24-DESEMBRE-2020

Autoria: Mariona Olivella de l’EGS del Sector Barcelona i el Pau Campderrós de l’Equip de Coordinació!

---

Temps era temps hi havia, en unes contrades contemporànies, dues localitats molt diferents que vivien en pau. Una d’elles era una gran ciutat formada per uns habitants molt laboriosos, que es passaven el dia dedicats a la seva professió per la qual vivien; era la Ciutat Producció. L’altra, una vila costanera, tenia uns habitants, també molt laboriosos, que estaven molt cohesionats, els quals dedicaven gran part del seu temps a participar de la vida associativa; aquesta era la Vila Autonomia.

Aquestes dues localitats, però, es trobaven afectades per una pandèmia mundial, la qual obligava a tots els habitants a prendre les mesures necessàries per controlar els contagis.

Però la protagonista d’aquesta història no és la pandèmia, sinó l’Àlex, qui en una tarda de cel blau es trobava a la seva habitació pensant en les seves coses:
—Portem ja més de vuit setmanes tancades a casa i jo necessito respirar! Només puc veure l’exterior durant el camí d’anada i tornada de l’escola i hi anem en cotxe…

Amb tot això, feia dies que l’Àlex estava fins al capdamunt de preguntar als adults per què a ells els deixaven anar a treure el gos, fer la compra o llençar la brossa, però, en canvi, a la gent de la seva edat no els deixaven sortir jugar o a fer una volta sense més. La resposta sempre era la mateixa: “Perquè no; perquè t’ho dic jo”.

Amb aquesta resposta gravada al cap, l’Àlex va decidir esperar que tothom estigués dormint a casa per marxar per la finestra de la seva habitació. No sabia cap a on aniria, però no volia quedar-se allà.

Així doncs, una vegada al carrer, l’Àlex va començar a passejar-se per la ciutat. Tot estava en silenci, no hi havia cap cotxe ni persona passejant per allí, degut al toc de queda que havia imposat el govern de la ciutat. Al cap d’una estona va veure que, si volia canviar el seu dia a dia, en aquella ciutat no s’hi podia quedar, així que va decidir buscar més enllà d’aquells carrers asfaltats.

L’Àlex es trobava passejant pels camps entre les poblacions del voltant quan començava a sortir el sol. No sabia quina hora era, però va veure una persona en la llunyania i va suposar que devien ser passades les 6h del matí, ja que, a causa del toc de queda, no podia haver-hi ningú fora de casa abans d’aquella hora. Tot i això, per assegurar-se i per xerrar una estona, va decidir demanar-li a l’hora aquesta persona quan es van creuar.

—Són les 5:30h, acabades de tocar!— va respondre-li amb molta energia. L’Àlex es va sorprendre que fos tan d’hora, i li va preguntar com és que no era a casa, com la resta de gent.—Ostres! Tu ets de ciutat, no? Aquestes normes rares només es fan en aquests llocs… La resta tenim altres formes millors de gestionar aquesta pandèmia.

Una vegada dit això, la persona es va acomiadar i va seguir caminant. L’Àlex va estar rumiant una bona estona. Si fora la ciutat no feien toc de queda, què més podien estar fent diferent de la resta. Amb aquesta pregunta al cap, va estar-se imaginant com li agradaria que hagués estat tot, què no li agradava, què necessitava… 

Tenia molt clar que no tenia res a dir davant de les persones adultes que portaven la veu cantant a la seva ciutat, família o escola. Elles sabien el que es feien, ho havien viscut tot, i tot el que feien era pel seu bé… Però, per què això? L’Àlex es va sorprendre, com podia ser que mai hagués pensat sobre el perquè de les coses. Havia viscut com si només hi hagués una manera de fer les coses. Però ja no, li van aparèixer moltes preguntes de cop.  Per què les persones adultes eren qui manaven? I la gent gran, per què deixava de tenir veu quan es jubilava? Al cap i a la fi, no deixaven de viure en la mateixa ciutat que els adults, i els infants tampoc… No podia decidir l’Àlex quin era el parc ideal? Per què no hi havia més gronxadoors d’aquells que tant li agradaven?

A poc a poc es va anar adonant que els infants no eren considerats habitants de la ciutat, sinó futurs habitants d’aquesta. Tota la seva etapa era una preparació o maduració cap a l’adultesa, aquella etapa tan intel·ligent, preparada, productiva…

No va deixar de pensar-hi en molta estona, però al final es va cansar d’aquest tema i va decidir distreure’s amb altres coses. Va rebuscar per la seva motxilla i va treure el diari que havia agafat de la taula del menjador. No el solia llegir, ja que era una cosa d’adults, però li va semblar interessant com a distracció si el camí es feia llarg. El va estar fullejant una estona, però de seguida es va cansar, ja que tot anava del mateix: feina, producció, beneficis d’empreses… Sempre deixant bé el govern. Com a màxim podies veure de tant en tant anuncis de famílies que es compraven una casa, cotxes d’última generació, els últims resultats de l’esport hegemònic de la ciutat… L’Àlex es preguntava com era que l’únic mitjà de comunicació que tenien a la ciutat, de l’Editorial Perdre Calers, no podia ser més divers i tenir coses més entretingudes. Quin avorriment! Va tornar a guardar el diari i va seguir caminant, observant el seu entorn, tan natural.

No va tardar a trobar-se en una bifurcació amb unes senyalitzacions. Va llegir els cartells. Si anava cap enrere, podia tornar a casa, a Ciutat Producció, però no era el que volia. Les altres dues direccions eren el Port Regional de la comarca i la Vila Autonomia. Al port no hi tenia res a fer, va pensar. En canvi, potser sí que podia anar a fer un cop d’ull a la Vila i, tenint en compte el que havia dit la persona que s’havia creuat abans, potser allà podia trobar una situació més inclusiva per gent de la seva edat.

Així doncs, va seguir les indicacions del senyal i va posar rumb a la Vila Autonomia. Quan ja feia una hora que caminava, es va trobar un grup de gent de la seva edat que sortia d’un camp i entrava al camí. Amb curiositat i amb ganes de xerrar, els va preguntar qui eren, d’on venien i on anaven. Una d’elles va respondre:

—Som el grup Kalijos, de l’esplai de Vila Autonomia. Hem anat a fer una excursió per aquí la vora del poble, i ara ja tornàvem cap a casa. I tu, d’on vens i qui ets?

—Jo em dic Àlex —va respondre—, i vinc de la Ciutat Producció, d’aquí al costat. M’he escapat de casa i ara buscava algun lloc on anar… Buscava un lloc on poder-me sentir còmode, on pogués parlar i donar la meva opinió i que la gent m’escoltés. No sabreu pas d’un lloc així, per casualitat?

— I d’allà on vens no passava ja, tot això? —va preguntar la noia. L’Àlex va fer que no amb el cap, i la noia es va sorprendre.— Ostres! I llavors, si no s’escolta la gent i ningú pot donar la seva opinió, com viviu? Com heu pogut gestionar tot aquest lio del virus si ningú podia parlar?

L’Àlex li va explicar tota la situació, que no era que ningú pogués parlar, sinó que només ho feien els adults, ja que eren les úniques persones que sabien el que es feien, pel que l’opinió d’infants i gent gran no tenia cap mena de valor, i ni tan sols hi havia espais on donar-la. També li va explicar que la gestió de la pandèmia també l’havien decidit les persones adultes, i que ho havien fet pel bé de la comunitat, per tal de perdre el mínim de producció possible. La noia, en sentir això, es va escandalitzar:

—No pot ser això! Quin horror! I no se us té en compte, a la gent de la teva edat? Però si esteu en tot el vostre dret de dir la vostra, al cap i a la fi, no sou també membres de la ciutat? Aquí a Vila Autonomia, tant infants, com adults o la gent gran participem en les decisions sobre coses del poble. Per exemple, la gestió del virus l’hem dissenyat entre totes, ja que ens afecta a totes i tothom té alguna cosa a dir. Mira, millor vine amb nosaltres al poble i t’hi buscarem algun lloc!

Així doncs, amb una cara d’admiració i sorpresa pel que acabava de sentir, l’Àlex va seguir al grup fins al poble. El primer que es va trobar només entrar va ser un parc molt gran, ple d’infants jugant-hi, amb moltes plantes i sense cap barrera envoltant-lo. Hi havia fonts amb gel desinfectant al costat i tothom mantenia certa distància. Era un parc d’ensomni, i es va haver d’aguantar les ganes d’anar-hi a jugar.

—Abans hem d’arribar a l’Esplai i recollir el material de l’excursió.— Va dir un dels infants.

De camí al local, es va trobar un quiosc. Es va sorprendre molt quan va veure que no només hi havia un tipus de diari, sinó que hi havia moltes editorials més. També es va sorprendre en sentir una ràdio de fons, en la qual no sonaven només veus adultes, sinó també d’infants.

Quan van arribar al local de l’esplai, l’Àlex no podia estar-se més de jugar, i va preguntar a què podien jugar.

—Vols jugar a la triple volta? És el joc que m’he inventat jo aquesta setmana i que li agrada molt a (les meves monis? a la meva àvia? la idea és mostrar que juguen també adults)

—A mi m’agrada el bàsquet. — va respondre l’Àlex.

—Bàsquet? Ah sí, aquell joc de pilota, vam jugar una vegada i ens vam avorrir. Aquí els jocs ens els anem inventant! Cada dia se li acut un joc nou a algú, i ens ho passem d’allò més bé! Te’n vols inventar un tu?

—Però jo no m’he inventat mai res… No en sabré, quina mandra, quina por! 

Les noves amigues de l’Àlex li van explicar que no els hi importava esperar-se una estona o ajudar-lo a pensar un joc. Que era tan divertida l’estona de jugar com l’estona de pensar, i que a poc a poc aniria aprenent a pensar i decidir coses, només calia començar!

Els infants van acabar jugant a diferents jocs i l’Àlex s’ho va passar genial, i els va dir que, si a la gent del poble li semblava bé, s’hi voldria quedar, amb moltes ganes, a viure.

I així és com acaba aquesta curta història sobre l’Àlex, qui finalment va viure molt feliç i va començar a crear un projecte de com fer de la seva ciutat natal un lloc més inclusiu per totes les edats, fomentant l’esperit crític i on les persones es tenen en compte com a fi en sí mateixes i no com a mitjà per produir.

I vosaltres, en quina població eduqueu als vostres infants? Creus que a l’esplai reproduïm els vicis de Ciutat Producció?