Autora: Inés Ivorra Harrison, monitora de l’esplai Guaita’l (@inesivoha)

La societat francesa s’alça indignada contra el seu govern socialista que vol introduir la “théorie du genre” a les aules de les escoles públiques, al·legant que convertiran els nens i nenes francesos en éssers confosos sense identitat. La raó? Unes idees revolucionàries sobre la masculinitat i la feminitat com trets culturalment adquirits i no inherents al sexe. De moment, el nostre país no quedarà dividit en dos a causa d’una polèmica semblant, ja que per a l’ensenyament públic la teoria del gènere sembla un títol de novel·la de ciencia-ficció.

Sembla que portar el gènere al sector educatiu és polèmic, fins i tot en aquella educació acompanyada dels adjectius lliure, progressista, laica [inserir etiqueta “progre” aquí]. A l’esplai apostem per una educació que promogui valors d’igualtat, llibertat… fins i tot pensament crític, democràcia… Però quan es tracta d’introduir el gènere en aquesta disjuntiva, aquestes paraules tan boniques es converteixen en conceptes abstractes. Al cap i a la fi, per què ara han de venir aquestes (i aquests) a bellugar les nostres còmodes bases, la nostra essència, aquella que ens diu que a la vida hi ha homes i dones i no li vulguis buscar tres peus al gat?

Quan vaig començar a tractar explícitament temes de gènere amb adolescents no va semblar que fés un acte revolucionari. Al cap i a la fi, parlar de relacions igualitàries hauria de ser una cosa que qualsevol esplaiero hauria d’acatar, oi? A més, algú ha de promoure l’educació sexual i afectiva, i com que els instituts passen de puntetes sobre aquest tema (no fós cas que incitéssim al llibertinatge), l’esplai sembla un bon espai per parlar de sexualitat i desfer tabús (o realment els desfem?). No, no era gaire revolucionari, sembla.

El que realment era revolucionari era el que feia el grup més marrec de l’esplai. Va començar el dia en què se’m va preguntar: “tu creus que podria treballar gènere amb el meu grup [P3, P4 i P5]?” La meva resposta automàtica va ser un sí rotund, però llavors va venir la trampa: “i com?” Des de llavors he pensat molt en aquest “com”. He obviat des del principi reflexions com: « Són massa petits (serà inclusiu aquest masculí?), encara no s’han socialitzat prou com per treballar aquest tipus de coses. » Crec que no cal ser gaire sagaç com per adonar-se que els infants de tres anys que creuen la porta de l’esplai cada dissabte porten ja impregnat el pes de la cultura.

Efectivament, sovint el debat sobre l’educació amb perspectiva de gènere a l’esplai es centra no tant en la importància de treballar-la, sinó en com es treballa. Una inquietud de les persones que lideren grups d’infants acostuma a ser: “Jo no he fet mai una activitat que tracti específicament el gènere o el sexisme amb els infants, però intento fer-ho de manera més general, tracto igual els nens i les nenes.” És cert que el gènere com tal, com a teoria que qüestiona què és ser home i què és ser dona en la societat, és un eix transversal que ha d’incidir en el conjunt de l’esplai (activitats amb infants, tracte amb les famílies i relacions entre monitors/es). Ha de ser un eix que permeti l’obertura de mires i que posi en qüestió les assumpcions que tenim de la nostra identitat en el nostre entorn, no només a l’esplai.

No obstant, crec que és necessari promoure la perspectiva de gènere de manera explícita a les nostres entitats, amb continguts i activitats que tractin aquesta temàtica i que els infants (de totes les edats) posin en qüestió totes les conjectures que tenim sobre la identitat de gènere. La manca de recursos en aquest tema és evident. Però també hem de ser conscients que actualment estem desenvolupant una nova manera d’entendre l’educació. Cal reforçar la nostra xarxa, les nostres idees i explorar noves maneres d’actuar. Cal compartir recursos i continuar el debat, ja que qui portarà la perspectiva de gènere al lleure educatiu si no som nosaltres, els propis esplais? I si al sistema educatiu formal hi ha tanta retiència, tinguem valentia i obrim nosaltres els camins. Treballar el gènere amb la infància no tan sols és possible, sinó també necessari. Necessari si volem desenvolupar amb coherència la nostra tasca educativa.