campament de les nostres organitzacions amigues austríaques celebrava el seu 70è aniversari i el meu Esplai alemany, així com un Esplai d’Esplais Catalans, van venir a celebrar-ho juntament amb moltes altres organitzacions amigues internacionals.

Després de les vacances d’estiu a l’oficina, a partir del 15 d’agost vaig tornar a les meves tasques. Com que el curs va començar a mitjans de setembre, vaig tornar a venir a l’oficina dos cops per setmana i em vaig preparar mentalment per a la meva sortida.

Ara estic a l’oficina, escric l’article i no sé quines coses més us puc dir sobre el meu EVS. Malgrat tots els aspectes destacats que us he dit anteriorment en aquest article, aquest any ha estat extremadament difícil per mi. En molts moments va ser massa temptador tornar a la meva zona de confort a Alemania, però sempre hi va haver gent que em va donar suport i va valdre la pena quedar-se. Vaig haver d’afrontar moltes dificultats: emocionals, personals, socials. Gràcies a l’EVS, vaig aprendre a afrontar millor aquestes dificultats i em sento més confiada a l’hora de resoldre problemes en el futur. En aquest any també he tingut la l’oportunitat de conèixer aquest bonic país, que s’ha convertit en una segona casa per a mi. Vaig fer nous amics i amigues i sens dubte em plantejo tornar-hi un dia per viure aquí.

Sí, va ser difícil en molts moments però no canviaria aquesta experiència per res del món. Tot el que em queda per fer és animar a totes aquelles persones aventureres i curioses amb ànimes joves a cercar les vostres pròpies experiències internacionals, fins i tot penseu en fer un ESC (el “nou” SVE). Em sembla que aquesta és una de les coses més enriquidores que podeu fer per ampliar l’horitzó, fer nous amics i amigues i descobrir nous llocs arreu del món.

Només vull donar les gràcies per totes les persones que m’han donat suport, gràcies al meu Esplai, gràcies als meus divertits companys de l’oficina. Sense vosaltres, probablement no hauria estat capaç de dominar el meu SVE. I gràcies Eli (Coordinadora de Projectes Internacionals d’Esplac)!!

Gràcies a tots i totes per aquest any extraordinari!

In english:

Today is the last working day in the office, less than a week before my final departure. This seems like a good time to have a final look on my EVS with Esplac. On October the 1st I will take the train to Colonia. Counting from the day of my arrival, last year on October the 23rd, I almost spend a whole year in this strange and beautiful place.

I remember the day of my arrival and how nervous I was. I didn’t know where to go or whether somebody was to get me from the airport. In the end some nice people of the Esplai receive me with a paper of my name and a paw symbol. Later I would learn it was the symbol of my Esplai La Fera. 

My new roommates, my Esplai and the people who work in the office were very warm and gave their best to include me into the working, social and cultural life. 

The first significant cultural event I experienced was the Castanyada. I remember how it was raining like there is no tomorrow and how worried we were the whole event of our Esplai would be unsuccessful. Luckily the sky cleared in the evening and all the kids and families came to our event to stand by the fire, enjoy castanyes and drink and laugh. I remember how special it felt to me that so many people came to support us and make the event an evening to remember. How much appreciation and solidarity the people showed for our work and event really surprised and touched me. That was the first of any times I experienced the unique way of togetherness and cohesion of the local people in Catalonia. In the end we had a most delightful night and I enjoyed the event so much I am planning to return for the holidays around the Castanyada.

Despite many great experiences and situation and all my new friends the first few months were quite difficult. I remember how I looked back on the day I decided to come to Catalunya and thought how wrong I was in my expectations and how much I underestimated the huge challenge of coming to a new country. In this time I felt a little bit lost and missed home a lot. What really helped me out of this was one of the two obligatory trainings I had to attend as an EVS volunteer. In November I met with about 40 other EVS volunteers across Catalunya in the beautiful city of Girona to attend to the “Arrival training”. As much as I was annoyed about leaving my new friends, the more I was surprised about how amazing and helpful the training was for me. Looking back at my EVS this must have been one of the highlights of the year. Meeting all this new people, sharing our feelings, learning about what was emotionally going on with us and reflecting about our learning processes was a great tool and support I benefited from the whole year. It helped me coming out of my shock and my shell to fully enjoy my stay again. The fact that the training took place in beautiful Girona was another major plus of the training and I enjoyed a lot walking through the old streets which inspired so many movie makers. 

What is also great about Catalunya is the weather. While I was able to breakfast on our Terrasse in the middle of November my friends and family were freezing at less than 10 degrees. Coming home for christmas and new years’ eve therefore was a huge climatic shock for me. 

The new year started, I continued with my usual work, new friends came and with some I drifted apart. At the end of January I had the opportunity to go to an international meeting in Iceland with my sending Organisation Die Falken, but apart from that the winter passed quiet uneventful. Two of my best friends came to visit me which was a delightful change in the every day business. I remember how very proud proud I was to show them the country and the things I’ve been doing so far.

The next big event I remember was the Monifesta’t 2019. I already wrote a more detailed article about my experiences there in April. I liked to see how the huge network of Esplac came together to create a fun learning space for young volunteers and to help them improve their work with children. I wished I could have attended to some of the useful workshops, but instead I was happy to help the staff of Esplac to manage the event and enjoy the concert and party in the nights.

Fast forward to May. From the 20th until the 24th Aleksi and me attended to the midterm training near Malaga. It happened to be that the 20th was also my birthday and I had to spend it 6 hours in the train with Aleksi. We made the best of it and in the end it was fun. When we arrived at the training resort I met many new and old faces from the old training. This time we were more than 100 people from all around Spain. It was a nice way of building new contacts and looking back on the EVS so far. It was fun, and on one day we even got to see the city of Granada. I had a great time, but of course it couldn’t catch up the amazing first training experience of Girona.

My EVS was composed of my time in the Esplai with my Ganapies group and of coming to the office once or twice a week. At the end of June started the big summer break which left me with relatively few things to do except continuing to go to the office. I decided to fill the summer holidays otherwise: 

At the end of June Aleksi, Txema (from Esplac) and me went to Berlin to attend the Young European’s Forum in Berlin to meet other volunteers and activists from across Europe. Together we exchanged projects, experiences and our thoughts on social cohesion and its role in overcoming cultural/linguistic/national barriers. For my taste the training environment was a little bit too fancy and expensive but spending this time with the other guys really broadened my perspectives and helped me building new international friendships. In the end it was totally worth attending and I got to spend time in my capital and my friends from there. 

I also got to travel around Catalunya for a bit and see Tarragona, a beautiful and ancient city.

From July the 17th until the 31st I went to the international Falkencamp Doebriach. The campside of our Austrian sister organisations was celebrating its 70th anniversary and my German Esplai as well as some Catalan Esplais were happy to celebrate it alongside many other international sister organisations. 

After the summer holidays of the office until August the 15th I returned to my usual business. As the course only started in the middle of September I went back to coming to the office twice a week and mentally prepare for my departure. 

Now I am sitting in the office, writing the article and I don’t know what more things I can tell you about my EVS. Despite all the highlights I told you about earlier in this article this year was an extremely challenging time. In many moments it was too tempting to just return to my comfort zone Germany, but there were always people who supported me and made it worth staying. I had to face many difficulties: emotional, personal, social. Thanks to the EVS I learned to face these difficulties better and I feel more confident in addressing issues in the future. In this year I also had the rare opportunity to learn about this beautiful country, which became like a second home for me. I made new friends and definitely consider coming back here someday to live.

Yes it was difficult in many moments, and I wouldn’t trade this experience for anything in the world. All that is left for me to do is to encourage all those who are adventurous, curious young souls to seek out your own international experiences, maybe even consider doing an ESC (the “new” EVS). It feels to me like this is one of the most enriching things you can do to broaden your horizon, make new friends and discover new places around the world.

I just want to say thank you for all the people that supported me, thank you to my Esplai, thank you to my fun colleagues in the office. Without you I would have probably not able to master my EVS. And thank you Eli!!

Thank you all for this extraordinary year!

Un mes al nord (5 diferències entre Barcelona i Hèlsinki)

13-febrer-2019

Autor: Aleksi Paakkinen, SVE finlandès a Barcelona i monitor de l’Esplai Sarau.

Com molts i moltes ja sabeu, he vingut a Catalunya des de Finlàndia. Podríem dir que aquests dos països són completament oposats. A Finlàndia pots tenir realment un hivern amb dures condicions mentre a Catalunya pots veure el sol quasi cada dia. Després d’estar dos mesos a la part solejada d’Europa, vaig haver de tornar al meu país congelat per la meva graduació del que seria aquí el Batxillerat.

En teoria, havia de gaudir durant 5 dies d’un hivern fantàstic però malauradament, les coses no van anar com havien sigut planejades. Situacions inesperades van fer que acabés passant un mes sencer a Finlàndia. La graduació va estar molt bé i va ser realment positiu celebrar els passats 3 anys de feina feta. Està clar que va estar molt bé veure els meus amics i amigues de nou i veure la meva família. Quan has estat temps sense veure algú (sigui amics o família) aprens a valorar molt més les coses simples com per exemple passar un dia sencer junts i juntes. Va ser realment una sorpresa el que va suposar per mi veure els amics i les amigues altre cop; tot i que només feia un més que no ens veiem.

Després del Desembre, tenint en compte que em quedaven encara 9 mesos aquí, pensava: com puc afrontar-ho? La resposta és obvia: començava a trobar a faltar Barcelona. Va estar molt bé retrobar-me amb la meva família i amics i amigues però és “preocupant” com tot continua “normal”. Tot estava com si mai hagués marxat. Vaig tenir aquesta sensació durant una setmana. Després d’un mes experimentant coses noves quasi cada dia, de sobte em trobava en una ciutat en la qual ja ho coneixia tot. Hi havia molt poc a descobrir, poques coses noves a fer. Els dies restants a Hèlsinki no van estar malament, vaig aprofitar al màxim la família i els amics, però, honestament, no podia esperar més per tornar.

Quan vaig marxar de Finlàndia a l’octubre, òbviament pensava: “Què passarà si començo a trobar a faltar la meva família? Què passarà si vull tornar? Bé, ara he tornat i estic més segur que mai que no tornaré abans del que em toca a Finlàndia. Aquest mes a casa m’ha donat la perspectiva de què és estar a casa durant un llarg període. Estic segur que estaré content de tornar a Finlàndia però, actualment, sento que Barcelona és casa meva.

Durant aquest mes a Finlàndia, m’he adonat de grans diferències entre les dues ciutats i aquí apunto les 5 principals:

1. Anem a la més òbvia: El temps. Durant el primer realment vàrem tenir una neu bonica i la temperatura estava sempre al voltant dels – 10 graus. No només era la neu i la temperatura el que era diferent, era el sol. Realment ho dic de veritat quan dic que vaig veure el sol UNA VEGADA, el dia de Nadal, durant QUINZE minuts. Quan vaig tornar, durant el dimarts i el dimecres nit, vaig veure el sol l’endemà al matí quan vaig anar a comprar.

2. En segon lloc (potser m’estic basant en estereotips) però realment hi ha una part de raó. Els finesos són realment tranquils. Aquí contínuament estic lidiant amb les “petites xerrades” que la gent té al carrer. No ho dic en el mal sentit, però és alguna cosa nova. Després de dos mesos acostumat a aquestes xerrades, això era bastant natural per a mi. Així que un dia quan esperava l’autobús a Hèlsinki, un home es dirigia cap a la parada d’autobús. El meu instint va ser saludar-lo i seguidament li vaig dir: ” Wow quin bon temps estem tenint ”. L’home va dir: “No, no el tenim”, i va fer cinc passos més enllà. Una altra cosa que correspon a aquesta categoria és el contacte físic. A Finlàndia, mai ens saludem fent petons a la galta. Hi ha un contacte físic molt menor, de fet, gairebé no existeix.

3. El tercer és una mica trist, i després de viure dos mesos a Barcelona tot això sembla encara més boig: la tutela constant del govern finlandès. Tot això té molt a veure amb l’alcohol, però és massa divertit per no incloure-ho aquesta llista. En primer lloc, només el comerciant controlat del govern finlandès anomenat Alko pot vendre begudes alcohòliques que tenen més del 5,5% d’alcohol. Sí, no podeu comprar res que tingui un percentatge més alt del 5,5% d’alcohol als supermercats. També tenim una cosa anomenada impost sobre el sucre, però la gent estava tan indignada que van revocar l’impost. Simplement s’afegeix un impost addicional als productes basats en el volum de sucre.

4. Aquesta és una cosa que realment m’havia oblidat i em va impactar: els preus. Finlàndia és un lloc extremadament car per viure, i literalment tot és més car allà. En comparar els preus entre Barcelona i Hèlsinki, no vaig poder trobar un producte que hagués estat més barat a Hèlsinki que a Barcelona. El nostre impost pels productes alimentaris és del 24%. Així que un ¼ del preu del producte és només impost.

5. Aquest últim és probablement una mica una barreja dels 4 anteriors, però la vibració general de les dues ciutats és completament diferent. Em va desconcertar la primera vegada que vaig entrar a una botiga a Barcelona i em vaig adonar que no podia pagar amb una targeta. Això mai ho veuràs a Hèlsinki. Hèlsinki també és (òbviament) més petita i té menys persones. Tothom està ocupant només amb el seu negoci i la “petita xerrada” no existeix. En realitat, seria una destinació de vacances per a algú que viu a Barcelona perquè, si més no, seria diferent.

Nou any, nou esperit

29-gener-2019

Autora: Natalya Chetverova, SVE alemanya a Terrassa i monitora de l’esplai La Fera.

Vaig tornar a casa per vacances i recordo que els dies abans esperava amb forces que arribés el dia 15 de desembre. Realment estava molt contenta de veure els meus amics i la meva família altre cop i em va fer recordar quant els havia trobat a faltar realment… Vaig passar el Nadal amb la meva família i el cap d’any amb els meus amics i amigues del meu Esplai.

Després dels meus tres primers mesos aquí, va ser un bon moment per tornar a casa i repensar el meu SVE, així com parlar amb la gent que em coneix des de fa molt de temps. Em va ajudar a agafar forces altra vegada, motivació i idees per la meva estada a Barcelona. Quan vaig tornar a Barcelona, vaig sentir com si amb el nou any, una nova part del SVE havia començat. Tot i que al principi tenia por de tornar a deixar casa meva, estava contenta de tornar aquí i de veure els meus amics de l’Esplai la Fera altra vegada. El temps em va donar la benvinguda amb un dia de primavera (tenint en compte els estàndards alemanys) i em vaig acostumar ràpidament un altre cop aquí.

Des de l’any passat, diverses coses han canviat finalment i han millorat (el que em fa sentir que han tardat més del normal) com per exemple el curs de català que ara, al cap de tres mesos, ha començat. Espero que tot superant la barrera del llenguatge, em sigui més fàcil conèixer gent nova i fer nous amics i amigues.

Una altra cosa fantàstica, la qual potser sorprèn una mica, és que finalment he pogut conèixer la gent amb la qual treballo. Vull dir: els coneixia d’abans, però abans del sopar d’Esplac i de la festa, realment no tenia molt contacte amb la gent… Estic realment molt contenta que el grup de gent amb la qual puc parlar i relacionar-me augmenti, així com que les hores a Esplac siguin més personals…

Per acabar, em sento realment contenta d’estar aquí i espero passar més bons moments. Espero que el nou any em porti llargs aprenentatges a mi i a tothom, i que tots i totes sigueu molt feliços aquest nou any!

El caràcter alemany

24-gener-2019

Autora: Gemma Solans, monitora de l’esplai Kasperle i SVE a Berlín.

Dimarts, 22 de gener de 2019.

Acabo de llegir un article d’Icon, la revista (es veu que masculina) mensual de El País, sobre quines diferències veuen els estrangers residents a Espanya en el caràcter dels espanyols. Però existeix un caràcter eminentment “espanyol”? Persones d’arreu ho comenten, més enllà dels tòpics de la veneració de la siesta, la fama de cridaners i altres estereotips. I a grans trets puc estar d’acord. Per exemple, la importància que té per nosaltres la cerca de la felicitat, la cura i el suport a la família i les amistats o la vergonya de parlar un idioma estranger incorrectament com l’anglès… però el comentari més top en la meva opinió és que el nostre esport nacional és parlar dels altres a l’esquena. El cotilleo de tota la vida. O també l’habilitat de fer humor sobre qualsevol tema, fins a límits insospitats, inclosos nosaltres mateixos. Hi esteu d’acord?

Vull dedicar aquest post a comentar el que he pogut veure sobre el caràcter dels alemanys des que sóc a Berlín. Està clar que qualsevol cosa a dir resultarà una generalització i cada persona és un món, sí. Tanmateix, crec haver observat subtils característiques comunes, que donen forma a l’estil de vida d’una ciutat cosmopolita i amb tanta diversitat cultural com és Berlín.

En primer lloc, els ciutadans alemanys tenen una gran consideració per la privacitat de cada individu i això es nota sobretot en les interaccions en l’espai públic. Tenen en mala consideració, per posar un cas, dirigir-te a una altra persona que no coneixes en mig del carrer. Haig de dir que m’he adaptat a aquest caràcter i quan vaig tornar a Barcelona per les festes de nadal, se’m va fer estrany, i inclús vaig pensar-ho com una falta d’educació, el fet que el cambrer d’un bar (persona desconeguda per mi) se’m dirigís amb naturalitat. A més, acabo d’adonar-me que, des que sóc aquí, no m’he creuat amb cap (típic) treballador/a que es posa a parar gent en mig del carrer, sigui per informar o per vendre’t alguna cosa.

En segon lloc, i això ha vingut com una non grata sorpresa, tenen una relació molt pragmàtica amb el menjar i el beure. Veuen aquesta necessitat com un mitjà sense el qual no poden sobreviure. Tal qual. El menjar no té la funció de cohesió i socialització que té pels catalans, i en general pels espanyols. Menjar no és un plaer per ells, és un mitjà de vida. I està clar que necessitem alimentar-nos per viure, però per mi va més enllà. Ho podem veure amb la quantitat de temps que inverteixen a cuinar o menjar “en família”. Berlín és una ciutat coneguda pel menjar ambulant i moltes paradetes es dediquen a servir menjar “d’altres cultures”, com el turc (boníssim s’ha de dir). En una altra qüestió es fa notable: el cafè. Com a consumidora habitual he de dir que encara no he trobat cap lloc on es dediquin, més enllà de servir-lo, a fer-lo de qualitat. Així, majoritàriament el serveixen aigualit i massa fluix, almenys pel meu gust.

En tercer lloc i per acabar, tendeixen molt a mostrar-se amb educació. El fet de deixar passar, demanar si us plau i donar les gràcies, per exemple. Tot i que també tenen dies més bons que d’altres, en general, sempre tenen el “si us plau” i les “gràcies” a la boca, sobretot a l’hora de demanar. Em vaig adonar al poc d’arribar i la veritat és que es tracta d’un bon costum, que crec que no tenia abans.

Tot i que podria escriure sobre altres diferències i també similituds, fins aquí el que he pogut reflexionar fins al moment present. Si heu tingut l’oportunitat de relacionar-vos amb el caràcter alemany, estaríeu d’acord amb mi?  

Les 5 coses més impressionants des que he arribat a Barcelona

25-octubre-2018

Autor: Aleksi Paakkinen, SVE finlandès a Barcelona i monitor de l’Esplai Sarau.

Quan vaig arribar a Barcelona, res em va decebre. Les palmeres, les muntanyes, la gran ciutat. Per descomptat, estava molt emocionat però no espantat. Des del moment en què dos monis em van recollir a l’aeroport, sabia que no em sentiria sol. La meva organització de Finlàndia és realment molt important per mi, de manera que em vaig sentir fantàstic al veure com em van acceptar els monis de l’Esplai i les treballadores i treballadors d’Esplac. Quan vaig deixar l’aeroport, el principal sentiment era el que ja he mencionat, molt emocionat. Em sentia energètic, segur i preparat.

Arribar a un país estranger et presenta reptes sorprenents en els quals no penses quan estàs a casa teva, com per exemple comprar un bitllet de tren, fer la compra o demanar menjar. Després de dues setmanes d’adaptació, sembla molt més fàcil. Diria que és qüestió d’actitud: has d’estar disposat a provar noves coses, com per exemple aprendre l’idioma local. Alguns aspectes són més difícils d’adaptar-se, com per exemple els horaris de menjar. Mai hauria pensat que estaria dinant a les 14:00 o 15:00 i que soparia a les 19:00 o 20:00. Crec que els monis es van quedar també realment xocats quan els hi vaig dir que a Finlàndia dinem a les 11 i sopem a les 15:00 o 16:00.

Clarament, Esplais Catalans funciona molt diferent en comparació a l’entitat finlandesa (Nuoret Kotkat). Però aquí (i especialment on visc, a Sant Cugat), aquest funcionament funciona realment. Sempre havia pensat que la nostra manera d’actuar a Finlàndia és la més lògica, però realment estava equivocat. El primer cap de setmana amb l’Esplai va ser suficient per demostrar-ho; conèixer un grup de gent durant un any sencer serà una experiència increïble i no puc esperar més perquè comenci de veritat.

Si m’enyoro de vegades? Clar, una mica. Realment trobo molt a faltar els meus amics de Nuoret Kotkat i la cosa més difícil de viure aquí tan lluny de casa és que perdre’m el camp de tardor amb l’Esplai a Finlàndia. Però després penso que si el que trobo a faltar de casa és bàsicament el mateix que estic fent aquí, no hi ha dubte que venir aquí és una de les millors decisions que he pres.

Les 5 coses més impressionants per mi des que he arribat a Barcelona:

• Caminar per la Rambla (el carrer principal de Barcelona) ple de persones i cultures diferents.

• Sopar després d’una assemblea a les 21:00h i veure l’ambient entranyable de totes aquelles persones gaudint juntes.
•  Estar a la protesta de l’1 d’Octubre. Mai havia vist tanta gent concentrada al mateix moment.
• El primer cap de setmana d’Esplai. De les 17:00h a les 20:00h i la comunitat, estant en una zona de Sant Cugat.
• L’arquitectura dels carrers petits i plens de gent amb la bandera catalana, no només a Barcelona, a Sant Cugat també.

Però tu cobres per fer l’esplai, no?

3-setembre-2018

Autor: Dani Costa Soler, membre de l’Equip de Coordinació d’Esplac.

Quantes vegades un familiar, un amic o una companya de feina s’ha sorprès o s’ha inquietat quan li hem explicat què fem a l’esplai? Quantes vegades alguna persona s’ha mostrat escèptica davant del nostre fidel compromís associatiu? Quantes vegades, un conegut o coneguda ha posat aquella cara de no entendre res quan els hi expliques les interminables reunions fins a altes hores de la nit, els estius sense vacances o els caps de setmana ocupats per l’esplai?

Sovint el que més costa d’entendre no és tant la feina que fem, sinó que aquesta no sigui remunerada. Per això, una pregunta freqüent acostuma a ser “però cobres per fer tot això, no?”. I amb aquest “no?” sinònim de no entendre res, arriba aquell moment on sembla que t’has de justificar i treure mil arguments per explicar que no cobres i que ets voluntari. Depèn de la persona (i la receptivitat que mostri) potser decideixes explicar-li amb passió i la hi intentes convèncer que formar part d’un esplai té sentit. O per contra, saps que la persona del davant no ho entendrà mai i passes de puntetes sense donar massa detalls. Finalment, algunes vegades et trobaràs amb persones que directament se n’enriuen o menyspreen el teu voluntariat. Però n’hi ha! La típica persona que et llança el comentari “però tu ets tonto o què? Al igual faig jo això sense cobrar un duro!”. Aleshores, o inicies un contraatac que no sempre pot acabar bé, o passes directament de llarg i evites parlar sobre l’esplai amb aquesta persona. (Tot depèn de l’estima que li tinguis també). 

Si escric aquestes paraules és perquè m’ha passat. Perquè alguna vegada no he sabut explicar adequadament la meva dedicació esplaiera, o bé perquè he evitat parlar del tema davant persones que segons el meu parer, no ho entendrien. En tots dos casos, crec que no estic satisfet de la meva actuació. La resposta mai ha de ser abaixar el cap, sinó ben al contrari, sentir-nos orgulloses de la nostra tasca i donar-la a conèixer a tort i a dret. Prou difícil és visibilitzar-nos davant les institucions i la societat com perquè no ens puguem reconèixer a nosaltres mateixes com el que som: monis que creiem en l’educació, i que l’escollim com a camí de transformació personal i col·lectiva. Hi creiem profundament i per això no ens cal un xec que ens motivi a aixecar el cul.

I és que per la majoria de monis fer esplai no és una tasca feixuga, ni un sacrifici ni una obligació. Quan es converteix en això és quan ens hem de plantejar si realment aquest és el nostre lloc. Anar l’esplai és fer una cosa que t’agrada i omple el teu temps lliure. Ho fas amb amor, passió i il·lusió, com d’altres tantes coses en aquesta vida que ningú et qüestiona quan els hi expliques.

Com quan camines per la muntanya, sol o acompanyat, contemples els colors, les olors, gaudeixes del trajecte, i fas ús de la teva consciència mediambiental recollint alguna deixalla o respectant al màxim l’entorn natural. Ningú t’ha pagat diners per fer això, ho fas perquè vols. Perquè et motiva, et fa sentir bé i la vegada és transformador per tu mateixa i els altres. Ningú et preguntarà si cobres per anar a caminar, ni es mostrarà incrèdul quan li expliquis.

O quan decideixes ajudar a un amic o amiga a fer el trasllat de pis a canvi de res, simplement perquè t’ho ha demanat. Saps que el teu company o companya et necessita, i en certa mesura, sents que pots aportar-li el teu temps, i ajudar-lo a tenir un trasllat més fàcil. Ningú et paga diners per fer això, ho fas perquè vols. I ningú et preguntarà si cobres per ajudar el teu amic o amiga.

El mateix passa quan acompanyes un familiar a l’hospital, o quan decideixes cuidar dels teus nebots i passar una tarda d’allò més divertida. Ho faràs de gust, i al mateix temps, te’n sentiràs responsable, ja que t’ho han demanat. En tots els casos, ningú qüestionarà la teva implicació per dedicar al teu temps als altres ni veurà estrany que ho facis de forma voluntària.

L’esplai és temps dedicat als altres i a tu mateix. No és un acte altruista, ja que reps molt més del que dones. És un temps del qual te’n sents responsable. Sents que tens la responsabilitat d’implicar-te amb alguna cosa, perquè el teu entorn t’ho demana. I el món ho exigeix. Aquesta responsabilitat va amb tu, i el que alguns no comprenen és que n’hagis fet de l’esplai una manera de viure.

El que més sobta és la quantitat d’hores dedicades a l’esplai. “Com pots dedicar tant temps a una cosa voluntària?” Perquè no és una acció puntual, és un estil de vida. En molts dels casos, l’esplai passa a ser una segona casa, i també el refugi de la nostra vida social. Allà creixem, ens relacionem, aprenem i ens apoderem. Aprenem que ser moni no és el mateix que fer de moni, i ens reafirmem en ser-ho les vint-quatre hores del dia. I això si, sense cobrar. Si em dones diners, deixo de ser-ho.

10 coses que sempre passen a la tancada de monis

5-octubre-2017

Autora: Cèlia Nisarre, de l’esplai Turons.

Tancada…, trobada…, reunió de setembre…, excursió d’inici de curs…, guerra nuclear… Hi ha diversos noms per referir-se al màgic cap de setmana, abans de començar el curs d’esplai normal, en què els i les monis preparen el curs, es reparteixen en comissions i… FAN ELS NOUS GRUPS!!!

1. Trobar el lloc

Siguem sincers i sinceres; en tornar de campaments (o colònies, els dèbils) tothom desapareix del mapa i dues setmanes abans de la tancada algun illuminati recorda que s’ha de buscar un lloc per la tancada. La llista de requisits és llarga:
– Que sigui barat
– Que es pugui fer festa (que no hi hagi veïnes a 10.000 km a la rodona)
– Que tingui espais adients per fer les reunions (opcional)

2. Valoració de l’estiu

Normalment s’aprofita aquest espai per fer valoració de les activitats d’estiu o fins i tot del curs. Amb el pas dels mesos, les festes de poble, les sortides a la platja i que la majoria encara no ha començat la uni… Les barbaritats s’obliden i es fan valoracions amb un extra de sucre. Ai! La perspectiva i el temps (que trapelles)!!!

3. El moment de fer grups

És en el que pensa tothom des de fa mesos (tot i que rarament es diu en veu alta). La tensió és tan forta que es pot arribar a palpar i si les mirades parlessin…
SPOILER: tothom ja porta pensat de casa el grup, els companys/es i fins i tot el centre d’interès del curs! “Tonto el último”.

4. Els que per sorpresa (o no) diuen que ho deixen

Sempre es dóna aquest moment entre trist i nostàlgic en què les persones que abandonen l’equip de monis ho fan públic. Tot i que ja se sabia de la majoria, sempre hi ha un component de sorpresa dels qui esperes que no marxin perquè a l’últim moment s’ho han repensat o d’aquelles que desitges que fotin el camp (SÍ, NO ANEU ARA DE BONES PERSONES QUE SEGUR QUE ALGUN COP HO HEU PENSAT).

PD: En aquest punt, és important saber que no és fàcil prendre la decisió de deixar l’esplai, per això cal vigilar amb insistir massa o no abraçar suficientment fort.

5. El grup que vol tothom

Per algun estrany motiu es dóna una situació més inexplicable que el Triangle de les Bermudes, i és que sempre hi ha un grup sobredemandat. Els factors que els estudis han detectat com més rellevants són:
-Els infants són monos
-Els infants són joves en què els monis es veuen reflectits
-L’anterior grup de monis ha fet que semblés fàcil (miratge)

6. El que no ve, però no s’ho vol perdre

En plena disputa pels grups sempre hi ha qui no ha pogut venir a la reunió però està connectat via telèfon, mail, Whatsapp, videoconferència o senyals de fum amb la resta del grup i que vol que la seva opinió s’escolti igual de fort que la de la persona que escriu a la pissarra. Poques vegades s’han vist converses tant de besugos com els intents d’explicar les combinacions per telèfon a algú…

7. Quan ja està tot fet, o no…

Després de 3 a 10 hores de combinacions i negociacions sembla que hi ha una proposta que no desagrada a ningú (fixeu-vos que no he utilitzat l’expressió “agrada a tothom”). En aquest punt apareix algú que diu:
Opcions:
-Mmmmm…. nyee… No ho veig…
-Hi ha alguna cosa que em falla…
-Ho veig fluix…
-No ho veieu estrany?

Toma crítica constructiva! (Es nota que tots ens hem llegit l’Esmolet “Coordinem-nos: el treball en equip i l’assemblearisme als esplais”). Aquí, amb arguments de pes per defensar el que no ens agrada.
I llavors, passa el que passa…

8. Quan es fan oficials els nous grups

Quan es decideixen els nous grups de monis es dóna un moment intern molt profund en el qual t’entra una gran melancolia de l’any que just acaba…, de tot el que heu fet…, de com de bé us ho heu passat… I per dins penses: “No trobaré cap grup igual!”

SPOILER: L’any que ve pensaràs el mateix!

9. Recollir la casa

Sense cap mena de dubte, el moment més dur del cap de setmana no és quan vols “convidar a marxar a algú” (que ja sabem que al final mai es fa), el moment més dur és el de recollir l’espai! PERDONEU PERÒ ALGÚ HO HAVIA DE DIR!

10. Foto finish

Després de tots els punyals que han volat, les fletxes enverinades, les mitges veritats, els plors, les emocions… Tot s’oblida i es fa un foto de grup (per la pàgina web, que mai està actualitzada) amb tot un grup de persones especialment felices!

ÀNIMS! QUE NOMÉS QUEDEN 11 MESOS I MIG PER A LA PRÒXIMA TANCADA!

Pròleg de Transformar Educant, per Carles Capdevila

2-JUNY-2017

Escrit per Carles Capdevila, periodista i director-fundador del Diari Ara.

Portar els meus fills a un esplai és una de les millors inversions educadores que estic fent. És un lloc ideal per fer amics i tenir com a referents uns joves voluntaris apassionats, divertits i carregats d’uns valors que no han d’explicar, perquè els mostren minut a minut. Read More

L’espectacle de la ‘UErgonya’: som persones, no refugiades

21-ABRIL-2017

Escrit per Dani Costa Soler, membre de l’Equip de Coordinació d’Esplac.

Fotografia: Marienna Pope-Weidemann (CC-NC-SA)

Parlem de refugiades, per no parlar de persones, no fos cas que això ens confongui, humanitzi o sensibilitzi massa a la població. Sempre serà més fàcil estructurar la realitat amb etiquetes, posant cadascú al seu lloc i amb el front marcat de per vida. El refugiat pot ser el que fuig d’una guerra que no és la seva, el que es juga la vida al mar, el que mor, el que estima, el que ho perd tot, el que vol viure i no només sobreviure, etc. Però també pot ser el que ens envaeix, el que ens roba, el desestructurat o l’aprofitat, així com també el terrorista. És indiferent, no deixarà de ser refugiat, mentre no siguem capaços d’identificar-lo com a persona únicament. Read More

10 moments (en gifs) que viuràs a les paradetes de Sant Jordi dels esplais

19-abril-2017

Escrit per Cèlia Nisarre, esplai Turons.

S’apropa Sant Jordi i el 99,9% dels esplais posen una paradeta per vendre roses, llibres (dels drets dels infants si són d’Esplac) i manualitats vàries per poder gestionar el seu projecte educatiu. Segur que totes us creieu especials (i ho sou ehhhh!) però hi ha certes coincidències que no podem passar per alt… Read More